Cadascú és fill de la seua època i del seu context. La meua pàtria és la meua infància. I Mestalla n'és la capital. Em sent hereu de la manera de ser valencianista de Don Arturo Tuzón. Em reconec en la seua essència.
El recorde menjant-se un entrepà en el bar del camp de La Murta a Xàtiva on havia aconseguit que em portaren a vore un partit de pretemporada contra l'Olimpic aprofitant la visita a la família de Xàtiva. Em van firar amb l'entrada al partit.
Allí estava, en la barra, i jo el mirava amb el desig de demanar un autògraf, una ment en formació i una obsessió constant al cap: el València. No em vaig atrevir a dir-li res de la mateixa manera que no em vaig atrevir a fer tantes coses fins ben major. I potser siga millor, perquè aquella manera anònima i invisible de mirar em va permetre observar-lo atentament en una època on ningú se sentia observat. No estava a la llotja. Estava a la barra. No estava menjant res exquisit. Estava fent-se un entrepà. No havia vingut en avió. Havia vingut amb l'autobús de l'equip.
La cinta.
Sabia que estava per casa perquè en ma casa (la dels meus pares) no es tira res. Però no sabia per a on parava. L'havia buscada diverses vegades per Internet perquè al final tot està ja a Internet. Però no l'havia trobada.
Els debats sobre himnes es van revifar durant el centenari. El club presenta una cosa artificial i de plàstic (com és ara el club) i el poble de Mestalla (citant al mestre Lahuerta) va decidir que no era el seu, que el seu s'assemblava més al de Tardor. Eixe grup de joves de València que intenten construir un estil més que un grup de música. I jo sabia que aquell himne existia però ningú en parlava. I necessitava proves. I les proves estaven per casa. Segur que estaven.
La cinta va aparèixer fa unes setmanes i jo estava tan ocupat fent altres coses que no podia digitalitzar-la. Hui per fi, he pogut fer-ho.
Per què és tan especial esta gravació?
Bàsicament perquè representa de manera musical l'essència dels tuzonians. La lletra parla de ser un club "de primera". Una escala mental que es va quedar curta massa prompte però representa l'essència que va salvar el club en el pitjor moment (mejorando lo presente) de la seua història.
Un equip que lluita i brega és la traducció al valencià musical de la literatura de Paco Lloret (Bronco i copero) i és com continua la lletra.
No era fàcil publicar un himne en valencià a finals dels 80. De fet, era tan complicat que la caràtula de la cinta que ens van donar als socis, està en castellà. I menys encara era dir "campió" dins de la cançó. Només la sobrietat característica de Tuzón va fer que la lletra fora digna i popular. No es pot esperar més d'un equip de futbol pense jo.
La major part de la lletra és prou infantil. Com si Tuzón estiguera pensant en nosaltres: els xiquets de Mestalla. Com si sabera que anys després Vicent Flor o Rafa Lahuerta anaren a escriure llibres sobre la seua infància i els diguera com d'importants anaven a ser. València, gol, gol, gol. Tres vegades. Com si en aquella època hagueren vist moltes vegades tres gols a Mestalla.
Tuzón venia d'un poble, d'una comarca. No havia viscut la violència simbòlica, personal o reputacional de la capital que s'havia convertit en un espai tòxic per a prendre decisions senzilles. Ens recordava cada descans que el València era de tots i el pagàvem entre tots. Ara d'això es fan normatives de transparència.
Èrem una afició de xiquets amb més esperança que expectatives. Amb un radiocassette a casa. Després un walkman. I una cançó molt simple per a cantar.
En fi... que ací la teniu. Potser no havia buscat prou i potser ja estiga per Internet. Però si no ho està és part de l'herència que va deixar Don Arturo al poble de Mestalla.
PD: La cinta té una versió de Paquito el Xocolater amb lletra molt curiosa. També d'Amparito Roca.
0 Comentaris