A la pantalla, el món sembla a vegades un lloc reduït, en blanc i negre. Encara més polaritzat que en les converses amb veïns. Però, com hem arribat fins ací? No és casual. És més, sovint ni tan sols ho triem conscientment. La manera en què consumim informació, les notícies que veiem al mòbil o a la televisió, està regida per un sistema que no és neutral: els algorismes de recomanació. Aquests no estan dissenyats per ampliar perspectives o per informar de manera objectiva. No. L’objectiu és més senzill: enganxar-nos.


L'atenció s'ha convertit en el recurs més preuat del segle XXI, i això té un preu polític i social. L'economia digital actual es regeix per un model clar: "the winner takes it all." O dit d'una altra manera, "the first takes it all." És el paradigma en què la visibilitat és limitada i les regles afavoreixen qui sap aprofitar els mecanismes de recomanació amb més astúcia. Els grans mitjans i les empreses amb interessos concrets juguen aquest joc millor que ningú. Però, en el procés, queden amagades les veus alternatives, els temes complexes que no caben en titulars de deu paraules. El resultat? Una sobredosi de continguts que reforcen allò que ja pensem i que poques vegades desafien les nostres conviccions.

Per això, els temes més divisors, aquells que activen les emocions més bàsiques, sempre troben espai a les xarxes socials. Els algoritmes afavoreixen el que genera interacció, i res connecta més ràpid que la indignació. No és casual que les plataformes es nodrisquen d’idees extremes, de polèmiques fàcils. Els debats es redueixen a eslògans i memes. En aquest entorn, el matís mor. Tot es redueix a "ells contra nosaltres." En lloc de construir un espai comú, es crea un entorn digital en què la polarització és norma i la complexitat és un llast.


I aquest escenari afecta les relacions socials. La societat es fragmenta en línies binàries que enfronten centre i perifèria, homes i dones, nord i sud, dreta i esquerra, joves i gent major. Aquestes línies, sovint artificials, es converteixen en trinxeres des d’on és difícil comprendre les experiències de l'altre. Els algorismes no es limiten a dividir en ideologies; trenquen el pacte generacional, cultural i territorial, en una escalada de crispació que sembla infinita. Cada cop hi ha menys punts de trobada.


Al final, ens trobem en un bucle: consums que reforcen prejudicis, polarització que genera més contingut extrem i, de nou, més consum d’aquest tipus. Si la democràcia es basa en la deliberació informada i l’empatia social, com queda quan els fonaments informatius són qüestionables i selectius? Quan el que llegim no ens informa sinó que ens reafirma? Quan el “click” és més important que el context?


Potser és hora de fer un pas enrere, de ser conscients del que consumim. D’entendre que hi ha molt més en joc que un titular viral o una tendència puntual. La informació hauria de ser un pont, no una eina de divisió. Hem d'exigir plataformes i mitjans que no només busquen l'atenció, sinó que se'n facen responsables.