La pandèmia ha fet ploure sobre banyat. L'aparició del relativisme cultural fomentada per l'horitzontalitat facilitada per Internet ha trobat l'adob més intens amb la gestió de la veritat durant la pandèmia. Assistim a una contínua guerra de veritats amb mentides oficials, veritats in progress, fets alternatius, opinions expertitzades, política disfressada, tecnocràcia barnissada, memòria atrofiada, perspectiva reduida. Benvinguts al món de la gestió de la veritat. 

La veritat és un concepte complex perquè la mentida és precisament la distinció que ha fet que l'èsser humà puguera convertir-se en una espècie dominant al planeta. Els humans tenen una característica fonamental que determina tot: la capacitat per a creure en ficcions. Els diners són una ficció, el futur ho és també. Cap de les dos coses existeixen en la realitat. Els humans creiem en mentides útils que ens ajuden a sobreviure i ens estimulen a millorar/progressar/crèixer. 

Per tant, la mentida és útil i perseguir-la contínuament ens condueix a un absurde laberinte. Qui de vostés eliminaria la mentida dels Reixos Magas d'Orient si genera ilusió i fomenta l'economia? És un exemple infantil de com la mentida ens resulta útil per a massa coses. 

La instutició que tradicionalment ha perseguit la mentida entesa com a creença màgica i refutable és la ciència. El funcionament de la metodologia científica no és complicat d'entendre: una teoria deixar de ser certa quan es demostra falsa. És a dir, quan dins del mercat de les idees i amb la informació disponible eixa teoria és majoritàriament acceptada com a superada o falsa. 

Això era fàcil de gestionar en el món analògic i industrial del segle XX. El número de persones investigadores en ciència (en sentit ampli), la capacitat per a comunicar-se entre elles i la quanitat de dades i mitjans disponibles eren limitats. Per tant, la veritat és un procés relativament fàcil de construir a troços. 

L'aparició d'una nova tecnologia ho canvia tot: Internet. La xarxa fa que la quantitat de dades disponible siga exponencialment superior, els mitjans siguen molt més assumibles i per tant la quanitat de gent que fa investigació en ciència siga molt superior. En definitiva, tenim massa dades i massa gent pensant en eixes dades amb una necessitat d'aconseguir atenció en un món infoxicat per una nova tecnologia no domesticada i en fase d'acceleració. 

El terma massa podria aplicar-se més clarament a les ciències socials que no a les ciències clàssiques. El món de les ciències socials s'ha revolucionat en els últims anys. Pràcticament podem trobar un estudi per a demostrar qualsevol cosa. Els gatekeepers de les ciències socials (universitats i revistes científiques) tenen disfuncions provocades per la necessitat econòmica i la competitivitat en el mercat del coneixement. 

En conclusió, tenim un problema de relativisme cultural que ara arriba al País Valencià després d'haver-se bollit suficientment a la cultura anglosaxona. Les ciències socials qüestionen la biologia sense complexos. A tall d'exemple el Darwinisme és una teoria vàlida per a totes les espècies excepte els éssers humans i la biologia per tant és una variable menor en el comportament humà. 

Siga com siga, l'opinió (fins i tot l'opinó experta) és tan variada i horitzontal que és impossible saber (amb certesa incontrovertible) què és menjar de manera saludable o comportar-se d'una manera no sexista. 

Moltes opinions no jeraquitzades (In Twitter we trust) en format breu i amb necessitat de followers. La veritat esdevé una qüestió de majories en un espai que ja no és diàfan sinó dividit en habitacles. Les bombolles d'expressió i de gestió de la veritat són el paradigma dominant. Qualsevol bombolla té estudis als quals acudir, opinions expertes de referència i sobre tot un comptador de followers. 

L'altra capacitat que diferencia l'ésser humà de la resta d'animals és la capacitat per a cooperar. Eixa capacitat ens fa ser animals gregaris i per tant pensadors gregaris. La protecció de la manada és tan ancestral que sense grup d'adscripció ens sentim desemparats. Milions d'anys d'evolució han creat mecanisme de protecció del grup sobre l'individu que les religions van millorar i les ideologies van perfeccionar. 

La combinació de relativisme, bombolles i gregarisme no ha sigut una bona solució mai en la història. La combinació sobre el fet religiós va provocar la part més fosca de l'Edat Mitjana i la combinació sobre la ideologia va provocar les guerres del segle XX. 

No sóc ingenu. La història de la humanitat és la història de la crueltat exercida enarborant el concepte de veritat: religió vertadera, ideologia vertadera, llibertat vertadera, igualtat vertadera. És un miracle que en la combinació cooperació/construcció-competició/destrucció encara continuem vius. Ja vorem com ho fem amb el canvi climàtic. 

La veritat és al rerefons de tots els problemes i de totes les solucions. El relativisme cultural és una altra veritat: la veritat de dir que tot és opinable, totes les opinions valen igual i existeixen els "fets alternatius" al relat dominant. És una qüestió de temps o de persuasió que els "fets alternatius" passen a ser "la veritat". 

Al fons del relativisme cultural i científica que rau a la base dels populismes hi ha la idea del narcisisme propi de la cultura postindustrial. Solucionades les necessitats bàsiques apareixen les necessitats d'autoafirmació i tindre raó o gestionar la veritat és una de les més sucoses. No és debades l'aparició de multimilionaris que al final de les seues vides volen compartir la seua "veritat revelada". Passa a la part conservadora amb Trump i passa a la part progressiata amb Sillicon Valley. 

La solució tradicional a la gestió confrontada de veritats incontrovertibles siguen del tipus que siguen ha sigut la guerra i la mort. L'aniquilació de les altres veritats. Després de la segona guerra mundial la reflexió respecte a la pròpia crueltat i la capacitat de destrucció i odi que el pensament grupal nazi i comunista havien desenvolupat va prestigiar el concepte de pensament crític individualista. 

El gran problema és que no tot el món està en condicions d'exercir el pensament crític individual. La realitat no acompanya quan vols pensar críticament dins d'un grup emocionalment afectat per un greuge comparatiu (real o fictici) o una causa superior i transcendent (real o fictíca). Una gran part de la població no és capaç de resoldre qüestions filosòfiques i existencials per si mateixa. Això tradicionalment ho han resolt les religions i les ideologies. En els dos casos es donava un manual de respostes configurades com a veritat revelada. Actualment, la religió clàssica ha sigut substituida per noves religions amb pensament màgic relacionades amb diverses causes. Pràcticament totes les causes socials que conec tenen elements religiosos de creença i pensament màgic amb voluntat de trascendència. I ho note en la gent del meu voltant que defensa la llengua, els animals, el gènere, la identitat sexual o el medi ambient. La configuració de pensament grupal en eixos grups organitzats tecnològicament de manera no formal és religiosa. Hi ha un manual de respostes, hi ha pecats, hi ha perdó, hi ha penediment, hi ha vocació de trascendència, hi ha confessió. 

Tots els ingredients acaben en la plaça pública i en la mateixa paella amb aigua bollint. Oceania va estar en guerra durant molts anys amb Eurasia fins que un dia es va acabar la guerra. En eixe moment, Oceania no havia estat mai en guerra amb Eurasia. La gestió de la veritat ja és retroactiva. La generació actual s'atrevix a jutjar totes les anterios amb duresa. La seua veritat és superior. El pensament indivisual és secundari. La divergència d'anàlisi és un atac i una ofensa. La veritat no és una suma de fragments de realitat sinó un oligopoli de grups en tensió. La veritat de l'altre grup és un risc per al meu grup encara que la veritat de l'altre no siga un problema per a la meua realitat. Res no és segur. Només és una opinió. I les opinions són variables, efímeres. Per això, en realitat la pandèmia pot existir o no. Això és independent de la realitat. La realitat és només una percepció. La realitat no existix i la veritat tampoc. Només la percepció subjectiva. 

En definitiva, no sols Oceania mai no ha estat en guerra amb Eurasia sinó que probablement Eurasia mai no ha existit.