L'eutanàsia del nacionalisme valencià

"Compromís no ha de ser un partit nacionalista" és la idea central d’un article publicat hui. Ho expliquen des de l'antic Bloc Nacionalista Valencià, ara rebatejat per a eliminar qualsevol referència al nacionalisme. Crec que això és rellevant perquè seria molt normal que algú d’Iniciativa o independent ho diguera. Això respondria a una lògica fundacional que el mateix article explica: un agregador de desnonats pel 5%. 

El plantejament d’agregador va ser l’únic impuls de l’artefacte electoral conegut com a Compromís. Agregava aigua i oli (Bloc i Esquerra Unida). Ara ningú ho recorda però eixa va ser la base: sumar aritmèticament vots per a entrar en Les Corts sense més. Tan sense més que va durar un estiu. El Compromís actual en realitat és el fruit d'una escissió d'aquell Compromís inicial. 

Esta vocació de pragmatisme electoral no tenia una vocació d’immersió ideològica. Ara bé, amb el temps ha quedat clar que el pragmatisme és una metodologia política que s'aprèn per contagi. Compromís ha tingut un comportament pragmàtic que ha sigut útil per a la societat valenciana fonamentalment en la neteja de la corrupció. En els huit anys de govern es pot dir que s’ha governat amb honestedat, amb certa dignitat però sense capacitat d’innovació, sense exigència al govern central i sense capacitat d’influència en el model productiu valencià. S’ha mantingut amb correcció l’Autonomia del Benestar i s’ha gestionat amb honradesa. Això és tot el que es pot dir del Botànic (i ja és molt en estes terres). 

Han passat més de dues dècades i les anàlisi continuen sent les que va fer De Paula Burguera en “És més senzill encara: digueu-li Espanya”. No som un país, no tenim sentiment de ser res especial dins d’Espanya, la llengua té una situació molt dèbil i en definitiva la solució que es planteja com a més realista és l’eutanàsia del nacionalisme valencià. L'eutanàsia normalment és el fruit d’un testament vital on es demana que quan la nostra vida no tinga cap sentit ens deixen morir. 

Jo vaig deixar la política sabent que Compromís era útil i tenia oportunitat de governar. Però jo no aportava res a un partit d’esquerra clàssica amb indicis de partit woke on simplement la llengua era l’única militància valencianista. El Bloc era un partit amb pocs economistes i els pocs que s’acostaren acabaren expulsats per les habituals indundacions dogmàtiques del pensament de l'esquerra radical. En un entorn així jo no aportava però entenia el pragmatisme en una situació d’excepció com la cova de lladres que ens havia governat. 

El pragmatisme ha fet escola. Ara tot és pragmatisme. Sabem que a la major part de països hi ha un espai a l’esquerra de la socialdemocràcia que és una amalgama de coses. Política amb coses. Té igual quines siguen. Sabem que quan eixe espai va unit en sigles se situa entre el 10% i el 15%. És la teoria de Sumar. El nom és més que evident. 

Ara bé, el pragmatisme té costos. I són alts. El pragmatisme trenca amb l’idealisme. L’idealisme és basar la teua praxi política en una idea. Una part de la gent que està en política està per poder i una altra per ideals.

Una cosa que ningú no planteja en el framing actual és que el pragmatisme podria ser d’una altra manera. El pragmatisme podria ser crear un moviment polític de base àmplia. Tan àmplia com per a disputar el vot de centre. Aquella era la teoria del valencianisme taronja. Amb només els valencianistes d’esquerres no hi havia prou. Necessitàvem més persones. I necessitàvem disputar el centre. Per a fer això has de reduir maximalismes. Has d’atenuar el vector identitari. Has d’atenuar les consignes del supermercat de l’esquerra i anar a les dades. Has de tindre activistes en totes les disciplines i no sols en la construcció de relat. En definitiva has de construir un partit complet i no esbiaxat, un moviment ampli i no restrictiu.

Eixa possibilitat de partit valencià obert també al centre resulta insoportable per a les persones d’esquerres. Hi ha un element místic en l’esquerra que impedeix entendre o parlar amb persones d’altres esquemes mentals. La puresa és el dogma que fa que les esquerres sempre siguen en plural i el Front Popular de Judea sempre ha tingut la veritat. 

El pragmatisme, per tant, en este cas no és un pragmatisme de mínim comú denominador on intentem buscar unes bases comunes que ens permeten incloure el vector polític de la dignitat valenciana. El pragmatisme té, en este cas, un camí eutanàsic: el valencianisme polític es diluirà en un espai més ampli fins a morir en cures pal·liatives. 

La veritat és que hi ha poques possibilitats de que un partit exclusivament valencià tinga èxit. La qüestió és que això ho sabem des de 1979. Per tant, la qüestió és quin instrument és el que equilibra més una certa dignitat ideològica amb la incidència política. Ara mateixa el desequilibri és evident: tot per tindre presència en totes les institucions. Però, el procés és menja el resultat perquè quan estàs en les institucions no pots fer pràcticament res més que intentar seguir en les institucions. 

En conclusió, el nacionalisme valencià ha pagat el preu de trencar una traçabilitat històrica de pensament propi i ara camina cap a una eutanasia política per dilució. La gran pregunta és: és millor intentar tindre un partit menut amb maniobrabilitat, pactabilitat més oberta, capacitat d’influència estable sobre el sistema de partits o bé és millor tindre un partit a l’esquerra de l’esquerra esperant que li toque en el sistema pendular d’alternança?