El dia 14 de Maig de 1997 era el meu primer dia com a treballador de banca en la millor caixa d'estalvis de la història espanyola: La Caixa. La decisió d'optar per la banca em va suposar decebre a una persona que havia confiat molt en mi: Paco Agües.
Recorde perfectament com em va preguntar si realment el que volia era treballar en un banc. He tardat 25 anys en entendre eixa pregunta. Efectivament no era el que volia però encara no ho sabia.
La legislatura 1995-1999 va començar com una típica legislatura saguntina. La dispersió de vot habitual en el meu poble provoca una àmplia representació política que dificulta les majories. Així després de les eleccions del 1995 el PSOE va poder governar en una immensa minoria (8 regidors sobre 25) que feia que en cada ple tot quedarà bloquejat.
La gran esperança era un pacte de govern amb la suma dels 8 del PSOE els 4 d'Esquerra Unida i tot el món donava per descomptat que l'únic regidor de la UPV també s'hi sumaria.
Jo vaig acabar la carrera de Dret el 1995. Immediatament em vaig afiliar el partit de món pare (no negue l'herència) i també el partit de l'atmosfera que havia respirat en la línia en valencià de la Facultat de Dret. No dic que tots foren nacionalistes (de fet no ho són) però estava clara quina era l'actitud respecte a llengua, la cultura, el país, la història o la interpretació del futur. En "tornar" a casa no tenia altra opció que exercir allò que les beques, l'estat de benestar, el sistema educatiu i l'esforç de mos pares havien delimitat. Volia lluitar per un món on el fill d'una família obrera puguera ser lo que vulguera ser.
Paco tenia raó. Un jove llicenciat en Dret que la primera cosa que fa només acabar és fundar una revista en valencià, en un poble castellanoparlant com el Port de Sagunt, no és una persona per a treballar en banca. Però la força de la pressió social i lo que s'espera d'un brillant estudiant de poble era molt superior als somnis que jo puguera tindre.
Per tant des del 95 (23 anys) comence a observar la política local que no m'havia interessat en absolut mai de la vida. I comence a observar-la amb les ulleres del col·lectiu de Sagunt de la Unitat del Poble Valencià.
En primer lloc és molt important dir que per a fer la poítica que jo volia fer m'havia d'anar a un altre poble. Esta expressió pot sorprendre i fins i tot espantar però és així. Tots els del Port i els de Sagunt sabem que vivim en dos pobles atrapats en el mateix municipi. He escrit un fum de coses sobre la diferència entre els sentiments i l'organització administrativa que ara no són el tema. Només afegiré que a Dinamarca la delimitació municipal comprén quasi sempre diversos pobles. Ja està. Fi de la història. No tornaré al tema.
El col·lectiu de persones que formava aquella UPV -i després el primer Bloc- tenia unes característiques peculiars. Era extraordinàriament passional i racional. No sé si això és possible però passava. L'exemple més paradigmàtic era Fede Aznar que era les dos coses al mateix temps. Un cor que no li cabia al pit i una cap on no li cabia el cervell. Era un col·lectiu persones trabat per amistats personals-polítiques, cohesionat i també molt arrelat al món educatiu i una part al financer. Això significava moltes coses. Amb 23 anys vaig tindre accés al pensament més elevat de proximitat (és la meua opinió amb tots els respectes per a la gent d'Esquerra Unida de l'època). Paco tenia una capacitat d'abstracció i lectures de llarg termini que només he pogut entendre amb profunditat a partir dels 45 anys.
Paco tenia una gran devoció pel món anglosaxó i germànic. Jo no entenia massa bé el per què. Només ara que he descobert Escandinàvia entenc el mecanisme mental que mou eixa devoció. Professor de filosofia i amb mentalitat de l'Europa del Nord Paco era una rara avís a la política municipal. Era educat i no atacava dialècticament. Era aportador i no destructor. Era potser més pensador que actuador però un gran pensador (el Forn Alt número 2 està ara dret i brillant gràcies a ell).
De fet, anys després em vaig assabentar del seu protagonisme dins del PNPV de Francesc de Paula Burguera. Això explicava la seua capacitat per a fer un pensament zenital i mirar les coses de lluny. La seua escala de pensament era molt superior a la municipal.
També la seua enorme capacitat intel·lectual l'allunyava de la "gent comú". La seua vocació sempre va ser fer un "valencianisme popular" però la personalitat de cadascú i la seua energia social (extraversió/introversió) fa més o menys complicada la tasca.
Conte tot això perquè els pocs mesos que vaig estar quasi a diari amb Paco Agües m'han marcat per a tota la vida. Va ser un mestre i no li ho vaig saber dir.
Jo anava a ser l'alliberat de la Unitat del Poble Valencià després de la moció de censura al PSOE de Manolo Girona. Però La Caixa i les expectatives socials (i la falta d'autoestima en la vocació) es van creuar al camí.
Inestabilitat i pactabilitat.
L'equip de Govern del PSOE estava liderat per Manuel Girona que venia de ser President de la Diputació. I venint d'on veníem, les relacions entre el PSOE i les opcions situades al seu voltant eren d'un complex de superioritat insuperable. El PSOE exercia el supremacisme moral, intel·lectual i electoral d'una manera que va bloquejar qualsevol intent de fer política municipal.
Al principi Paco va proposar agafar delegacions sense entrar en l'equip de govern. Ara la simplificació política binarista ha fet que la política municipal siga més pobre però en aquella època això era relativament freqüent. Portaves una delegació però no estaves en la Comissió de Govern. Això, evidentment, et deixava en una situació precària perquè només podies gestionar recursos que altre t'assignava però era una manera de no obstaculitzar res, de mostrar-se col·laborador.
En aquella època el PP a Sagunt venia de ser un partit minoritari però ja havia arribat als 5 regidors. L'oposició estava liderada per la CIPS que actuava de facto com un partit portenyista independent (i per tant conservador). Però en aquella legislatura acabaven d'entrar en el PP de Sagunt dos advocats del Port joves i això significava un canvi.
Significava un canvi perquè crèixer com a persona en el Port de Sagunt marca a qualsevol persona. Allí es respirava fum de la fàbrica i marxisme per totes bandes i encara que sigues de dretes has d'aprendre a gestionar la "diversitat". Els dos advocats eren Alfredo Castelló i Emilio Adán. Serán molt importants en aquesta història. Potser molt més que el portaveu i fins i tot Alcalde posterior Silvestre Borràs.
L'oposició tombava absolutament tot el que presentava el PSOE a Ple. Era un bloqueig absolut que dificultava fins i tot la gestió del parell de delegacions (la meua memòria no és bona) que portava Paco fins que va arribar un dia. Aquell dia.
S'ha de contar que, en realitat, la suma de les forces teòricament progressistes feia possible un govern de majoria absoluta. Però Izquierda Unida es negava sistemàticament (eren els temps d'Ànguita) a pactar un govern amb el PSOE. Programa, programa, programa però sense pacte a la vista.
Vam estar dos anys així. Mirant el partit de tenis que hi havia entre el PSOE i l'oposició mentre el poble estava parat. Completament parat. I l'altra partit de tenis entre el PSOE i Esquerra Unida. Negociacions interminables, dilatades, lentes i inexplicables.
Aquell dia.
Aquell día Paco va construir l'arquitectura d'una idea: si volem que el poble avance haurem de sacrificar els nostres dogmes. Ens havíem de situar per baix de les necessitats del poble. La Unitat del Poble Valencià va començar a parlar la possibilitat de construir una majoria alternativa sense PSOE i Esquerra Unida.
L'afirmació és així: construir "sense". I és així perquè les negociacions per a intentar sumar Esquerra Unida al pacte (tenien 4 regidors + 8 del PSOE + 1 de la UPV) van durar vora dos anys. Dos anys de reunions. Dos anys d'anar i tornar a assemblees que negaven tot. Ahí vaig aprendre què significa ser un negociador i com una assemblea pot no ser un òrgan operatiu.
Tot el que tornava de l'assemblea d'Esquerra Unida tornava denegat. Dos anys de bloqueig en el Ple se sumaven a dos anys de negociacions lentes, desganades, sense il·lusió i amb un mur sempre al front. El pacte de progressista era impossible, per tant, s'havia de intentar fer un pacte de progrés.
De manera que a principis de l'any 1997 la UPV de Sagunt comença a parlar internament d'idees i principis que m'han marcat per a sempre.
Semblava que Paco haguera estat preparant-se per a aquell moment tota la vida. Tenia un argumentari complet al cap. Tenia totes les respostes. No tenia cap "zasca" però tenia tota una arquitectura al cap de com s'havia de construir un valencianisme de centre i popular.
En aquella època la paraula popular encara no havia sigut exclusivament atribuida a la dreta. Popular era permeable, pròxim, accessible, planer, comú.
De sobte, ens vam desnugar dels dogmes habituals (El País Valencià serà d'esquerres o no serà) i vam haver de reprogramar-nos amb principis bàsics de gestió política. Aquella arquitectura ha definit el meu pensament polític per a sempre.
Les idees bàsiques que plantejava Paco Agües eren:
- Hem intentat fins a l'últim esforç que es produira un pacte entre PSOE, Esquerra Unida i UPV i ha sigut impossible. La convicció vista des del present té sentit perquè dos anys de negociació en una legislatura de 4 entre dos partits que només poden pactar entre ells en una política de blocs ideològics sembla massa temps.
- El poble està paralitzat. Convé recordar que en aquella època veníem d'una reconversió siderúrgica que ocupa la segona part dels 80 i la crisi del 93 a Espanya. De fet (explique; no justifique) en l'any 1995 canvia la normativa urbanística i apareix el concepte PAI. Ho recorde perquè tinc un company que va fer el màster i em va sorprendre perquè el Dret Urbanístic no és el més divertit. Després ho vaig entendre millor. Això significa que s'albirava una certa recuperació i una certa prosperitat però la mecànica política podia deixa el poble a la deriva o, millor dit, ofegat. Sí, això que s'albirava era la borratxera de la rajola però en aquell any 1997 això encara no era més que un negoci que anava bé.
- La política municipal és gestió. També em va costar entendre això. Jo venia del món de la universitat on la política és basicament ideologia (pensar) i no gestió (fer). Per sort, ho vaig descobrir a temps i vaig obrir pas a Teresa Garcia que juntament amb Quico Fernàndez són les dos persones que han canviat per a sempre el municipi de Sagunt pensant, però sobretot, fent. Gestió és solucionar problemes, anar al detall, a lo menut, al dia a dia, a la faena. Gestió és entrar al teu despatx i anar fent. Pensant i fent. Això no significa que sigues un flotador a la deriva. Significa que ha d'haver un temps per a pensar i un temps per a executar. I el segon amics, és tan important com el primer.
- La política requerix estabilitat. Ens vam fartar d'explicar esta idea tan bàsica. Sense estabilitat política no hi ha ni seguretat jurídica ni previsibilitat econòmica. I estos dos factors són determinants en qualsevol inversió. La previsibilitat és responsabilitat: dir una cosa i la mateixa temps després, fins i tot quan t'equivoques. Estabilitat política és saber que tens un marge de temps i de confiança. És no estar amb el futur a fosques. És poder planificar. I amb la lentitud del dret administratiu la planificació és la base de tot.
- Pactar és lo normal. La política és la manera que hem trobat de resoldre els conflictes de convivència i les lluites de poder sense violència. Però no hem de tindre una visió ingènua: la política s'assembla a la guerra en algunes coses. La principal és que per a evitar una batalla i evitar la pèrdua de temps, diners i vides cal pactar. Pactar està bé. Pactar hauria de donar prestigi. Pactar no et convertix en l'altra part del pacte. Pactar no esguita. Pactar no taca. Tu continues sent la mateixa persona, simplemente has arribat a un compromís, un sentit comú, una visió conjunta, un quefer col·lectiu. Pactar amb forces diferents no et fa igua a ells. Pactar és tindre autoestima. Saber que la teua essència la fas tu i no la determina amb qui pactes. Ara mateixa només el PNB pràctica esta filosofia.
Quan la UPV va deixar les delegacions i les negociacions la reacció va ser superba per part dels companys de viatge ideològic fins al moment. Supose que partien de la idea de "no se atreveran" però no coneixien aquell col·lectiu.
Internament la cosa tampoc era una bassa d'oli. Una cosa que era impensable (pactar amb el PP) havia de començar a pensar-se. No era només trencar un dogma sinó cometre un pecat en la religió fusteriana. El partit-grup semblava dividit en dos (una cosa curiosa que sembla que acompanya tots els grups: la binarització). De fet, es van haver de fer dos assemblees per a votar el pacte que s'havia arribat. La primera assemblea jo recorde eixir amb la idea de que això no anava endavant. En la segona simplement va anar avant.
En el meu cas tenia una clara dissonància. Per un costat, el PP era el dimoni i la CIPS era un partit independent que partia d'una idea del Port de Sagunt que jo rebutjava i volia canviar. Per una altra part, jo ja de molt jove volia afirmar una opció política no subsidiària, autònoma i oberta. La meua il·lusió sempre va ser directament substituir al PSOE perquè va enganyar i tancar la fàbrica de món pare. Pot semblar infantil però puc desenvolupar la idea de manera molt madura un altre dia.
Però hi havia un argument de Paco que em semblava molt potent en les converses de més proximitat, lluny de les assemblees. Si vols ser un partit de veritat no pot ser la crossa d'un altre partit més gran. Havíem d'eixir de l'armari i de l'ombra del PSOE si volíem fer-nos major. I jo amb 25 anys volia fer-me molt major i molt ràpid.
Amb eixe argument Paco Agües estava defensant un concepte important i que va ser l'eix polític de la dues legislatures posteriors: la maniobrabilitat era imprescindible per a firmar bons pactes per a complir el teu programa. Els altres han de sentir que no et tenen, que no estàs obligat a pactar, que no t'has de conformar, han de sentir la incertesa de la negociació.
D'una altra banda, des del punt de vista teòric Agües també ho tenia armat. El valencianisme cultural era una cosa i el valencianisme polític una altra cosa. Si vols fer política, has d'aprendre les regles dels escacs i del pòquer. Perquè la política és un escacs amb trampes o un pòquer racional. Fer valencianisme polític de vegades no anava en la mateixa línia que fer valencianisme cultural. Això el PP ho entenia perfectament. El primer concert que es va fer a Sagunt després d'un pacte amb el PP va ser de Lluis Llach. I, si no recorde malament, amb presència de regidors del PP. En el de Raimon segur, en el de Llach no posaré la mà al foc.
En definitiva, moure l'imaginari polític de l'esquerra marxista (els estatuts de la UPV havien renunciat fa relativament poc al marxisme) fins a la centralitat política va suposar un camí amb ferides i cicatrius.
La paraula clau, a partir d'aquell moment, va ser la centralitat política. Era el nostre eufemisme preferit per a no dir mai "centre". De fet, no érem exactament un centre perquè el nostre programa polític era clarament progressista però volíem ser centrals. Volíem ser centrals però ens acabàrem situant en un extrem d'un tauler per a la major part de la gent desconegut.
Les negociacions.
No sé com ni per què aquell jove llicenciat en Dret va acabar en un despatx d'un carrer de Xurruca amb Silvestre Borràs, Alfredo Castelló, Emilio Adán i Serafin Castellano acompanyant a Paco Agües i (crec) Pepe Peruga. Castellano venia per a donar cobertura d'inversions de la Generalitat a Sagunt. El Levante ho va denominar "lluvia de millones" pensant que la gent ho interpretaria com un suborn. Es va equivocar. Encara puc fer totes les fotos de totes les instal·lacions (especialment obres) que van ser el resultat d'aquell pacte. De fet, les vaig fer per a la publicitat del programa de 1999.
El PP manava a la Generalitat i si nosaltres havíem de patir tota la pressió i -perquè no dir-ho- amenaces i insults de l'entorn del PSOE necessitàvem mostres i garanties clares de que la gestió seria fèrtil i profitosa per al poble. A això li deiem "avantposar els interessos de la ciutat als nostres interessos propis". Huit anys estiguérem amb aquesta idea com un mantra.
El record que tinc de la posició d'EU és el d'un silenci de comoditat i respir. Com si estigueren alleugerits del pes de la pressió social de fer un pacte amb el PSOE que els suposava una espècie de "taca ideològica". Estaven còmodes -diria jo- fent oposició. Governar els suposava un problema perquè havien d'afrontar el sí en lloc del no.
Jo assistia com un xiquet que mira com fan la paella els majors. De fet, ni tan sols em vaig adonar que no hi havia ni un sol punt dins de les inversions que reflectira un mínim interés pel Port de Sagunt. Al final, molt al final, i per influència de Lluís Madrid es va incloure arreglar la Plaça Bilbao. Una ridiculitat al costat de tot el que es preveia per al "nucli històric" com per exemple, el pas urbanístic a l'altra banda del riu. I no ho dic per dir un exemple qualsevol: ho dic perquè això va ser una clau de l'èxit de l'experiència de valencianisme de centre d'aquells anys.
Interpretar el moment i la realitat.
Com he dit jo anava a "un altre poble" per a fer la política del meu municipi. Algunes claus del saguntinisme (i el Bloc era la seua essència progressista) sempre se m'han escapat però crec que una sí que l'he sabuda reinterpretar.
Sagunt vivia constrenyit per la carretera, les vies del tren, l'autopista, l'autovia, la muntanya i el riu. Ja no es podia construir més que dins d'eixe triangle. Això feia que el preu del sòl fora molt car i construir encara més perquè a poc que pegues una patada a Sagunt eixen dos pedres romanes. Hi havia una solució: anar a viure al Port. Però, a estes altures, vosté i jo sabem que ningú se'n va al poble del costat a viure a no ser que siga per amor. Els saguntins no tenien la més mínima intenció de vore com els seus fills se n'anaven a viure al Port. I els que tenien més diners per a poder fer un xalet no el volien fer al Port tampoc. Heus ací que aquella UPV va saber interpretar una clau històrica: la carretera, la via del tren, el riu, l'autopista. Va saber pensar des de dalt i pensar amb perspectiva dialògica: hi havia una majoria social a Sagunt (nucli històric) que volia prosperar i que eixa prosperitat fora visible (socialment) dins de les jerarquies que sempre es creen en cada poble.
Eixe va ser el gran èxit i el gran fracàs de la moció de censura. La resta eren obres, moltes obres: la Casa de Cultura, l'Audiotori, poliesportius, piscines. Tot això era visible, tangible, real i un avanç però lo realment definitiu va ser l'associació entre Bloc i prosperitat de Sagunt (Villarriba). Això va fer el partit més permeable sense canvia de llengua ni de model cultural però ho va fer només al nucli de dalt.
Mentrestant al nucli de baix (Villabajo), al Port de Sagunt, els valencianistes érem una colleta de frikis encapaçalat per diverses persones importants des del punt de vista qualitatiu com ara Lluís Madrid i especialment per l'heroica trajectòria de lleialtat al seu país de mon pare. No deixaré de confessar la meua decepció personal per no haver passat mai de 500 vots en les eleccions mentre jo estava dins de la candidatura. És evident que no sóc un líder caristmàtic. També és evident que no ho tenia fàcil en un poble obrer castellanoparlant però en fi... si comences a comptar igual no em votava ni gent molt pròxima. Per a la memòria em quedarà com aquell home de més de 70 anys amb accent d'Almeria em va dir que votaria al "Bló lo Vardes" (Blos Els Verds) en unes eleccions. El meu iaio Antonio.
Superant els traumes personals que no són el tema la qüestió és que Sagunt i Bloc començaven una relació de parella que és la clau de l'èxit i del fracàs com vorem més endavant.
Arribats a este punt convé fer algunes puntualitzacions importants. Si faig esta reflexió de manera pública és perquè crec que hi ha un relat valuós que cal incorporar a la memòria i tindre present en l'actualitat. Moltes vegades dic la meua teoria de "tot va passar abans a Sagunt" i crec que puc defendre amb solidesa que la polarització política actual als USA o a Espanya és semblant a la de València capital dels anys 80 però molt especialment igual a la de la ciutat de Sagunt entre 1999 i 2007 amb el segregacionisme fent de front populista multipolar. També em sembla important remarcar com ha canviat la políltica de blocs mentre el Bloc desapareix. La intenció (no sempre encertada) del Bloc de Sagunt d'aquella dècada sempre va ser crear equilibris estables perquè la gestió no pararà mai.
Conte esta història perquè va ser un xicotet miracle que no és reproduible, ni replicable ni escalable per diverses circumstàncies que intentaré evidenciar però conté la llavor d'un moviment polític central per al país dels valencians (en minúscula). El Bloc de Sagunt va evidenciar que era i és possible construir un argumentari de centre progressista permeable i que puga disputar el centre progressista al PSOE com a partir hegemònic del Règim del 78.
Esta aparent contradicció (una llavor que no és germinable) és subsanable perquè va ser una experiència real, va passar de veritat i va funcionar. De fet, fins i tot va posicionar el valencianisme polític a Sagunt com una excel·lent base per al Compromís pragmàtic i de real politik actual.
Va ser un miracle perquè es donaven una sèrie de circumstàncies irrepetibles. Escric això i em sent obvi perquè totes les circumstàncies són irrepetible però farem una enumeració:
- El Bloc acabava de nàixer i tenia una vocació oberta de ser un partit divers que puguera replegar totes les "tribús" (amb tot el cariño) valencianistes que hi havia a finals dels 90. La dècada dels 90 va ser un temps per a cosir. Això que ara és "viejuno" es deia valencianisme de conciliació i intentava que tots els grups d'interpretació d'això que es deia "nacionalisme valencià o valencianisme polític" pugueren compartir el mateix habitacle per a reunir-se i fer un projecte mínimament viable. Este detall és molt important per a entendre la "comprensió o incomprensió" que va rebre una decisió local al marge de qualsevol directriu jeràrquica. El Bloc necessitava evidenciar que era capaç d'acollir una pluralitat d'opcions ideològiques que arribaven fins al cristinianisme social o el socioliberalisme. Eixa voluntat determinava que no podien tombar una iniciativa com la nostra.
- El Bloc era de facto una franquícia política. Alguna vegada ja ho deixat per escrit. Ara que la nova política s'ompli la boca d'horitzontalitat aquell Bloc era completament horitzontal. De fet, el contacte amb l'Executiva Nacional era escàs. I no per res sinó perquè allò era un partit "amateur" al qual Pere Mayor dedicava la seua vida com una espècie d'apostolat i servici a la pàtria amb compensacions però dubte molt que massa rendibles. Fora de Pere jo crec que només teníem contacte amb Ferran Puchades (en el meu cas per haver compartit temps i aventures en el Bloc Jove). La qüestió és que en aquell època "la central de València" tenia poca capacitat per a "manar" perquè el poder estava en els pobles. El Bloc era bàsicament un partit de bona gent de comarques, valenta arriscada i certament poc coordinada. En cada poble el Bloc podia ser diferent, tindre un matís, amb denominadors comuns però actituds i responsabilitats diferents. Alguns Blocs eren una espècie d'Esquerra Unida, alguns altres eren una espècie de Esquerra Republicana i en el cas de Sagunt jo crec que érem un poc Convergència Democràtica de Catalunya sense Unió (quan a Catalunya encara quedava un poc de trellat clar). El Bloc era una franquícia perquè et donava la marca però la botiga i el producte les havies de posar tu. De fet, vam fer vindre a Pere Mayor per a participar en la negociació però realment el vam convidar perquè jo no recorde que mai exigira vindre. Tant Pere com Ferran ens van fer costat quasi a cegues. Una cosa que passava molt sovint en un moviment polític tan romàntic com era el valencianisme polític dels anys 90. Però gràcies a això va ser possible el "miracle".
- El segregacionisme. La causa del meu esgotament polític va ser el segregacionisme com a eix central de la política. Analitzar el moviment segregacionista ajudaria a entendre com afrontar Vox o la part més populista de Podemos. Però la cosa ja no està per a anàlisi. El soroll s'ha apoderat de la política i no dona temps a fer anàlisi. Només dóna temps a fer tuits. La qüestió és que el segregacionisme és un factor distorsionador de tota l'experiència de valencianisme de centre de Sagunt. Mai no sabrem com ens haguera anat sense el component segregacionista. Simplement va passar així. I jo bén bé que ho patia. Però ahí estava: l'elefant dins del saló. Era impossible evitar-lo, rodejar-lo, saltar-lo o travessar-lo. Quan es va despertar, el segregacionisme ja estava allí que deia el conte més breu de la història. El segregacionisme va dopar la nostra proposta i ara és impossible separar com de bé o de mal ho vam fer perquè el segregacionisme ens donava vots (a Sagunt) i no ens restava al Port. Si puguera aillar eixa variable no faria un post sinó un assaig complet.
- La dècada immobiliària. Les coses passen en un moment i un lloc concrets. I ja està. Tampoc sabrem mai com va influir el fet del creixement urbanístic desaforat i quin va ser el nostre encaix en tota eixa història. La dècada 1997-2007 és una dècada de prosperitat; fícticia si es vol, o malparida si es vol, però l'ambient era el de lligar gossos amb llonganisses.
- El PP regna i governa. És curiós quan mirem cap al passat com interpretem les coses sempre en clau actual. Ara sembla que el PP mai ha sigut el rei indiscutible de la selva i la seua ideologia un ecosistema més que una parcel·la ideològica. Efectivament, a finals dels 90 i principis del 2000 tots èrem un poc liberals. Des dels que veien com es requalificaven horts que ja no collien fins aquells que ens vam comprar la casa en aquella època gràcies al crèdit infinit. Tots respiràvem un aire liberal no ens enganyem. La crisi de 2008 va fer girar tot amb raó però en aquella època èrem qui èrem i feiem el que feiem. Jo el primer.
Volia fer-ho breu però crec que ja no sé ser breu. En tot cas, sé que continue barrejant impressions personals amb tendències polítiques. Crec que és impossible no fer-ho perquè em vaig deixar l'ànima i part de la salut (mental) en aquella aventura.
Paco no volia repetir. Havíem de montar una candidatura que puguera heretar la defensa d'un pacte amb el Partit Popular amb positivitat i, perquè no dir-ho un poc d'entusiasme. Això passa en els partits. La praxi fa proselitisme i el proselitisme fa praxi. Trobes a qui busques. I si nosaltres havíem buscat un electorat moderat és normal que s'aplegara gent moderada i és normal que la candidatura tinguera també un caire moderat en la vocació ideològica. L'expressió serà una altra cosa, com anirem veient.
Jo havia començat a treballar en el banc i la veritat sempre he sentit un poc de vergonya des del dia que li vaig dir a Paco Agües que, a pesar que havia confiat en mi en el moment més dur de la seua carrera política, jo me n'anava a La Caixa per pur pragmatisme. A més, cal afegir que segurament eixos anys configuren l'etapa vital més frívola de la meua vida. Per això té tant de mèrit el camí que va començar Quico Fernàndez.
Com dic jo estava allunyat de la vida setmana quotidiana del partit. En els partits menuts és freqüent una certa informalitat de manera que cada setmana hi havia una reunió per a parlar de "tot". Era un "tot" una mica caòtic i poc resolutiu. Per exemple, passarà el que passarà sempre s'acabava parlant de la SAG. Era com un tema a fugir perquè no s'acabava mai. En tot cas, jo estava un poc al marge. Però Quico no.
Quico es va mantindre dins del dia a dia amb una perseverància increíble després de ser el més crític amb el pacte amb el PP. Es va quedar generant vigilància i equilibri. I efectivament -en part- tenia raó i raons per a fer-ho. Ens va passar una mena de Síndrome d'Estocolm perquè ens vam enamorar del nostre segrestador: el PP. La vida política de la dreta he de confessar que és envejable. Són lluidors, no han de donar sempre exemple de conducta, no han de parlar amb tots els col·lectius del món imaginable, no tenen una gran expectativa social per tant quan fan alguna cosa és com molt benvinguda. En definitiva, la dreta és molt més aparent i aparatosa que l'esquerra i això crec que pot resultar atractiu.
Quan arriben les eleccions configurem una candidatura amb equilibris de persones més o menys crítiques amb la manera de dur la gestión conjunta amb el PP. Ho he dit bé. No es tractava de qüestionar la idea central sinó de com conduir-la. Alguns com Quico intentaven fer entendre que una cosa és pactar amb el PP i una altra és ser com el PP. En eixes estàvem discutint per matisos i intentant fer una candidatura amb l'expectativa de la resposta de la jugada política més arriscada de la història del valencianisme polític de la democràcia: un pacte amb la dreta espanyola. Només Pujol havia aconseguir superar una cosa així.
La candidatura finalment va ser encapçalada per Manolo Civera. Era el perfil ideal perquè era molt pròxim a Paco i garantia la continuïtat del fluxe conceptual que havíem creat. Manolo tenia categoria intel·lectual per a ser el successor de Paco i a més afegia un perfil més extravertit, i planer que diuen els catalans. Això sí, Manolo aportava també explosivitat; una qualitat amb la qual jo no sabia ni sé conviure. Eixa explosivitat va implosionar des del primer minut.
En arribar el dia de les eleccions de 1999 tots estàvem molt nerviosos i expectants. La motivació d'intentar cobrir totes les meses de Sagunt i tots els col·legis del Port (podeu notar la diferència si sabeu de què parle) feia entendre que èrem un col·lectiu cohesionat, ferm i amb un projecte clar.
El resultat va ser passar d'un regidor a 3. Un èxit. El valencianisme de centre havia triomfat. La jugada havia sigut entesa i compartida per gran part de les classes populars (l'expressió que havia llegit tantes vegades a la documentació del PNPV). Estàvem contents, exultants, i supose que precisament per això vam cometre el primer gran error que portaria conseqüències 8 anys després.
Paral·lelament al nostre èxit havia sorgit al Port un moviment segregacionista identitari que Paco Agües va analitzar molt bé en un article. La caiguda del mur de Berlin havia deixat orfes a la major part dels comunistes del poble. El comunisme no deixa de ser una religió política i la pèrdua de referents sempre condueix a la recerca de llocs comuns de confiança i estabilitat.
Iniciativa Porteña (la inicial) era una amalgama de persones integrades dins de l'esquerra ideològica del Port desnortades pel tancament de la Fàbrica i la caiguda del mur de Berlin. El refugi identitari (ara passa una cosa semblant) era una manera de sobreviure al caos del sentit de la vida. En tot cas, vull subratllar que aquella primera IP era bastant respectuosa amb el valencià i el valencianisme. Ho dic perquè conec de primera mà a part dels seus integrants. Per exemple una xorrada significativa: la recollida de fons per a posar un repetidor de TV3 va tindre certa bona acollida al Port perquè era la única manera de vore al Barça (en el bar Tokio per exemple). Pose un exemple xorra per a subratallar com d'intuitiu i sentimental és el moviment segregacionista. Tota passió patriòtica ha de ser necessàriament irracional perquè a poc que mires només veus insignificància i instracendència per no parlar de mediocritat.
Simplificant -d'inici- ells no anaven a per nosaltres. Però la mateixa nit de les eleccions Manolo es va quedar ample quan va dir "El Port ha optat per l'opcio més bèstia".
Per què la frase "El port ha optat per l'opció més bèstia" era la pitjor frase que podíem haver dit? Perquè la frase totalitza al Port i a Sagunt com un tot, com una cosa sense parts ni components. A partir d'eixe dia el Port i Sagunt comencen camins de separació. No tant pels intents segregacionistes sinó per la construcció d'un relat col·lectiu segregat. "El Port" no havia optat per res perquè el Port és una realitat diversa, plural fins a l'infinit, heterogènia, dispersa. Una part del Port havia votat a IP en menor mesura que al CIPS que havia desaparegut. Per tant, en termes electorals el "porteñismo" havia baixat un regidor però les expectatives en política fan molt de mal.
Jo vaig arribar al dia de les eleccions enfadat. Molt enfadat. Membres destacats de la candidatura del Bloc havien anat al sopar de tancament de campanya del CIPS. Sí, heu llegit bé: persones d'un partit van al sopar de tancament de campanya d'un competidor. Això per a mi suposava una enorme falta de respecte per a les persones que estàvem al Port trencant-nos la cara. Especialment una falta de respecte per a mon pare. Només jo puc donar testimoni de vore a mon pare amb el mono de la fàbrica penjant cartells a les 12 de la nit després de treballar en unes eleccions estatals o europees on no ens votava ni el tato. I ho sé perquè jo era el que posava els cartells perquè món pare els pegara amb la granera.
Jo ho vaig entendre de seguida: s'havien repartit el municipi. La CIPS havia de ser la coordinadora del centrisme progressista al Port amb un exalcalde socialista de cap de llista i el Bloc seria el seu espill a Sagunt. La jugada em va sentar molt mal. I també la mateixa jugada explica la frase inicial de "El Port ha optat per l'opció més bèstia". La idea era que el Port optara per una altra opció menys bèstia i la jugada no havia eixit completa. De fet, un article de Paco titulat "La divisió del municipi" ja donava una idea de per on anaven els tirs. I si pactar una segregació no fora una mala solució? Tot eix pacte implícit se'n va anar a fer la mà.
Això em motiva a involucrar-me més de la mà de Quico. La seua paciència amb mi va ser de dimensions siderals que deien als dibuixos. I la seua confiança durant el temps que treballarem junt també. Tinc una tendència excessiva a la innovació, l'avantguarda, la creativitat i l'originalitat. Això en política no sempre funciona perquè abordes diverses edats i personalitats i característiques col·lectives. Però Quico sempre em va respectar tots els invents i iniciatives que jo m'obsessionava a tirar avant. I obsessiu ne sóc un fum.
De manera que comencem la legislatura 1999-2003 fent amics des del primer dia. No obstant això la línia agüesiana per dir-ho d'alguna manera: pactabilitat, estabilitat, gestió, maniobrabilitat, garanties, lleialtat, serietat i programa escrit i compartit. Amb eixes idees per davant anàvem a totes bandes.
Esquerra Unida es queda fora de l'Ajuntament. CIPS també. La pèrdua de no arribar al 5% és enorme en termes de representació democràtica. La única eixida d'un govern estable era PP + UV (exCDS) + Bloc o substituir Bloc per IP. Sí, ja ho sé... per a flipar.
En un ajuntament com Sagunt una majoria absoluta és un somni i un govern de majoria absoluta un desig però poques vegades realitat. De manera que el PP que considera al Bloc una opció d'ordre, confiable i lleial opta pel Bloc i els nostres tres regidors: Manuel Civera, Enric Ariño i Teresa Alegre comencen a fer faena.
Com he dit Quico continuava en la seua perserverant idea de fer de contrapes dins de l'Executiva. Les reunions orgàniques quan tens un càrrec públic són pesades perquè has de respondre a preguntes que ja t'has plantejat mil vegades, respondre a idees i matisos que no són possibles per falta d'informació o competència. En resum, anar a una executiva quan eres una persona molt ocupada és un coñazo. Un coñazo necessari i quasi imprescindible.
La distància entre Grup Municipal i Executiva era cada vegada més gran. Per a una persona allunyada de la política això pot ser indistiguible però el Grup Municipal ha d'afrontar mil decisions al dia i en algunes s'esquivoca. I tindre algú que t'ho recorda és una putada. Estan en primera línia mentre l'Executiva està per a intentar que el mitjà i llarg termini tinga algun sentit polític. Són la bruixola per a no perdre el nord.
De manera que Quico havia estat parlant amb dos joves "promeses" del nacionalisme valencià al municipi. Una era jo i l'altra era prou més important que jo: Teresa Garcia.
La faena de picar pedra dia rere dia de Quico va fer que els dos pegarem el pas quasi al mateix temps d'entrar en feines polítiques setmanals. Vam crèixer junts i vaig tindre la sort (que no sempre tinc) de trobar una altra persona que entenguera la meua ment.
El cas de Teresa i de la seua família és més important del que sembla. Recorde que un dia en una entrevista al president del Barça li preguntaren per què no fitxava a Bryan Laudrup per a fer parella amb Michael Laudrup i algú va contestar que la idea més brillant seria fitxar als pares de Michael i Bryan per a què feren tres o quatre més. En el cas de la família Garmu això va passar literalment.
Els tres formàvem un equip increïble. Quico tenia l'energia social que necessita un polític carismàtic amb formació, pensament i ambició de projecte. Això significa que Quico sempre pensa que una cosa és possible. I quan penses que és possible és més fàcil aconseguir-la. Quico té dialèctica, estratègia i tàctica. Temps després les tres coses es van tornar en la meua contra sense voler però el triangle tenia un vèrtex esplèndid.
En la meua part representava un rol important perquè era un xic del Port de Sagunt de família del Port "de tota la vida" que se'n diu. Extracció de classe obrera i estudiant brillant de Dret i ara treballador de Banca. D'alguna manera representava un Port nou o una manera de ser portenc diferent. Crec que això sempre els va fotre als segregacionistes però també va fer que em respectaren un poc. Al cap i a la fi era un "porteño con pedigree".
Teresa es una enginyera en la més pura essència del que això significa: solucions. Eficient i operativa però amb la intel·ligència emocional i social molt més desenvolupada que la meua i molt per damunt de la mitjana. Això no significa que no tinga els seus moments de bronca i cabreig. Significa que les seues competències eren ideals per a la política. Ja albirava una carrera professional brillant en els seus inicis. Per tant, tindre-la pensant al teu costat era un luxe.
Si Quico, Teresa i jo formàvem un triangle. Teresa i jo formàvem un duo. Anys després en presentar una cosa que es deia Integra vam escenificar com de bon equip podíem formar.
En definitiva, l'arquitectura del Bloc 1999-2003 era un equip municipal fent faena i governant amb molta comoditat (fins i tot massa) amb el PP i un altre equip de tres calfant per a poder eixir al camp en el moment que fóra necessari.
La veritat és que una de les millors coses que pots contar d'un periode és que no va passar res extraordinari com diu el provebi xinés. El govern governava i el poble avançava en un context de creixement basat en la rajola, les obres públiques i el crèdit regalat. Això ho sabem ara, en aquell moment era "viva la vida".
Les discrepàncies entre els dos equips de tres eren cada vegada més evidents. Enric Ariño s'anava relliscant més cap a les posicions de Quico i nosaltres. La idea era controlar les actituds per a preservar el tresor de l'autonomia del col·lectiu. Per a explicar-ho bé: no ens volíem casar amb el PP, volíem ser lliures perquè sabíem que en un futur potser tocaria fer el tomb cap al PSOE.
Aquella legislatura la recorde com una explosió d'inauguracions. Totes les setmanes s'inaugurava alguna cosa. Inauguraven rotondes. Va haver seccions locals de tots els periòdics possibles crec jo. I això generava un ambient d'èxit.
Convé recordar una cosa que es va quedar penjada en els primers capítols: qui era el PP de Sagunt? El PP de Sagunt també era un triangle amb tots els respectes per a la resta de la candidatura. Almenys ho és en la meua memòria. La part alta i alcalde va ser Silvestre Borrás. Un home conservador i moderat en el pensament i l'expressió. Per alguna raó sempre he tingut bona connexió amb les persones conservadores i moderades tot i no ser cap de les dos coses. Les altres dos potes són Emilio Adan i Alfredo Castelló. Els dos van modernitzar el PP i el van saber adaptar al Port especialment. El PP d'Euskadi o Catalunya té dos opcions adaptar-se al context o adaptar el context. El PP de Sagunt i Port va saber adaptar-se gràcies al pragmatisme i l'absència de prejudicis de Castelló i Adan. Segur que això hi ha dos maneres de mirar-ho: com a liberalisme i com a absència d'escrúpols. A mi m'agrada més la primera.
Esta explicació de qui era el PP de Sagunt és rellevant perquè els pactes ho són amb persones i temps. Els pactes no són abstraccions. Són persones mirant-se als ulls a l'espera d'un fum d'incerteses que passaran en quatre anys. Per tant, és rellevant saber amb qui balles si vas a un ball on te mirarà tot el món.
De la resta d'actors polítics millor no parlar per no fer-ho massa llarg i perquè no ens afectaven massa a la nostra mirada agüesiana.
El viatge cap al centre és sempre una actitud. És cert que el centre no existeix perquè sempre és una posició ideològica efímera que es defineix pels extrems. Hui pots estar al centre i demà no. Tot està en moviment. Per tant, el centre polític és una actitud de moviment constant i de servir a la ciutadania menjant-te molts pensaments individuals.
He de dir que el temps que vaig estar en política eixe va ser l'exercici més complicat. Jo personalment sóc republicà i ateu però un partit que vol aspirar a representar les classes populars no pot simplement vetar a qui no és republicà o és creient. Per tant, això t'ho has de quedar per a la teua lluita ideològica personal i no col·lectiva. També parlar per un grup o representar a un grup és una cosa que no faig gens bé i per això valore tant a les persones que parlen en nom d'una organització. Sé cada vegada que parlen algú s'enfada amb ells i això em provoca molta empatia.
El desgast de reunions i friccions setmanals amb la gent que estava en el grup municipal i lo que interpretàvem com a massa bona relació amb el PP va portar a Quico i equip a forçar un canvi d'executiva on un nou grup volíem donar un nou aire més crític amb el PP. Crec que interprete bé la idea així.
Una vegada aconseguim l'objectiu de tindre capacitat d'influència sobre el grup municipal comencem a preparar la idea de fer que Quico puguera estar en la part alta de la candidatura per a garantir que una visió crítica amb el pacte amb el PP puguera tindre veu. Era la nostra manera de garantir l'autonomia. El PP ja estava confiat en que tenia al Bloc engabiat en els seus propis compromisos. D'alguna manera ens estava passant en espill el que ens havia passat amb el PSOE. Creuen que te tenen per a tota la vida, que el teu esforç i treball són un regal i no és així: en política tot té un preu. I com més distància hi ha entre les parts més alt ha de ser el preu. I això el PP ho havia deixat d'entendre. Si havíem de gestionar silencis o tirar una mà en alguna fatxada feta pels regidors del PP, ells havien d'entendre que el nostre públic també esperava de nosaltres una intensitat, un projecte, una idea, una escenificació. L'entrada de Quico feia trontollar la comoditat que ja havia adquirit el PP. Evidentment açò és una visió molt particular. Segur que les persones que estaven dins de la institució tenen una visió diferent i segur que creuen que mantenien la fermesa i la intensitat. Però també és cert que això gràcies a la faena de Quico de preguntar, insistir, protestar, examinar, comentar, explicitar, proposar, pensar, planificar.
De manera que arribem a les eleccions de 2003 amb una perspectiva diferent. El PSOE tornava a tindre una candidata que podia traure bon resultat i el segregacionisme estava disparat.
Intente parlar tan poc com siga possible del segregacionisme perquè em provoca pena. Vaig haver de deixar la política perquè la segregació era el tema, l'únic tema, tot el temps, tot el dia, totes les matèries. Era insoportable. I si ets del Port en un partit saguntí encara més. No tens res a guanyar. Només jugues a perdre.
Però el que estava clar era que aquell comentari (l'opció més bèstia) havia fet enfurir contra nosaltres a la bèstia. No és que la bèstia tinguera massa serenitat. De fet, li va pegar i li continua pegant a tort i a dret com una espècie de Lliga Nord italiana (Roma Ladrona). Però reconec que cada paraula de Civera feia aparèixer quatre o cinc votants de SP. I la figura de Jaime Goig va arribar per a encendre-ho tot i cremar-ho tot. He escrit massa sobre eixe tema i no vull tornar. Només comentar que la polarització política territorial i identitària ens afavoria molt a Sagunt perquè ens votava gent de tots els espectres políltics només per a "defendre" Sagunt dels atacs de "El Puerto". Tots ho sabíem. Jo intentava no incentivar-ho però era inevitable que passara.
Per tant, mai sabrem si vam arribar a les capes populars interclassistes perquè érem molt guais o perquè odiavem més als altres o per les dos coses al mateix temps.
El segregacionisme sempre ha tingut una base electoral al voltant dels 4000 vots des de la CIPS fins SP o IP. Depenent del moment històric ha pujat o ha baixat però la Lliga Nord de El Puerto té una base social indiscutible. I provocar-la no et farà bé mai perquè no miren pel.
De no arribàvem a unes eleccions amb un pacte amb el PP però esta vegada era com "lo normal". Havíem normalitzat que les relacions PP i Bloc eren relacions estables de mútua confianç. I l'equip de Quico volíem que això mai estiguera clar. Volíem deixar clar que èrem una força autònoma i en cada moment i circumstància anavem a decidir en funció del context. Per a mi este és l'eix més important d'aquella experiència: examinem el context i decidim, repleguem informació, la interpretem i decidim racionalment quin és el camí. Sense a priorismes, sense dogmes, amb mirada ampla i sabent que cada cosa té un preu diferent.
Hi havia una cosa que jo no havia aplegat ni a imaginar: la valentia de Quico. En les eleccions de 2003 Civera continua de cap de llista però Quico després d'aquell episodi d'accés a l'executiva d'un grup nou cohesionat i jove on estàvem Teresa i jo era la garantia de la mirada crítica al PP.
El PP guanya les eleccions però PSOE i una recuperada Esquerra Unida sumen suficients regidors amb el Bloc per a fer un govern progressista. Havíem encertat. Havíem interpretat bé la realitat. En un municipi tan complicat com Sagunt interpretar regular la realitat no és fàcil. Havíem baixat 800 vots però amb un electorat tan compartit com el que teníem a Sagunt i la pujada d'Esquerra Unida es podia explicar fàcilment que teníem un vot prestat i havia tornar al seu legítim propietari.
Algú pot pensar que no és compatible pactar amb el PP i parlar d'electorat compartit amb Esquerra Unida. A Sagunt això era així perquè en lo local el món és una altra cosa. Tinc fets anàlisi mesa a mesa que configuren que Esquerra Unida i aquell Bloc eren un espill de 75% - 25% en Sagunt i Port. En canvi el relat era diferent: l'espill era Bloc- SP.
A més cal considerar que a Sagunt el Bloc arribar a ser el partit total perquè teníem electors de totes les ideologies que per una raó o una altra veien en el partit una solució o unes persones confiables o també una manera de parar "esos locos porteños". El Bloc va arribar a ser un partit granera perquè arribava a tot i a tots.
Amb eixe resultat la idea és entrar a governar però Quico tenia una sorpresa per a tots. Almenys per a mi.
Quico volia urbanisme. És cert que jo coneixia que Quico dins d'Agró havia treballat prou el tema de territori però, urbanisme? En aquella època ser el regidor d'urbanisme era tindre molt de poder. A més, Quico era professor de valencià. Què podia saber Quico d'urbanisme? El subestimava.
El paper de Quico Fernández, més enllà de les expressions i els tons, és un paper històric. El seu temperament fa que trobe més enemics que adversaris. I en part també és una cosa seua. Jo no vaig entendre mai la lluita contínua personal amb Alfredo Castelló però des del punt de vista electoral va ser un encert perquè va dividir Sagunt (nucli històric) entre Castelló i Fernández. I eixa polarització va afavorir al Bloc i crec que encara ho fa durant molt de temps.
Siga com siga, el paper de Quico en la ciutat pensada és fonamental. I en gran part és degut al mateix mecanisme que el va fer demanar urbanisme: si juguem anem a per totes. Quico no volia Cultura o Biblioteques, Promoció del Valencià i el Consell Agrari. Que ningú se m'enfade però Quico volia estar enmig de l'huracà urbanístic perquè volia posar ordre i les seues regles. La jugada més intel·ligent si volies controla al PP o al PSOE era portar urbanisme.
En el món del nacionalisme valencià això era insòlit. El Bloc acostumava (si governava) a demanar les regidories tradicionals (ara ho fa Unides Podem per exemple) associades als seus camps professional. Se'n diu zona de confort política. I Quico va rebentar qualsevol confort polític. Anàvem a portar Urbanisme.
I gràcies a això tinc coneixements d'urbanisme que mai haguera pensat. Gràcies a això he vist desplegar plànols en una reunió política i pensar des de dalt una ciutat. I com és de complicat això. Quico ens donava l'espenta que necessitàvem: autoestima i atreviment. Havíem baixat de vots. El segregacionisme era més votat que nosaltres. Esquerra Unida ens havia sobrepassat de vots però tot això a Quico li donava igual: volia urbanisme.
Si un dia Quico escriu les memòries d'un regidors d'urbanisme en la dècada valenciana de la rajola segur que descobrim coses que no imaginaríem però la idea política era tornar a ser CENTRALS. Estar en el rovellet de l'ou.
Si havíem pactat amb el PP ara amb noves circumstàncies i noves informacions noves conclusions. Ara la fórmula de progrés per a Sagunt era mirar cap a l'esquerra. Era la garantia d'estabilitat política i de gestió. Era el camí.
Aquella legislatura Teresa estava molt enfangada amb massa faena professional. Espere que algun dia em perdone haver-li demanat que renunciara a eixa brillant carrera que tenia per davant. Amb el poc de temps disponible que tenia venia i tirava una mà però jo em vaig posar darrere de Quico a intentar dur el partit endavant. Un amic meu em deia Pujolin. Un altre amic temps després em va dir l'Albert Rivera del Bloc. Supose que eixa era la imatge que projectava i volia projectar. Les revolucions costen diners. Per això només les poden fer les que tenen fortuna i formació. Mai m'ha importat que em situaren en el rol de yuppie dels 90. Era un personatge pensat i conscient. Era un personatge polític que volia representar. I sóc mal actor però bon guionista.
Manolo liderava a un nivell. El més alt. Quico a un altre (el més central) i jo intentava divertir-me com sempre menejant les idees. Però prompte seré capaç de vore que jo no servia per a això.
Aquella legislatura va ser duríssima. Tot era segregació. Un codi postal era segregació. Un edifici era segregació. Una piscina era segregació. Tot era segregació. Ens insultaven. Ens amenaçaven. A mi poc he de dir i això que jo vivia al Port. Però l'assetjament polític era continu. I els gols en pròpia porta també.
Quan Civera i Quico se situen al dia a dia jo em quede en una certa solitud. No tinc les característiques ni l'energia social de Quico. Però per sort Teresa va començar a vincular-se cada vegada més. A Teresa ara ja no li falta res. De fet ja li'n sobra capacitat, formació i experiència per al que siga però en aquella època encara li costava parlar en públic. Jo portava un poc d'avantatge en eixe tema perquè havia entrenat més i abans. Sóc més major que ella. De manera que en la connexió havia una mena de distribució de rols de memòria. Una cosa com la de Messi i Jordi Alba on jo sóc evidentment Jordi Alba.
Crec que el dia més clau d'aquella manera d'entendre la política va ser el dia de la presentació d'Integra. Tant Teresa com jo volíem acabar d'una vegada amb el debat absurde (per quimèric) de la segregació. Però ho volíem fer en positiu. L'entrada d'Albert Llueca (eixe superdotat sense diagnosticar) ens va ajudar a pensar de manera incipientment digital i en xarxa. I tot junt va provocar un document que es va dir Integra i que va passar sense pena ni glòria soterrat entre insults i enfrontaments entre el Bloc municipal i els segregacionistes que eixiem a una bronca per setmana.
Integra era la ciutat pensada. A Quico ja no li donava temps a pensar i jo sóc un caòtic creatiu desorganitzat. Teresa va fer tota la faena. Va pensar i organitzar tota una ciutat al seu cap. La va representar en 3D i tot. Tenia cada racó de Sagunt al seu cap. Son pare és del Port i sa mare és de Sagunt. Ella és híbrida (elèctrica i a gasoil). Jo amuntegava aportacions. Tenia una llibreta a la tauleta de nit on apuntava tot de manera caòtica. Ella organitzava tot en un sistema eficient i ordenat on quasi tot estava previst. Fins i tot l'incertesa.
En canvi el dia de la presentació jo sabia que a ella li costaria i també he d'admetre que al meu ego li agradava haver superar el repte de parlar en públic. Crec que el protagonisme d'aquell acte -que va passar sense pena ni glòria però és determinant per a la història de Sagunt- me'l vaig endur jo però el treball i el mèrit va ser de Teresa.
Ja ho tenia decidit però era molt evident que (com Miquel Iceta) hi havia una candidata molt millor que l'expectativa social sobre mi: Teresa. Sé que tot el món pensava que tota aquella faena que jo estava fent era per a ser regidor i "manar". No em coneixen, ho feia perquè em divertix pensar. I si vius en un poble/ciutat per a pensar en gran el millor racó és la políltica i en concret en aquells anys era el Bloc.
Per això jo mateixa vaig anar a parlar amb Quico per a dir-li que volia que Teresa anara de 2 i jo de 3 per raons de capacitat i per raons de justícia electoral. El tercer regidor depenia de traure 300 o 700 vots al Port. Si el Port volia tindre un regidor nacionalista que em votara. No ho va fer evidentment. Dic evidentment des del punt de vista històric.
: una experiència personal de valencianisme de centre.){kind=link}
0 Comentaris