La corrupció és una pantalla total. No només un problema, sinó el decorat sencer. Un escenari permanent que tot ho ocupa, com un teló fosc que cau sobre la realitat i ens impedeix veure més enllà. Una cortina de fum que s’alimenta de si mateixa i segresta la nostra amígdala emocional, que és com dir: ens atrapa per dins, ens reactiva les vísceres, ens impedeix pensar.


Té tots els ingredients d’una sèrie viral: traïció, poder, diners, sexe, misteri. És true crime, reality show i telenovel·la institucional alhora. Per això la corrupció no només es comunica bé: és el contingut perfecte per a una cultura informativa devorada pel clic i el morbo.

El problema no és només que existeix corrupció. El problema és que se’ns serveix com a plat únic. Com si cada dia, cada noticiari i cada tertúlia ens oferira el mateix menú: escàndol, escàndol, escàndol. I això, com qualsevol dieta basada només en fregits, ens inflama. Ens fa perdre l’energia, la capacitat crítica i, sobretot, l’equilibri informatiu.

Quan la corrupció ho ocupa tot, res més pot entrar. Ni el col·lapse ecològic, ni les guerres que maten en silenci, ni els descobriments científics, ni la precarietat normalitzada. Tot es dilueix. Tot queda fora de l’agenda.

És com estar davant d’una pantalla negra. Ho intuïm al darrere, però no ho veiem. I com que no ho veiem, no ho processem. I com que no ho processem, no ens ocupem.

Ja va passar el 2008. Quan esclatà la crisi financera, la indignació ciutadana es va mobilitzar. Però no va saber enfocar el tir. Vam disparar contra la corrupció com a símbol, però no vam tocar les condicions materials que sostenien la injustícia: habitatge, treball, fiscalitat, poder corporatiu.

La corrupció va ser la guspira, però no vam trobar la llenya. Ens vam quedar en la metàfora i no vam transformar la realitat.

Així que sí: la corrupció és una malaltia. Però no només una malaltia democràtica. És també una pandèmia mediàtica. Una infecció narrativa que ho devora tot. Una monodieta emocional que ens deixa tips de ràbia però buits d’esperança.

Mentrestant, el mar puja. Els lloguers asfixien. Els algoritmes colonitzen la conversa pública. La pobresa s’hereta. Els drets es privatitzen. Però res d’això sembla prou sexy per omplir minuts d’audiència.

I així, dia rere dia, acabem flotant en una patera democràtica. Una embarcació sense rumb, atrapada en un oceà antisistema i autoritari, on la indignació s’aprofita i la desinformació s’organitza.

No hi ha brúixola en un món on tot és corrupció. I això, més que un símptoma, és ja una estratègia.