Espanya es juga en acampades

Espanya es juga estos dies en dos acampades. Una està en una platja de Ceuta. L’altra, a la Puerta del Sol. En una hi ha migrants. En l’altra hi ha joves que no poden pagar una casa. Podrien semblar dos problemes diferents. Ho són. Però políticament competixen pel mateix espai: convertir-se en el problema que explique tots els altres.

En la platja del Trampolín de Ceuta viuen milers de persones en un assentament improvisat. Ahir una menor marroquina de 17 anys va haver de ser reanimada després d’una agressió sexual. Dos homes van ser detinguts. Una xiqueta sense nom. No sabem pràcticament res d’ella i precisament per això pot convertir-se en moltes coses alhora: víctima de la violència sexual, de la immigració irregular, de l’abandonament institucional, d’un sistema europeu incapaç de gestionar una frontera o, fins i tot, del mateix procés migratori. Dependrà de qui conte la història i de quin frame decidisca imposar.

A uns centenars de quilòmetres hi ha una altra acampada, esta vegada en ple centre de Madrid. La protesta sorgida després del desnonament de Maricarmen Abascal (curiosament Abascal), de 87 anys, ha convertit Sol en una altra fotografia política perfecta: una dona major, una casa, set dècades de vida, un desnonament. Massa perfecta, potser. Perquè mentre totes les càmeres miren Maricarmen, hi ha una altra dona que no apareix en cap fotografia. Té 27, 31 o 34 anys. Treballa. Ha estudiat. Potser guanya 1.300 euros, potser 1.600. Mira les notícies sobre Maricarmen en la televisió mentre sosté el mòbil i, en Instagram, apareix una xica de la seua edat ensenyant la cuina de la casa on viu a Andorra. Piscina, terrassa, vistes, house tour. Passa el dit. Un anunci. Passa el dit. Una guerra. Passa el dit. Una recepta. Passa el dit. La manifestació de Sol. Passa el dit. Ceuta. Passa el dit. Una influencer explicant que als 24 anys ja havia aconseguit la independència financera. I ella continua en l’habitació on estudiava segon de Batxillerat.

Eixa xica és probablement més important electoralment que Maricarmen, perquè encara no té relat. Sap què li passa, però no sap exactament per què. I quan una persona sap què li passa però no sap per què, la política apareix amb les explicacions preparades. I el populisme és la munició perfecta. Una explicació li dirà que el problema són els rendistes, els fons, Airbnb, la precarietat laboral i la conversió de la vivenda en actiu financer. Una altra li dirà que el problema és que han entrat massa persones, que hi ha una competència creixent pels recursos, pels lloguers, pels serveis públics i per l’espai. Dos problemes reals, dos marcs causals, dos paquets ideològics.

I ací crec que està canviant la naturalesa del vot. Durant dècades votàvem per a protegir alguna cosa: el treball, la pensió, la llengua, la propietat, la sanitat, els drets, la nació o la classe social. Era un vot defensiu. Ara el vot adquirix cada vegada més una altra textura. El vot es dispara simbòlicament. No tant per a construir el món que vols com per intentar destruir allò que has identificat com el principal obstacle que t’impedix viure. El mecanisme polític més important passa aleshores a ser l’elecció del culpable.

Això explica la importància dels dos campaments. Ceuta oferix un culpable possible. Sol n’oferix un altre. Cada frame activa un paquet. Si mires Ceuta, la dreta radical pot intentar convertir immigració, frontera, inseguretat, pressió sobre els serveis públics i identitat en un únic relat. Si mires Sol, l’esquerra alternativa pot connectar vivenda, especulació, salaris, desigualtat, turisme, fons d’inversió i precarietat. Però els paquets tenen un problema: cada vegada que un frame guanya, alguna cosa del teu propi paquet queda fora de focus.

Si l’esquerra mira exclusivament la vulnerabilitat dels migrants, corre el risc de deixar sense llenguatge polític els ciutadans que experimenten problemes reals de convivència, saturació o inseguretat. Si la dreta mira exclusivament l’origen dels agressors de Ceuta, corre el risc de convertir una menor migrant violada en simple material narratiu contra la immigració, quan ella també forma part d’eixa immigració que pretén explicar com una amenaça. La fotografia es torna incòmoda perquè la víctima i el problema pertanyen simultàniament al mateix grup.

En Sol passa exactament el mateix. La dreta pot defensar propietat privada, seguretat jurídica i mercat, però quan una dona de 87 anys ix de la casa on ha viscut durant dècades, el llenguatge abstracte de la propietat comença a sonar extraordinàriament fred. L’esquerra té el frame perfecte i, tanmateix, crec que també ací pot estar cometent un error. L’esquerra té una estranya dificultat per a triar els seus màrtirs. Entenc màrtir com una figura narrativa: la persona concreta sobre la qual projectes un problema col·lectiu.

Ja va passar, d’una altra manera, amb Juana Rivas. Un cas judicial extraordinàriament complex va acabar convertit en un símbol binari que cadascun dels blocs necessitava interpretar segons el seu paquet. Quan tries un màrtir assumixes també tota la seua biografia, no només la fotografia que t’interessa. I ara torna a passar amb Maricarmen. El seu cas pot resultar emocionalment devastador i pot existir una injustícia concreta, però això no significa que siga necessàriament la millor metàfora de la crisi contemporània de la vivenda.

Potser és exactament al contrari. Maricarmen representa una persona que ha pogut viure més de set dècades en la mateixa casa al centre de Madrid amb un contracte molt favorable. El problema central d’una part important de les generacions joves és que mai han pogut entrar en una. El seu drama no és perdre als 87 anys la casa on han construït tota una vida. El seu drama és acostar-se als 35 sense haver pogut començar aquella vida. La diferència és enorme. Per això resulta paradoxal que una crisi profundament generacional acabe personificada en una dona nascuda abans de la Segona Guerra Mundial. L’empatia funciona, la fotografia funciona, la protesta funciona, però el diagnòstic generacional pot quedar desenfocat. I mentrestant la jove continua al sofà de casa dels pares, esperant que algú parle d’ella.

Fora d’Espanya apareix encara un altre frame. En l’ONU, delegats abandonen la sala mentre parla Netanyahu i ell els qualifica de covards. Trump amenaça amb l’aniquilació de l’Iran si fracassa la via política. Mentrestant, Europa parla de sabotatge, drons, ciberatacs, interferències i operacions atribuïdes a Rússia. Abans hauríem parlat de sabotatge, terrorisme d’Estat o espionatge. Ara tenim una expressió aparentment més sofisticada: guerra híbrida. Una guerra que té la virtut narrativa de poder existir sense semblar una guerra. Un cable, un dron, una infraestructura, un compte fals, un incendi, una interferència, un rumor.

El nostre cervell polític ha d’intentar integrar tot això mentre decidix si el nostre principal problema és que no podem llogar un pis o que Europa pot estar entrant en una nova fase de confrontació militar. És impossible. Per això simplifiquem. Per això comprem paquets. Per això necessitem culpables. Immigració. Fons voltor. Sánchez. Brussel·les. Putin. Els rics. Els pobres. Els woke. Els feixistes. Els boomers. Els joves. Sempre existix un paquet preparat per convertir una sensació difusa en una bala conceptual.

I per això potser Espanya sí que es juga en acampades. No perquè les persones que dormen esta nit en Sol o en una platja de Ceuta decidisquen directament unes eleccions, sinó perquè les dos acampades produïxen imatges amb capacitat per a ordenar milions de frustracions. La política contemporània consistix cada vegada més a aconseguir que una d’eixes imatges siga el frame. El frame determina el problema. El problema determina el culpable. El culpable determina el paquet.

I després arriba l’urna. Entres en la cabina electoral amb problemes que cap papereta pot resoldre sencers: vivenda, immigració, precarietat, identitat, seguretat, desigualtat, guerra. Però només pots posar una papereta. Només una. I aleshores apareix la pregunta que probablement definirà cada vegada més el comportament electoral: quan gastes el teu vot com una arma simbòlica, contra quin problema —i contra quin culpable— decidixes disparar?