Es una extraordinària película que heu d'anar a vore. No vos la podeu perdre perquè hauria de ser el Goya a la millor pel·lícula de parla no castellana. 


L'arquitectura del guió és delicada. A mig camí entre la simplicitat i emotivitat típicament de factura americana i el cine d'autor amb més complexitat més freqüent a Europa. 

El sabor que deixa en eixir de la película es deliciós. Planteja un país valencià que emergeix i un país valencià que mor. Es capaç de fer-te pensar sobre on resideix la teua cultura, la teua llengua i la teua pàtria i al mateix temps fer-te sentir connectat amb una heterodòxa realitat mixta, híbrida, Impura i caleidoscòpica. 

Tot i que el pressupost no seria extraordinari la direcció de fotografia està ben plantejada. Especialment, per a mi, es important a casa nostra no deixar-nos portar per les llums protagonistes i els plànols singulars. La fotografia està al servei de la narrativa. La narrativa, el guió i els artistes són la trama. Tota la resta és pot fer amb IA. També em va sorprendre una banda sonora discreta i sempre ben encaixada amb la sensació que vol determinar el guió i el context emocional. 

En els personatges dir-vos que es difícil no enamorar-se de diversos personatges tan delicadament construïts en les seues contradiccions que no sabria quin triar. La decisió del protagonista, la seua cruïlla vital, la iaia que sap trobar la manera de dir i fer la veritat, el foraster que aconsegueix incorporar la tendresa a un tòpic tan conflictiu com la migració per esperança. Però també el personatge d'aquella nòvia que un dia va quedar-se en una història inacabada, que sembla que sempre serà inacabada. 

Per últim, els escenaris també t'enamoren creant un mestissatge entre la nostàlgia i la perplexitat. La perplexitat d'un món que no acaba de morir i l'altre que no acaba de nàixer. 

Enmig de tanta tendresa el director és capaç de fer una arquitectura de diàlegs de plantejaments profunds, de capes d'interpretació i d'històries personals de vida. Per a fer-ho utilitza un artefacte freqüent en les millors sèries americanes: com un entorn tancat i reduït on la densitat de les relacions queda il·luminada per la transformació amb l'arribada de nous elements que fan que tot acabe per evolucionar. El canvi que sempre acompanya les etapes de l'heroi. Eixa densitat trabada per molts anys d'afectes i desafectes que sobtadament xoca amb el canvi necessari, imprescindible i potser imparable. 

Es difícil no soltar una llagrimeta i al minut següent pensar en l'última vegada que has anat a comprar bajoqueta i si totes dues coses tenen alguna relació. 

Es una història contada amb solidesa i amb un registre lingüístic digne i versemblant d'anar fent model de llengua per al cinema a la marxeta. T'atrapa en un teranyina que te resulta familiar, com si l'àvia fora la teua iaia, com si el foraster tinguera la botiga en la plaça del teu poble. Això ho aconsegueix amb un treball magnífic de localització que immediatament té la màgia de transportar-te a un temps que va ser un poc nostre, i encara l'anem fent. 

Sense fer cap spoiler els ingredients de la paella cinematògrafica que suposa la película són converses quotidianes i titulars de diari que llegim i ens contem. Això està passant davant els nostres ulls mentre nosaltres fem altres plans. Probablement tot això que conta la película siga imparable perquè és el moviment del món que pega voltes al voltant del sol. Probablement les preguntes que planteja la película no tenen resposta. Es difícil ser valencià i es mes difícil saber què és ser valencià. En algun moment vaig pensar que la película és una traducció narrativa del meu intent de comprendre el futur amb el llibre Terreta Golf & Resort perquè planteja les mateixes preguntes d'una manera sobradament menys lògica i racional. Per tant, esplendorosament plena de sensacions que s'adhereixen als pensaments. 

No deixeu de vore-la i de viure-la. Es una viatge en el temps. De vegades cap al passat i de vegades cap al futur, en un present imperfecte que avança en marxa triomfal. Vaig plorar i pensar amb un equilibri tan subtil que podría tornar a vore-la només per a assaborir-la. Només per a intentar endinsar-me en tot allò que no vaig poder captar atrapat per la dolça sensació d'allò que significa ser valencià des d'una modernitat tendra i realista -potser un poc idílica i costumista- de la visita que comença en una entrada de carro, continua en un pati de converses i acaba en un ball de Bollywood sense saber massa bé ni com ni quan eixe travelling ha tingut tot el sentit del món. Entès en sentit literal. 

No vos la perdeu. Son diners aprofitats