Crear un espai de centre polític amb algun tipus de vector identitari al País Valencià és extremadament complicat però teòricament possible. En el post de hui intentarem explorar quines podrien ser les bases de la seua existència començant per la pedagogia política. 


Un espai de centre polític és -per definició- un espai impur, híbrid i en permanent equilibri. Les persones que l'integren han d'estar permanentment atentes als ritmes d'assimilació social i fer càlculs intuïtius (amb el Big Data tindrà més base però encara queda per això). Has de saber si els ritmes dels vectors dominants en cada moment són assumibles per la part conservadora perquè la teua funció és de fer pegament social entre conservadors i progressistes. 

El gran problema actual és que la distància és molt gran i creixent. L'aparició d'un vector reaccionari deixa en evidència que els "progressistes" de l'extrema esquerra o esquerra radical (crec que els agrada més eixa etiqueta) han imprimit un ritme ideològic no assumible pel conjunt social. 

Una opció de centre polític ha d'entendre que la gestió de les institucions és un espai plural on es produeix una coreografia entre la inèrcia, la utopia i un intercanvi/relleu de les opcions progressistes i conservadores. L'extrema esquerra viu instal·lada en això que a la psicologia s'entén per "obertura a l'experiència" i s'obsessiona amb la idea de "revolució" com a subversió constant de l'ordre establert. És certament difícil viure en una revolució constant. No li recomane a ningú viure en eixe estat d'ansietat. Però normalment quan els "subjectes" revolucionaris apleguen al poder solen actuar de paralitzadors de la "revolució". Crec que el cas més evident ha sigut Podemos que ha passat de demanar un procés constituent a Espanya, una auditoria del deute i quasi l'eixida de la Unió Europea a ser un partit certament convencional d'esquerra clàssica com ja era Izquierda Unida. El bucle infinit entre disgregació/reunificació en el que viu l'esquerra de l'esquerra és també la prova de que tampoc tenen massa clar en què consisteix eixa subversió revolucionària d'un repartiment més igualitari de la riquesa. Saben quin és el seu desig però no té cap oferta realista de com aconseguir aplegar fins ahí. Tant és així que han optat per temes no econòmics com el feminisme i les minories oprimides per a intentar gestionar un agregador d'opressions i intentar crear una majoria de minories ofeses/oprimides. 

Les opcions de centre polític al llarg de les democràcies liberals d'Europa intenten generar espais de consens i estabilitat políticojurídica per a evitar que els extremismes tinguen la capacitat de generar desequilibris que polaritzen i retroalimenten les posicions reaccionàries. 

Aixi, el millor antídot per a la no existència del partits populistes reaccionaris vindria del centre i no de les contínues "alertes antifeixistes" o polaritzacions del tipus "cap agressió sense resposta". L'alarma se resol amb calma i serenitat, no amb alarma d'un altre tipus. 

La no-tradició del País Valencià.

Fuster va crear un frame que ha condicionat moltíssim al País Valencià vinculant el valencianisme exclusivament amb l'esquerra. Per a intentar entendre l'intel·lectual valencià cal analitzar el seu context. Durant la dictadura la polarització és extrema, la ideologia contra Franco més eficient era el marxisme i el marxisme és una metodologia d'anàlisi de la realitat amb límits intel·lectuals. Per exemple, està basat en el conflicte binari: capital/treball, proletariat/capital, opressor/oprimit. És per tant una teoria del conflicte però a poc que se sàpia antropologia se sap que el conflicte no és la base del progrés: ho és la cooperació en comunitats humanes. Per tant, només com a base d'anàlisi de la realitat el marxisme ja mira només amb un ull (el conflicte) una realitat molt més complexa. 

El valencianisme ha tingut una certa tradició (que intente investigar amb més profunditat) d'homes bons. Homes que han practicat la moderació política i el pragmatisme valencianista. Cas contrari no hauríem pogut trobar ni un vestigi de valencianisme durant els 40 anys de dictadura nacionalcatòlica. El cas de Guarner és paradigmàtic respecte a intentar ser permeable i apegat al possibilisme realista i pedagògic. Quan hom llig les seues cartes la moderació i l'aproximació a la comprensió de la realitat valenciana sembla molt menys atractiva que els aforisme incendiaris de Fuster però -probablement- haguera sigut més útil seguir el camí de la no confrontació directa que el de la invenció d'un ens polític sense tradició històrica com és una comunitat política exclusivament formada pels territoris que comparteixen el valencià-català com a llengua. 

Fuster va aniquilar a la minoritària però existent tradició de valencianisme moderat prèvia al colp d'Estat del 36. I això ens ha condicionat massa. Valencianisme i esquerra han sigut sinònims. Un dia podríem reflexionar sobre com això a afectat al model linguístic en obligar als quadres de l'esquerra a saber valencià calcat sintàtictament o de plàstic. Recorde un famós Basta Ja!! a la violència masclista al meu poble quan qualsevol valencià sense estudis haguera dit "prou ja!!!". No és el dia d'aprofundir però és un tema interessant. 

Per tant, apleguem a 2023 sense una tradició de valencianisme que no siga d'esquerres (o de l'esquerra de l'esquerra). Per tant, el primer pas és pedagògic i no és gens fàcil. Al País Basc tenen opcions de centre polític liberal amb més de cent anys d'història. Per tant, tenen una base social que entén un món no binari, entén un món gradualista, entén un món on la pactabilitat és obligatòria i això genera impuresa, entenen les polítiques mixtes, la importància de la governabilitat i la certesa jurídica per a les inversions. En esta enumeració he prescindit de Catalunya perquè es troba immersa en una psicosi política col·lectiva que constitueix una anomàlia política de tal dimensió que no aplegue a entendre-la. 

La complexitat deriva de que has d'ensenyar al teu electorat que un pacte és una obligació política, que el resultat del pacte és un resultat win-win per a la societat i no per a les sigles, que la gestió i l'estabilitat política són la base central del progrés d'una societat juntament amb la pluralitat i la cohesió social. 

Actualment els valencians tenim un electorat "entrenat" per al conflicte, la confrontació i la puresa a dreta i esquerra. 

Com fer canviar una part important de la societat la manera de mirar al seu ajuntament i a la seua Generalitat? És molt complicat perquè has de deconstruir la mirada i començar amb un reset polític. 

Li has de dir al nou electorat que pactaràs amb la dreta o l'esquerra en funció del resultat. I això genera incertesa que és una de les coses que més li costa assumir al cervell humà. Eixe electorat ha d'entendre que la seua incertesa és la certesa de que el resultat de la interacció electoral serà "prosperitat" perquè qualsevol pacte és millor que la ingovernabilitat o el govern dels extremistes.  

Significa això que un espai de centre pacta amb qualsevol? En absolut. Precisament la vocació de tindre un instrument polític de centre és evitar els desequilibris de ritme que generen tant els revolucionaris com els reaccionaris. 

Hi ha molts aspectes que cal anar resetejant: la gradualitat, fugir del messianisme, posar la gestió per damunt del discurs, el pensament plural, els espais neutrals sense confrontació política. Bàsicament consisteix a recuperar la idea primigènia de les democràcies liberals: la dialèctica és la base de la convivència, la llibertat d'expressió és la base de la creativitat i la innovació, l'equilibri de poders és l'equilibri social, la cohesió es basa en el pensament comunitari. 

Comencem una viatge al centre polític valencià intentant explicar eixos nous vectors importants si volem evitar més polarització i una escalada política que sabem com ha deixat els Estats Units. Els Estats Units viuen els seus últims anys d'hegemonia mundial enmig de la fragmentació social i amb paraules com "guerra civil" en els noticiaris. El resultat de no saber parar el fanatisme a temps a través d'instruments polítics de consens que gestionen els ritmes i equilibren els messianismes. Les societats nòrdiques han sabut interpretar el gradualisme i l'utilitarisme per damunt del dogmatisme i han creat les comunitats polítiques amb millors índexs de felicitat objetiva i política. 

Esta seria la idea central: que un dogma no ens porte a una mala solució si tenim dades d'una solució que funciona però no encaixa en el dogma. Això és el centre polític al País Valencià i arreu del món. Aplegar als resultats a través dels resultats testats prèviament, amb escalabilitat, gradualitat, dades i consensos amplis. 

Sense consensos amplis sempre tindrem una part fóra de la coreografia política, una part de la societat enfadada i subversiva. El context històric ens demana fer un esforç a tots aquells que no ens situem en l'autoritarisme de dretes ni d'esquerres. Un esforç de generositat d'abandonar posicions individuals per a compartir una mirada col·lectiva al futur. Cas contrari -enmig d'una disrupció tecnològica- les coses continuaran passant en altres llocs del món que saben on està el bon vent quan troben una barca nova.