La política necessita sobredimensionar la diferència. Especialment a Europa on el model de liberalisme social és el model que impera a tota Europa amb matisos (i no pocs). Però no mentiríem si diguerem que a Europa, dalt o baix, el model econòmic és l'economia de mercat obert (amb les distorsions freqüents) i un intervencionisme estatal atenuat i basat en la idea de intervenció mínima (siga mínima el que siga per a cada opció política). A Espanya les variacions entre socioliberalisme i socialdemocràcia són de matís. Ningú no ha intentat eliminar el model de sanitat pública universal a l'estil dels americans i ningú ha intentat estatalitzar per expropiació cap sector econòmic per molt que intenten intervindre per regulació.
Per això, i per dir-ho d'una manera gràfica: està quasi tot inventat i les diferències són més d'estil i de valors postmaterialistes que de gestió i model econòmic. Probablement per això és definitiu recuperar el concepte clàssic de "liberalisme". La paraula està maleida en el context espanyol però és la base de la democràcia. El liberalisme no és més que la comprensió de la diversitat de les opcions polítiques com a legítimes en un context democràtic. El liberalisme no és més que entendre l'alteritat com a una opció que pretén també trobar una veritat, un sentit comú i una prosperitat.
Un partit nou ha de partir de la situació realment donada. Un partit nou per ser nou ha d'entendre que aplega a un món ja fet i l'ha d'entendre i, en certa mesura, compartir. Així, l'europeïsme és a dia de hui el valor més important que pot aportar un partit polític perquè sense la Unió Europea com a gran cobertura estem (Espanya i l'Autonomia Valenciana) a la deriva en un món on la geopolítica es juga a escala planetària. Si no tinguèrem Unió Europea caldria inventar-la immediatament. Podem i devem treballar per millorar especialment l'aproximació i la reducció de distància emocional, afectiva i política entre les institucions europees i el poble que aspiren a representar però no podem oblidar que és un miracle històric que nacions que han estat en guerra permanent al llarg de la història hui en dia es fan càrrec de coordinar un conjunt de territoris dispersos, diversos i en algun cas contradictoris. La fusta europea ha d'armar el casc de qualsevol partit polític seriós i que vulga participar realment del futur.
Europa és un model d'èxit. La Unió Europea si ho volem dir amb propietat. La suma d'esforços, perspectives i el conreu de diverses maneres d'afrontar la realitat. Ens falta la comunicació de com a cada país s'afronten problemes semblants, alguns per avançat a altres països, i quins són els resultats. El futur està constituït d'una espècie de competició coooperativa de polítiques de cohesió social. Poder saber quines són les polítiques de diversos països i quins són els seus resultats no és un problema de falta d'unitat sinó un gran camp d'experimentació de polítiques públiques que poden servir als veïns o companys de viatge de l'aventura europea de pau que es va començar al segle XX.
La mateixa idea servix per a les autonomies. Espanya no és conscient de l'aportació que suposa el model autonòmic a la gestió publica. El model autonòmic ha sigut clau del progrés i la prosperitat (obvis) de les últimes dècades. Tindre la possibilitat de comparar diverses polítiques públiques per a afrontar també diversos problemes hauria de ser una extraordinària font de dades de contrast que només partits basats en el dogmatisme i l'extremisme podrien rebutjar. Això des del punt de vista de l'obertura mental, l'experimentació política i la comparativa de dades. En termes de polítiques públiques encertar amb l'escala de proximitat al ciutadà és fonamental. Si, ara sabem que situar les competències d'urbanismes a nivell municipal va ser un error perquè era massa fàcil comprar voluntats (sobretot en pobles molt menuts) també hem de reconèixer que situar les competències de sanitat i educació en eixes demarcacions administratives que anomenem autonomies ha sigut un encert. Ara bé, el sistema autonòmic no és perfecte i per definició ha d'estar en permanent evolució.
Una de les errades més importants ha sigut la competició de competències amb l'Estat que ens genera un gasto (dinerari, administratiu i polític important). Les comunitats autònomes espanyoles tenen suficient faena exercint les competències de manera responsable com per a intentar legislar i regular matèries que li són impròpies. Prou faena hi ha exercint l'esforç de portar endavant la major responsabilitat de preparar el terreny de la igualtat d'oportunitats basada en una sanitat universal i eficient que garantix la salut i una educació universal, de qualitat i personalitzada. No pot haver una responsabilitat més important en política que ser el garant de la igualtat d'oportunitats.
Ara bé, l'autonomisme responsable no és debades. Els valencians assumim de bon grau la responsabilitat de sustentar les bases de l'estat de Benestar però necessitem els recursos necessaris per a fer-ho. Esta assimètria estranya del sistema autonòmic on l'Estat és qui recaptar i repartix és un sistema que no fomenta la responsabilitat autonòmica. Els valencians volem ser responsables i per això hem de ser exigents en demanar els recursos que requerim per a als alumnes i els pacients, per a garantir la cultura, la llengua i un model industrial dissenyat des del realisme però amb ambició i horitzó temporal.
Finalment, els valencians necessitem una mirada pròpia al món. Fins ara hem tingut una hiperfocus de locus intern. Ens hem mirat molt i ens hem mirat mal. Ens hem contat mal la història i ens hem construït mal el relat. Necessitem parlar-nos millor. Necessitem una autoestima ben construïda des de la comprensió. Necessitem sabem qui som i com som, acceptar-nos i no voler ser com cap altre poble del món. No cal ser la millor terreta del món ni caure en el xovinisme, no cal oferir glòries a ningú. Només cal ser un poble més al món que intenta cada dia alçar-se a fer del tros de terra que li ha tocat un lloc millor per a viure i oferir un futur als fills, i als fills dels fills.
Eixa mirada pròpia ha de canviar la lent de l'espill. No ens podem mirar amb els ulls dels altres. Ens hem de mirar els uns als altres i feclitar-nos per les coses que fem bé. Necessitem recuperar una tradició de valencianisme tranquil, de serenitat de plantejaments, de pedagogia, de comprensió política col·lectiva i comunitària. Els valencians hem sigut regne, regió, país i comunitat autònoma sempre probablement en minúscules perquè és probable que fem les coses en minúscules. El relat valencià ha sigut construït de manera parcial. Segur que hi ha meninfotisme, segur que hi ha folklorisme i segur que hi ha catalanisme, subordinació i conflicte. Però també hi ha una continuïtat institucional, una reafermació lingüística i cultural permanent al llarg del temps. És possible que això que entenemn per meninfotisme siga fermesa sense confrontació, o transaccionalitat. És possible que això que entenem per folklorisme continga la fòrmula de la convivència pacífica. És possible que Catalunya siga un pont, un complíce i un nexe cap a la mediterrània, un company de viatge i un cosí germà. Però el nostre camí és un camí propi. Per això necessitem mirar també cap a fora, mirar el món com sempre hem fet per a fer negocis de mar i d'horta, d'hospitalitat i de creativitat. Necessitem alçar el cap i deixar de mirar-nos a l'espill per a mirar per la finestra. El món és massa gran per quedar-nos sempre a casa. Som un poble menut en un univers gran. No som més però tampoc menys.
0 Comentaris