El valencianisme ja no està de moda. Ha perdut el cordell que unia passat, present i futur. Ara viu més en la memòria que en l’horitzó. La demografia és molt dura i adversa al nativisme identitari d'alliberament. No tant amb el reaccionari opressor.  Qualsevol nacionalisme porta dins una part de tribalisme conservador, una idealització d’una essència nacional que només té sentit en el cap de qui vol recordar alguna època gloriosa… que, si som sincers, segurament mai no va ser ni tan gloriosa ni tan èpica.


En quin moment el valencianisme va deixar de fer el traspàs de valors i complicitat? Quan es va perdre l’herència?

Crec honestament que va ser amb la creació de Compromís.

En aquell moment, el valencianisme polític venia d’una catarsi de decepció després de quedar-se a una dècima d’entrar a Les Corts, després d’un esforç enorme d’això que diuen ampliar la base fins a poder disputar el centre a cada poble, a cada comarca i en bona part del país. Aquell fracàs va enfonsar tota una generació que haguera pogut estructurar un valencianisme més transversal i polièdric. Però no arribar al 5% va sembrar el dubte en totes les certeses que venia practicant aquella generació política a la qual jo pertanyia.

A les universitats, el valencianisme era l’únic organisme viu i actiu. Ni socialistes ni populars tenien carisma atractiu ni tracció ideològica. Era el valencianisme l’avantguarda i el motor sociopolític, i per això tenia molt més de pes polític que social i electoral. Però aquell pes simbòlic va anar desapareixent en silenci.

El dubte existencial es va resoldre amb la comoditat d’un pragmatisme bien entendido. Assegurar ser la majoria de la minoria semblava l’opció més pràctica i segura. Ja no ens podíem permetre més fracassos.

Però en la coreografia de Compromís ningú no contava amb un dels ballarins. Esquerra Unida i el Bloc es coneixien en tots els ajuntaments. Sabien que eren oli i aigua. Líquids amb densitat diferent. Però no havien parat atenció a Iniciativa. Iniciativa tenia una potència comunicativa i organitzativa capaç de traçar una cooperativa política amb dret de vet i una arquitectura de la representació que garantia la seua sobrerepresentació de manera permanent.

I va vindre el 15M. El mite fundacional de la guerra cultural, on la representació de la realitat és la batalla i la realitat comença a ser una espècie de fenòmens meteoroideològic. El diagnòstic de Gramsci desvirtuat en la seua essència. Si guanyem el relat, podríem guanyar el futur. Error. I greu.

El 15M va canviar les regles. Quan canvien les regles, els jugadors poden quedar fora de joc o passar a ser estrelles. Si el joc era la ira, la indignació, el conflicte, el numeret, l’expressió viral, l’antagonisme; aleshores els bons xics i xiques del Bloc, els sabuts, els moderats, ja no servien. Hi ha temps polítics de gats i temps polítics de gossos. I és difícil tindre les dues mascotes al mateix partit.

Els valors d’Iniciativa van acomodar-se més al nou context woke. La susceptibilitat conformista. El crit que no canvia res. El llenguatge que calma la realitat.

I en eixa dècada el valencianisme va haver de governar sense poder ni dir ni ser ni fer. Tant de temps enyorant arribar al poder per a després no poder amb el poder. Des del despatx, la realitat està lluny; des de la finestra, la gent és molt menuda; des de la moqueta, és més difícil esvarar-se.

Deixes de parlar amb la gent perquè estàs fent expedients. Comences a defendre problemes que tu no has creat, i els arribistes i paracaigudistes et recorden que tot allò del passat estava mal. Que és ara quan tot és un èxit. Ningú rectifica si està tenint èxit.

El Bloc es va convertir en la mà d’obra política més barata de la història. Treballadores, complidors, discrets i prudents, van subcontratar el mercat de l’atenció a Iniciativa, i els temps i els vents bufaven al seu favor.

Tot sembla estar igual fins que arriba un dia en què res té sentit. Passa en les parelles, en la família, en els amics i passa en política.

No sé quin dia em va passar a mi. Eixe dia vaig deixar de pensar el valencianisme com una esperança de futur per a convertir-lo en un record.

I això em fa ser un nostàlgic. Ja veus. Nostàlgia d’un intent, potser d’un fracàs, segurament de la tendresa il·lusa de qui no coneix els seus límits. 

Deixes de creure en el futur i t'aferres a un record. Continues en moviment però només per inèrcia.