El keynesianisme és una teoria econòmica desenvolupada per l'economista britànic John Maynard Keynes que defensa la intervenció activa de l'estat en l'economia per a estabilitzar i impulsar el creixement. Es basa en la idea que els mercats no sempre s'ajusten ràpidament i eficientment per si mateixos, i que les polítiques monetàries i fiscales poden ser utilitzades per a estimular l'activitat econòmica i reduir l'atur. Aquesta teoria ha tingut un gran impacte en les polítiques econòmiques de molts països.


Keynes va publicar les seves idees keynesianes durant la Gran Depressió, a principis de la dècada de 1930. El seu llibre més conegut, "La teoria general de l'ocupació, l'interès i la moneda", va ser publicat el 1936. Aquesta obra va desafiar les teories econòmiques clàssiques de l'època i va proposar un enfocament nou per a entendre i gestionar l'economia en situacions de crisi i recessió. Les seues idees van tenir un fort impacte en la formulació de polítiques econòmiques i van influir en el desenvolupament dels estats del benestar en diversos països.

Fins ací Chat GPT ha escrit per mi. Ara comence jo. 

La idea central dels keynesians és que la intervenció pública és capaç de liderar el funcionament macroeconòmic sense aplegar a monopolitzar-lo especialment quan la iniciativa privada és feble. 
Com que he crescut ideològicament dins de l'espectre intel·lectual de l'esquerra, el keynesianisme és com un dogma de fe. Cada vegada en la història que hi ha una crisi econòmica es demana una aportació keynesiana de l'Estat en forma d'inversió o rescat. 
En la meua visió la teoria keynesiana és contextual en temps i conjuntura. Si el que has de fer és reconstruir un continent complet o tens marge de maniobra en termes de deute públic és una cosa i si no en tens és una altra. 

Explique això perquè trobe que hi ha una assimilació acrítica dins de la majoria de l'esquerra política del keynesianisme sense interpretar el context. Diríem que Keynes és el substrat de la socialdemocràcia i, com a "vulgar socialdemòcrata" que sóc, voldria entendre millor la "intel·ligència contextual" de la proposta. 

Segons la meua observació de la realitat ara estem en un moment històric amb unes característiques: 
  1. Deute públic espanyol actual per damunt del 120% quan l'any 2010 era del 60%. No sé si algú nota una diferència rellevant de marge de maniobra en l'endeutament. No vull gastar la metàfora de la família però crec que tot el món pot entendre que no podem assumir molt més endeutament i que els creditors tenen cada vegada més poder sobre nosaltres (nosaltres = govern d'Espanya). Algú pot traure a passejar l'endeutament de Japó o de Xina però a poc que rasques notes diferències substancials inaplicables per estes terres. 
  2. Disrupció tecnològica. ¿Per què este tema seria important? Perquè la digitalització afecta a la productivitat. En principi la digitalització i la intel·ligència artificial haurien de provocar un augment de la productivitat. Parlar de productivitat a Espanya moltes vegades és ridícul perquè arrosseguem eixe problema des que jo tinc coneixements d'economia. El dubte central que a mi m'assalta és que l'administració tarda moltíssim en adaptar-se a les novetats tecnològiques. Encara hui en els formularis de l'administració te demanen un número de fax o la casella de correu electrònic és molt menuda. Pose exemples xorra però visibles per qualsevol. 
Per tant, la meua pregunta és ¿té el govern espanyol i l'administració espanyola múscul suficient per a actuar de tractor que demana la teoria keynesiana? Jo crec que no. Hi ha obstacles evidents. La ferramenta que necessàriament ha de gastar per a operar canvis socials una administració és el Dret Administratiu. Recorde ja aquella assignatura com la més avorrida de la carrera. Passat el temps em sembla la part més horrorosa del marc jurídic espanyol. El Dret Administratiu espanyol està construït sobre una relació asimètrica entre ciutadà i administració insoportable i a més és inflacionista regulatori. Això vol dir que en partir del paradigma de la desconfiança entre iguals i entre administració-administrat tot s'ha de regular al mil·límetre. La pròpia llei de Transparència pràcticament obliga al frau per a poder complir-la. La Llei de Contractes públics dificulta la contractació pública. Ja sé que venim d'una corrupció pública severa però esta necessitat vocacional i constitutiva del Dret Romà de convertir-se en dret del detall en moments on la història s'accelera te provoca pèrdues de situació estratègiques. 

Suposem que a una persona de l'Imperi Romà la portem a l'Edat Mitjana. Trobaria diferències importants en la vida de les persones. Però no serien res comparables amb les que trobaria una persona de l'Edat Mitjana en el Manchester de la Revolució Industrial. I res comparat a si una persona d'eixa època caiguera de sobte com en la novel·la de Walter Scott en l'actualitat. La velocitat tecnològica comprimix el temps i la política no ho entén. 

Per què la política no ho entén? 

Crec que un element central és l'edat i les capes socials interessades en la política. En la meua incursió breu en la indústria dels videojocs i dels eSports vaig trobar-me amb l'expressió "baix del radar". Hi ha un fum de coses que -sempre?- passen baix el radar del poder adultcentrista. Els adults no entenem massa coses. Imagine que la distància generacional sempre ha sigut un obstacle important però ara és un precipici. No és una escletxa. No és un canvi de llenguatge. És un canvi de pensament. Un canvi cognitiu. La política ha passat a ser una gerontocràcia (ho diu una persona de 50 que encara és jove per a la política). Si fas un repàs dels membres de Les Corts Valencianes podràs detectar el patró: llicenciats en Dret de 50 anys. Com jo. Per a mi era fàcil detectar-lo perquè són el meu espill. Estes són les persones interessades per la política. En altres generacions hi ha un interés ideològic per causes líquides però la gestió dels interessos comuns interessa a senyors i senyores majors que han viscut una època on encara la política era una activitat prestigiada. 

I senyors i senyores de més de 50 com jo: nosaltres vivim en una bombolla tan fatal com la dels joves. Ens hem quedat atrapats en els descampats dels huitanta i l'ascensor social dels 90. Això està passant en general i és comprensible socialment però políticament és dramàtic. En cap debat polític s'ha mencionat la digitalitat o la robotització. Continuem repetint consignes que vam aprendre en la facultat a finals dels 90. I el món és massa diferent. 

Hi ha coses massa importants que passen baix el ràdar i els adults no volen prestar atenció. Però encara hi ha més: no s'albiren possibilitats de canvi. Si la política continua pel camí de convertir-se en el circ romà de sacrificis humans i lluites de gladiadors com ara ningú voldrà baixar a l'arena a morir. Ningú intel·ligent (s'entén). No hi haurà incorporacions. No tindrem diversitat generacional però si algú de les noves generacions vol entrar en política entrarà amb les regles perverses de l'actualitat construïdes per la intolerància de les xarxes socials i l'infoentertainment d'intervenció que fan els mitjans de comunicació. 

En definitiva, ¿quins són els intruments que tenim ara per a fer keynesianisme? 
  • No tenim marge de crèdit. Al revés, tenim creditors en posició de poder. 
  • No tenim agilitat administrativa perquè les bases jurídiques de la nostra societat s'han quedat desfassades davant la velocitat de canvi sociotecnològic. 
  • No tenim talent polític amb el qual suplir les dues anteriors per a introduir canvis. 
L'única opció que veig jo, ara per ara, és aparcar el keynesianisme i fer una aposta decidida per trobar les millors inversions privades socialment assumibles que ens puguen introduir dins del corrent històric de progrés. Si l'Estat no és capaç, ni té múscul, ni talent per a liderar només podem confiar en canalitzar les inversions socials (especialment educatives) cap a la creació d'iniciatives privades socialment cohesionadores i innnovadores. No tenim altre remei. 

¿És això una posició neoliberal? 

Honestament jo crec que no. Per sort per al meu raonament, la Unió Europea és una mostra de que no ho és en el context del planeta. La Unió Europa és ja, de facto, una impulsora del raonament que jo faig a través de les inversions europees (fons europeus) que venen condicionats a una determinada finalitat. Estic parlant, per tant, de que el paper dels Estats (especialment els endeutats) ha de ser canalitzar inversions finalistes dins del sector privat. 
A més, la part més important: els Estats encara mantenen una capacitat regulatòria important per a marcar les regles del joc. Ara bé, la capacitat d'intervenció directa a través de funcionaris i més administració jo crec que ja no és possible. No sé si és convenient o no perquè simplement no és possible com demanen moltes iniciatives polítiques de l'esquerra extrema o radical. 

Sort tenim que la Vella Europa ha mantingut la capacitat regulatòria com un eix central del funcionament del mercat perquè si no el món seria molt més lleig que el que tenim ara. 
És la Unió Europea l'únic salvavides que ens queda en un món on les empreses són meś grans que els països i la tendència al monopoli-oligopoli és més marcada que en cap altre moment de la història planetària. Només Xina està oferint alternatives socials i comunitàries. I ho està fent des de l'autoritarisme. Atenció perquè això també serà un problema si el model europeu trontolla. 

La capacitat regulatòria és primordial però s'ha d'exercir amb responsabilitat en les diferents sobiranies territorials compartides. En cada escala local-regional-estatal-europea les institucions han de ser profundament responsables en introduir la regulació exacta per a afavorir la innovació sense trencar la cohesió social. 

Per totes aquestes raons crec que eś el moment d'aparcar el keynesianisme i entendre que contextualment hi ha altres alternatives graduals que ens poden situar millor en un horitzó de progrés i cohesió social. 

Si has aplegat fins ací, lamente les simplificacions que obliga el format blog. Segur que hi ha matisos i dialèctiques que se m'escapen però no trobe ningú qüestionant este tema de fons des de posicions progressistes. Només a l'altre costat trobe un poc lo de sempre: sálvese quien pueda.