En un país amb tanta passió pels debats ortogràfics no hauria de ser estrany res però m'ha resultat xocant que una espècie de manual d'estil que tracta com ha d'escriure o parlar l'administració puga despertar interés. Per això vaig començar a investigar. 

La meua primera investigació va ser saber si existia un document correlatiu per a com parla i escriu  l'administració valenciana en Castellà. Jo no he trobat eixe document. Per tant, és de suposar que simplement l'administració valenciana quan parla o escriu en Castellà ho fa seguint criteris generals per a tota l'administració a Espanya. I això em va portar a la següent investigació: qui fa eixos documents en una llengua no conflictualitzada com el Castellà? 

El camí de la normalitat. 


Una de les coses que primer hauríem de fer els valencians davant qualsevol incidència lingüística hauria de ser mirar si estem entrant en anomalia o patología lingüística, és a dir, si per intensitat, freqüència o duració estem sobrepensant una cosa. Per això vaig buscar qui i com es feien estos documents en castellà i anglés. 
No cal dir que l'anglés i el castellà són llengües tan esteses en tants països i estats que no he tingut temps de mirar al detall però -dalt o baix- vaig aconseguir saber que: 
La iniciativa, la competència i la gestió del manual d'estil de l'administració sol ser de la pròpia administració que vol dotar-se d'alguna coherència lingüística. 
L'elaboració sol ser el fruit del treball de personal administratiu o algun grup d'experts que s'encarreguen de la faena. O una interacció de les dues coses. 
Es demanen informes i recomanacions a àmbits acadèmics. En el cas de l'anglés no es fan estos informes perquè no tenen una "acadèmia" però en el Castellà se li consulta a la RAE que emet informes no vinculants. 
L'administració corresponent opta per un model amb tots estos treballs damunt la taula. Com que vaig estudiar Dret crec que puc opinar que el llenguatge administratiu és probablement el més avorrit de qualsevol llenguatge escrit, el més farragós, el més incomprensible i el menys popular. Vull dir que és un model de llenguatge molt específic, amb un argot molt concret i que descriu realitats molt limitades. Per tant, el seu interès deu estar en una altra perspectiva. Eixa altra perspectiva és política: qualsevol proposta ortogràfica entra en la competició per la veritat lingüística. 

La veritat lingüística. 

La competició per la veritat lingüística valenciana té moltes branques i camins laberíntics. L'Acadèmia Valenciana de la Llengua va nàixer amb vocació i voluntat de pacificació lingüística i ha aconseguit grans avanços però no ha aconseguit la calma política que buscava sobre la llengua. Amb una visió panoràmica diria que l'AVL ha sigut i és molt útil però la competició per la veritat lingüística continua oberta amb diversos models de detall o particularismes. La qüestió és política. Es disputa el poder lingüístic. Ara ja no es fa des del secessionisme sinó des del particularisme valencià. És un avanç. 
Per tant, ara ja estem en una qüestió de detall o hegemonia de model polític de la llengua. El Botànic volia tindre un model de Valencià administratiu propi. Segurament no el volia per a dotar-se d’una ferramenta útil i duradora de caràcter intern. El volia per a diferenciar-se del model de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Era una posició política de diferenciació davant l'afirmació i l'autonomia de l'AVL. 
Estava en el seu dret. Tan en el seu dret com està ara el PP perquè és una competència administrativa decidir quins són els criteris de com s'expressa. Ara bé, això situa el model administratiu de Valencià sotmés a canvis possibles cada quatre anys segons la variabilitat de l'aritmètica electoral. Crec honestament que això genera un problema greu: la inseguretat lingǘística. El Valencià va perdent parlants i va perdent ús social. Per tant, ja no és prou amb mantindre la lleialtat i l'herència responsable de la llengua. Necessitem guanyar parlants. Ho explique com a valencianoparlant adoptiu i vocacional. El Valencià necessita tindre un model estable, previsible, calmat, permeable, accessible i fàcil. Aprendre una nova llengua no és una inversió cognitiva de poca envergadura. És un esforç considerable. Per tant, aquells que l'hem fet esperem que el camí no siga molt complicat i que el reconeixement siga profitós. En definitiva, una llengua fàcil i útil. 

L'aparició de diversos models i  de Valencià és un procés natural i acumulatiu en qualsevol llengua però convindria trobar un poc de calma lingüística per a poder oferir un producte al mercat lingüístic que siga atractiu per a nous parlants. Això passa per la simplificació del procés d’aprenentatge. El model de monolingüisme és un model que serà cada vegada menys freqüent però els costos d’aprenentatge lingüístic continuen sent importants. 
Fora convenient tindre un model estable amb registres complementaris estables igualment i diversos com ara el Valencià comercial o el Valencià Digital que està cuinant-se ara mateixa a les xarxes. Per a poder vendre/oferir un producte atractiu ha de ser un producte clar, accessible i previsible en la seua evolució. Ningú no compra una llengua complicada i amb una utilitat dubtosa. Cal treballar tant per la simplificació com per la utilitat. Cal treballar des de totes les perspectives i disciplines més enllà de la filologia per a tindre una llengua viva, accesible, estable i útil.