Fa unes setmanes vaig quedar amb un amic d'aquells que en pots tindre converses més profundes i íntimes sense por a la indiscreció. Ell no em coneixia quan jo participava activament en política. M'ha conegut després. Estàvem parlant sobre les dificultats que suposa el repte de ser introvertit i fer política amb reunions constants i discursos en públics. 



Per alguna raó ell pensava que jo vaig entrar en política amb l'objectiu de ser regidor o almenys desenvolupar algun càrrec remunerat dins d'això que se'n diu política institucional. 

Des d'aleshores no he pogut deixar de pensar que és cert: mai he aclarit o verbalitzat per què vaig entrar en política. Des de la pesrpectiva actual entrar en política significa encetar una carrera perquè els partits polítics poden proporcionar-la. Això no sempre ha sigut així. 

Jo vaig entrar en política quan vaig acabar la carrera de Dret i de la mà d'un company de classe que es presentava a Secretari General de Joves d'UPV: Josep Vidal. 

Davant una travessia del desert que començava amb l'espera per a fer la Prestació Social Substitòria i el camí de la recerca de faena vaig pensar que era un bon moment per a exercir una mena de responsabilitat patriòtica amb el meu país. Així d'ingenu o idealista, com vulgueu mirar-lo. El partit que em feia gràcia i que "heretava" de món pare era un partit tan menut i poc ambiciós que només tenia representació minoritària en alguns ajuntaments. Era un partit marginal i perifèric, il·lustrat i benintencionat amb una vocació de patir considerable. No hi havia recursos ni expectatives. Només hi havia faena per a fer. Tot es feia de manera artesana i manufacturada: les pancartes, les notes de premsa, les reunions, les actes... no hi havia ni una pesseta per a encarregar res. Tot era voluntari i voluntariós. Jo tenia energia, temps, ganes i il·lusió. Però mai vaig perdre la perspectiva de que això era un treball regalat. 

El temps va anar passant i per sort els resultats electorals permetien albirar alguna possibilitat de tindre un càrrec. Mai he tingut la més mínima intenció de tindre ambició política municipal ni autonòmica. Ho tenia més fàcil que altres perquè qualsevol salari polític era inferior al meu al banc i l'horari de faena em deixava les vesprades lliures per a dedicar-me a les meues aficions. Amb la perspectiva del temps no haguera sigut una bona idea treballar amb normativa de dret administratiu i havent de fer faena amb funcionaris. Això haguera acabat amb la meua salut mental que tampoc és que siga massa forta. 

Fins ací tot és quasi veritat. De la mateixa manera que amb 16 anys encara pensava que podria jugar en tercera o segona B a pesar de que era evident que no jugava suficientment bé ni tenia capacitats físiques per a fer-ho, arribant a la trentena encara tenia un somni. 

El somni era cobrir un espai que ningú no volia al Bloc: l'agenda estatal. La política valenciana és un bucle infinit volcànic on acabes cremat ideològicament tard o d'hora. La política local era massa a boca de canó, massa esguitada de la quotidianitat (en el meu cas pel segregacionisme impertinent i constant que obligava a tindre miopia política permanent). Amb 25 anys llegia els documents de Convergència Democràtica de Catalunya que aconseguia al seu web però en realitat era Durán i Lleida qui era l'home de Catalunya a Madrid. Catalunya sempre ha tingut un home a Madrid. Un ambaixador divulgatiu de país. Eixa era la figura que jo somniava; no pel salari (sempre he tingut sort econòmica) sinó perquè em pensava que lluny del País Valencià podria deixar de tindre la síndrome de l'impostor. Lluny del País Valencià podia ser jo, expressar-me en castellà que és la meua llengua emocional, directa, espontània, la millor ferramenta urgent i dialèctica per a la política. 

Mai he deixat de ser un vulgar socialdemòcrata castellanopensant i d'expressió bilingüe. I em pensava que amb molta sort i algun miracle podria arribar a ser el Rufián del Bloc a Madrid. No dic Baldoví ni dic Duran i Lleida perquè conec massa el meu perfil. La biologia i l'educació m'han atorgat unes capacitats i no unes altres. Les meues estan més a prop de les ocurrències solemnes de Rufian que del silenci i serenitat de Durán o el "campexanisme" de Baldoví. Volia ser l'home del Bloc a Madrid. Explicatiu, involucrat, amb visió d'estat perifèrica, amb equilibris i valentia. 

Eixe va ser el meu únic somni en política, inconscient que -com en el futbol- no tenia les habilitats necessàries per a la política. Una persona sàvia em va dir que Miterrand recomanava per a la política tres coses: paciència, presència i prudència. No tinc cap de les tres. Ningú m'ho va explicar que era impossible. Probablement per això ho vaig fer. 

En eixe viatge probablement ens hem conegut. La safanòria movia al burro. I el moviment és lo més important. Ara que a Més i a Més Compromís s'acumulen els arribistes un abraç per als arribarem quan ho teníem tot perdut i tot per guanyar.