Hui ha mort Bartual. El del Bikini Club. Hi ha persones que no volen ser grans però es fan grans per casualitat, per intepretar el context, per surfejar el destí, per assumir la incertesa. 

Tinc un Top Five desordenat del valencianisme lingüístic audiovisual. No sabria incloure la jerarquia però crec que Bola de Drac, la Taula Esportiva, Partit Oferit per Bancaixa, el Show de Joan Monleón i el Bikini Club són història de la llengua. No incloc la tradició i lluita de la música en valencià amb grups com Obrint Pas o Zoo ni tampoc la majúscula lluita literària com Noruega. Des del respecte, el meu Top Five mira d'entendre la realitat de les classes populars valencianes i el fenómen audiovisual que és el meu negociat. 



El valencià és -desgraciadament- una llengua de militància. Una llengua que és una causa. Una llengua de salvació. Per això, quan alguna cosa s'allunya de la política és molt dificil que tinga ressó. El meu Top Five ho va aconseguir sense parlar de política ni de militància. El valencià servia per a parlar de coses quotidianes, mundanes, divertides, evasives i absurdes com el futbol o reconèixer els campanars del País Valencià. 

Des de l'absolut respecte pel treball acadèmic, ortogràfic, literari i musical de tots els mestres de la llengua; Bartual va ser un monstre, un gegant de la sociolingüistica. Cada dia feia un programa de dues hores entre les 15 i les 17. Era el moment que jo anava a classe a la facultat en cotxe. I sempre portava el Bikini Club. Gràcies al Bikini Club vaig entendre que la llengua podia trencar la caixa de pensament de la militància polìtica. Sau ja m'havia obert les portes d'entendre aquella idea. No era fàcil. 

Bartual va saber entendre que aquell moment d'eclosió de la música electrònica valenciana la nostra terra era el lloc on passaven les coses. València en sentit ampli era la capital del món quan parlàvem d'aquell gènere musical que es va simplificar amb bakalao o makina. L'aparició de la informàtica i la traidició valenciana del ritme amb greus -com ara les mascletaes- convergien en una teoria musical tan nova i autòctona com la mescalina. 

Bartual va fer festes Bikini Club a tot el país on el DJ parlava en valencià. Per primera vegada, el DJ parlava en valencià en moltes discoteques a pesar que els "feligresos" de les diverses rutes valencianes que van proliferar en els 90 ja parlaven valencià a la pista de ball. 

El Bikni Club era un programa de dedicatòries. Va ser interpretar i recodificar programes de dedicatòries clàssiques que havien tingut èxit com aquell "Música mientras trabajas". I les intervencions eren lliures. Algunes en castellà però moltes, la majoria, eren en valencià. I es notava que cada poble intervenia perquè els malnoms de poble eren freqüents en les dedicatòries. 

Amb el Bikini Club descobries geografia valenciana que escapava a la teua vista i al teu recorregut. Parlem d'una època on encara agafar un avió o fins i tot anar a Alacant era complicat. Era una xicoteta aventura. Sabies que Callosa d'En Sarrià en feia moltes festes del Bikini Club. O almenys és el record que guarda la meua ment. Apareixien noms de pobles. Molts noms de pobles que no sabia on estaven pero començaven a formar part del meu sentit de pertinença. 

Bartual unia dues coses que en la meua vida eran compartiments estancs: la festa i el valencià. El valencià era una militància educativa en aquell moment estudiant les assignatures de Dret en valencià. Quan podia i amb qui podia. La festa era mentalment castellanoparlant perquè el meu territori ho manava. Amb Bartual, durant dues hores al dia tot tenia sentit. No havia de sacrificar res. No havia de dividir la meua personalitat per a habitar el món

A banda, Bartual gastava un valencià intuïtiu, popular però digne,  periodìstic i musical. I es mantenia sempre, sense canviar perquè l'interlocutor usarà una altra llengua en la seua dedicatòria. 

El Bikini Club tenia fins i tot un carnet i un programa per a xiquets. Són eixes coses que ara semblen impossibles. Xiquets i música makina a tope. L'escena de New Limit en el Babalà Club de Canal 9 passarà a la història de la perplexitat. El carnet conferia comunitat i sentit de pertinença. Dues coses de les que no anem sobrats al País Valencià

Per Bartual vaig anar amb el meu amic Carlos a comprar uns bafles de 80 Wats per a l'Opel Kadett de mon pare que em va deixar posar-los. Volia escoltar amb més volum dins d'aquella bambolla de realitat que esdevenia el meu cotxe durant vora 45 minuts fins que aparcava en l'Avinguda d'Aragó. Ahí començava la meua agenda mental baixa: 80 Wats no eren res comparat amb les coses que es muntaven en els cotxes tunejats que començaven a vore's. 

Bartual em va acompanyar un temps. Després es va difuminar amb la criminialització de la ruta i les rutes valencianes. Fa poc la nostàlgia semblava que enlairava de nou el record, la idea. Descanse en pau. Supose que estarà just ara escoltant Double Vision o potser dedicant alguna cançó. Bartual, per a tu, tururú.