El problema de la vivenda té una característica que el fa especialment pervers: pràcticament tots els factors que intervenen en la seua formació actuen al mateix temps, es retroalimenten i responen a interessos diferents. I el més preocupant és que molts dels actors que haurien de contribuir a resoldre'l tenen incentius econòmics per a mantindre'l.


Tenim un procés mundial de concentració demogràfica a les ciutats que acumula la demanda en territoris cada vegada més reduïts. Tenim un creixement demogràfic alimentat per l'arribada de població nouvinguda que necessita vivenda immediatament, mentre que la construcció necessita anys. Tenim les competències disperses entre ajuntaments, autonomies i Estat, de manera que ningú controla totes les variables i tots poden atribuir la responsabilitat als altres. Tenim una generació que no pot estalviar perquè dedica una part enorme dels ingressos a viure i que tampoc troba incentius suficients per a fer-ho perquè se'ls ha educat en el consum. I tenim un sistema bancari que, després dels excessos del passat, està sotmés a unes exigències prudencials que dificulten l'accés al crèdit precisament als qui no disposen de patrimoni familiar.

Tenim una economia que ha fet de sectors de baixa productivitat un dels seus principals motors d'ocupació, amb salaris que difícilment poden competir amb els preus immobiliaris. Tenim l'herència de la devaluació salarial iniciada en 2012, que ha deteriorat la capacitat d'acumulació patrimonial de tota una generació. Tenim escassetat de professionals formats per a construir, materials més cars, energia més cara i una estructura productiva que ha perdut capacitat per a transformar sòl en vivendes a un cost assumible. I tenim una societat cada vegada més individualitzada, amb organitzacions sindicals i polítiques debilitades, que ha substituït la negociació col·lectiva per la competició individual per recursos escassos.

Tenim, a més, una quantitat enorme de capital internacional buscant rendibilitat en actius immobiliaris davant les limitacions i incerteses d'altres inversions tradicionals. El problema és que una vivenda és simultàniament una necessitat bàsica, un patrimoni familiar, una garantia bancària, un producte financer i una oportunitat d'inversió. I cadascuna d'estes funcions respon a una lògica diferent.

I després tenim la convergència dels incentius econòmics per a mantindre els preus elevats. Si puja el preu de la vivenda, augmenta la recaptació fiscal associada a les transaccions, augmenten les comissions de les immobiliàries, augmenta l'import dels préstecs, augmenta el valor de les garanties bancàries i augmenta el patrimoni aparent dels propietaris. És a dir, el que per a una part de la societat és una catàstrofe econòmica, per a una altra és una font de rendibilitat, ingressos i riquesa.

Davant d'este escenari, l'esquerra proposa intervindre els preus i protegir la demanda, mentre que la dreta proposa liberalitzar el sòl, reduir impostos i estimular l'oferta. Però les dos aproximacions acostumen a presentar com a solució principal allò que, en el millor dels casos, només pot actuar sobre una part del problema. I les dos tenen dificultats per a explicar els costos, els terminis i els perjudicats de les seues receptes.

El problema és que necessitem simultàniament més vivendes, millors salaris, més productivitat, més estalvi, més capacitat constructiva, més coordinació administrativa, més seguretat jurídica, més inversió productiva i una distribució territorial de la població que reduïsca la pressió sobre les grans ciutats. I necessitem tot això en una societat que vol resultats immediats, en una economia que premia la rendibilitat a curt termini i en una democràcia que celebra eleccions cada quatre anys.

La vivenda és probablement el problema polític perfecte: les causes són estructurals, les solucions són lentes, els interessos són contradictoris i les conseqüències són immediates.

I encara hi ha una última paradoxa. Cada any que passa sense resoldre'l augmenta el nombre de persones que necessiten una solució, però també augmenta la distància patrimonial entre els qui ja tenen vivenda i els qui intenten accedir-hi. És a dir, cada any que passa el problema es fa socialment més urgent i políticament més difícil de resoldre.

Potser la pregunta que hauríem de començar a fer-nos és si un sistema econòmic en què tants actors obtenen beneficis de l'encariment d'una necessitat bàsica té realment capacitat per a abaratir-la.

Perquè hem construït un sistema en què la solució del problema d'uns pot representar la pèrdua de riquesa d'uns altres. I això és molt més difícil de resoldre que construir pisos.