Fa anys que intente llegir i entendre la idea del pensament contraintuïtiu. Aquell que desafia la intuïció però s’acosta millor a la veritat. Que trenca els automatismes aparentment nobles —les bones intencions— i mostra com poden acabar produint l’efecte contrari.


És un tipus de pensament incòmode. Et fa dubtar de les causes que defenses, dels lemes que repeteixes, dels teus propis aliats.
Però és urgent.
Sobretot en política. Sobretot en llengua.

Una de les idees més contraintuïtives que he après —i que molesta a quasi tots els meus cercles— és aquesta:
el valencià pot morir per excés de militància.

No de militància com a entrega, sinó de militància com a substitut de comunitat.
Com a camp de batalla simbòlica.

Recentment he sabut que, de cinc nominacions als premis Crit de creació de contingut en la categoria de compromís social, quatre són valencians.
Lluny d’estar orgullós, estic preocupat.

Quan una llengua només sobreviu dins del “compromís”, el que sobreviu és el símbol, no la vida quotidiana.
La llengua es transforma en trinxera. I en un món polaritzat, tota trinxera és també un objectiu.
Quan la llengua s'inclou en un “pack ideològic”, tot aquell que rebutja el pack, rebutja també la llengua.

El resultat és previsible i devastador:
Els parlants ocasionals es fan invisibles.
Els parlants apassionats es fan intransigents.
I entre els uns i els altres, desapareixen els contextos naturals d’ús.

Hem arribat a un punt on el valencià parla sobretot del valencià.
La metalingua ha engolit la llengua.
Tenim podcasts, llibres i vídeos sobre la pròpia llengua, però gairebé cap canal on es parle de moda, de cuina asiàtica, de tecnologia, d’economia domèstica, de decoració de balcons o de trucs per al cotxe.
No perquè no es puga fer, sinó perquè no es veu “prioritari”.

És el gran drama lingüístic:
El valencià no ha desaparegut, però ha perdut superfície de contacte amb la realitat.
És una llengua que sobreviu com a passió i com a bandera, però que fuig del soroll de la vida.

I així, el que podria ser un mitjà per dir-ho tot, es converteix en un mitjà per dir només una cosa: que cal defensar-lo.

El futur del valencià no està en els convençuts.
Està en els indiferents que un dia el faran servir perquè els resulta útil, còmode o fins i tot divertit.

Però per això, caldrà deixar d’habitar la trinxera.
I això és profundament contraintuïtiu.

Podem estimar una llengua sense convertir-la en bandera?
Podem deixar que altres la parlen sense controlar com ho fan?
Podem deixar de parlar sobre la llengua i començar a parlar en ella?