Es publicava la setmana passada que Euskadi és el país més ric dins d'Espanya però al mateix temps el lloc on més vagues i mobilitzacions es fan d'Espanya. En la meua bambolla ideològica va haver molta gent que es va soprendre per eixa aparent incompatibilitat. 



Va coincidir en el temps que estava de viatge per Romania. Els viatges permeten repensar les teues circumstàncies mirant-les des de lluny. A més, el xoc cultural és l'escenari perfecte de les comparacions. És inevitable. Detectes una mirada diferent, un relat diferent. En eixe context, un company de viatge aporta un argument que intuïtivament sembla irrefutable: si els espanyols estiguèrem units seríem una gran nació. Mës enllà d'eixa obsessió estranya per ser "una gran nació" quan la major part dels països amb millor índex de desenvolupament humà són menuts, crec que en este cas aplicar el pensament contraintuïtiu podria aportar més llum. Anem a pams. 

La idea de la unitat social/nacional és una idea que no compareix amb les dades. Totes les comunitats polítiques estan constituïdes d'interessos personals i col·lectius diversos. Per tant, les societats de qualsevol comunitat humana estan més basades en conflicte que no en la comunió. Com a prova podem aportar la quantitat d'esforç de relat en mites fundacionals i unitaris que genera la propaganda històrica i política. La unitat és més un desig que una realitat. Mantindre lligams comuns ja és un esforç considerable. Mentre viatjava per Romania intentava esbrinar què nassos havia fet conformar una nació a Romania amb una composició tan heterogènia i una geografia tan complexa. La resposta per a mi és la serendipia però ara no ve al cas. La qüestió és que pensar una societat acompassada, aconflictual, unitarista és quasi infantil per molt que siga el relat històric i social més convenient per a generar sintonia i comunió. També ho és a nivell intern de País Valencià. 

Per tant, si una societat és conflicte, aquelles societats que millor gestionen el conflicte serien les més exitoses. El primer pas per a gestionar el conflicte és reconèixer el propi conflicte com un camí per a avançar. Si aquells que entren en conflicte l'aborden amb la visió de superar-lo amb una nova solució millor que l'actual tindrem una coreografia win-win. Per a què això siga possible ens calen uns protagonistes amb aquesta visió i amb una responsabilitat col·lectiva. Allò que en "Per què fracassen els països" se'n diuen elits inclusives. Les elits inclusives no són angelets del cel, ni missioners socials, són persones i institucions que ocupant espais de poder són conscients que el creixement col·lectiu depén de la cohesió social. La cohesió social és una distància mínima/òptima entre els segments socials. Tota la societat escandinava s'assenta sobre la cohesió social més que no la igualtat. 

Si un país, un estat o una comunitat humana atén el conflicte, l'atén amb interlocutors inclusius i enfoca el conflicte com a problema i no com a contraposició social, és normal que progresse amb més facilitat que altres territoris. Enfocar el conflicte com a problema implica que la recerca de la solució no incloga la desaparició de cap dels interlocutors. El conflicte -en este cas- no s'acaba de resoldre mai sinó que és el principal motor d'un territori o una comunitat humana. Aquesta és una altra idea errònia a Espanya; alguns conflictes no s'acaben de resoldre mai perquè són la base del moviment d'un país. Així, per exemple, el conflicte territorial espanyol ajuda al progrés d'Espanya. L'ajuda de diverses maneres. La primera perquè el propi Estat com a interacció comuna ha de buscar mecanismes institucionals de resolució -com ara el sistema autonòmic- que s'han demostrat eficaços en termes europeus i mundials en aportar la idea d'autonomia política, responsabilitat institucional i descentralització administrativa. A Espanya construïm un relat terrible sobre la idea de les autonomies però a nivell històric és aquest conflicte obvi entre territoris amb dinàmiques econòmiques, polítiques i electorals diferents el que ha fet progressar a Espanya. I quan este conflicte o debat ha estat matxacat pel nacionalcatolicisme Espanya es va quedar arrere històricament. 

Significa això que com més conflicte millor fins aplegar a la guerra? Evidentment no, però crec que existeix un nivell de conflicte saludable. Al País Basc tenen millors condicions laborals i competitivitat econòmica probablement (en part) perquè el conflicte laboral obliga a això, a trobar solucions al propi conflicte. La idea contrària de la unitat de pensament i acció d'una comunitat humana és un relat construït pel poder per a poder controlar les masses. Anar contra la unitat fomentant el conflicte es desprestigia com a actuació perquè dificulta el control social. En canvi, és precisament el joc d'equilibris que crea el conflicte el que permet l'avanç social. 

En definitiva, la idea que Catalunya i Euskadi tinguen dinàmiques internes tan diferents a la resta de l'Estat facilita que siguen banc de proves de noves mirades polítiques a antics i nous problemes. Hauríem de saber aprofitar totes aquestes experiències polítiques per a seleccionar les més efectives. 

Per tot això els valencians hauríem de contribuir al progrés ofrenant nous conflictes a Espanya. Des de la responsabilitat, des de la voluntat de no quedar-nos parats i de continuar progressant. Només des del problema s'aborda la solució. El motor del progrés és el conflicte. I això és una lectura de país, una interacció, una coreografia políltica on ballem tots.