La creació d'un partit polític és conseqüència de la idea de representativitat. Per tant, qualsevol grup polític que vulga intervindre en la realitat ha d'aspirar a ser representatiu d'un col·lectiu de persones no representades o mal representades per altres partits polítics. 



En la situació actual ens trobem amb una sobrerepresentació política dins de l'esquerra i una representació política suficient dins de l'àmbit de la dreta. Per tant, l'anomalia política espanyola continua vigent: la inexistència d'un partit liberal en el sentit clàssic que ocupe un espai ambigu, canviant, equilibrant, central. 

És difícil construir un partit minoritari amb vocació majoritària en un entorn de polarització com l'actual. Tanmateix és més important que mai. Cada context històric ha respost a la tecnologia disponible. Els totalitarisme van interpretar els naixents mitjans audiovisuals amb encert. La pròpia democràcia naix de la diversificació del poder econòmic davant l'antic règim amb l'aparició de la màquina de vapor. Per dir-ho d'una manera simplificada la tecnologia canvia la correlació de forces d'accés al poder econòmic i polític. Sempre hi ha un antic règim que creu que l'estat de coses continuarà sense més mentre hi ha altres persones que per edat o inquietud s'aventuren amb la nova tecnologia disponible i una minoria d'ells aconseguix tindre èxit i canviar el statu quo. 

Mirem els últims vint anys. Fa vint anys les empreses de mineria de dades (xarxes socials en el seu nom més popular) no existien. En canvi ara sabem que l'adquisició de les dades de consum i pensament són claus per al  domini del món. Ara mateix està passant amb la inteligència artificial. Desconeixem quin podrà ser el recorregut de la tecnologia. Els pioners de les xarxes socials pensaven que havien trobat una manera de compartir coneixement de manera horitzontal i que això canviaria moltes injustíricies: la simplificació d'accés a informació de qualitat, el coneixement gratuït, la possibilitat de cooperar més enllà del límits geogràfics. Tot això ha passat però han passat més coses. No és el moment d'analitzar com els instints bàsics humans tornen i retornen i acaben per imposar-se a la minoria que pretén avantposar la raó. La idea central és que la tecnologia disponible afecta a l'economia i a la politica. 

Estem en una època vertiginosa. Ho van ser els seixanta del segle passat. La segona guerra mundial va obrir un període de reflexió profund que va sentar les bases de les societats liberals i dels benestar sobre les quals encara caminem. Després va vindre Internet i també va canviar moltes coses. La diferència fonamental és que la velocitat de canvi és cada vegada major o en tot cas ha passat a ser molt alta de manera permanent. 

Un dels canvis fonamentals és que després de la construcció dels estats nació i les teories estatalistes que feien de l'aparell institucional un element per a estructurar i dirigir les nacions hem passat a un món multipolar i globalitzat (ara per parts) on els estats han claudicat davant les empreses multinacionals que des de la mineria de dades o el control dels mitjans de comunicació i la cadena alimentària han creat una pau econòmica obligada pel business as usual. 

En eixa situació, quin segment de població estaria mal representat o sense representar? 

Tota la literatura política i electoral exercida en l'actualitat beu de les escoles filosfiques del segle XX que van estar molt marcades pel marxisme intel·lectual. Per això, l'anàlisi materialista impera encara en les anàlisi electorals. Així, la categòria de classe socioeconòmica és la bàsica quan intentem abordar segments de població. La idea central seria que aquelles persones unides per un nivell d'ingressos semblants tindrien unes necessitats semblants i per tant haurien de votar semblant. Este paradigma podria estar superat en el sentit de que a partir d'un determinat nivell de salari la "confusió" dels interessos propis podria ser molt alta i per baix d'un determinat nivell salarial la desafecció podria condicionar més el vot que l'anàlisi racional de necessitats individuals o col·lectives. 

Per això, convindria afegir-hi nous paràmetres d'anàlisi no materialistes partint de la idea de que el concepte "classes mitjanes" o "classes populars" aplega a pràcticament el conjunt de l'autoconcepció de l'electorat valencia`. Estos nous paràmetres podrien estar relacionats amb la psicologia política. Efectivament, amb esta nova perspectiva hi ha franges de població valencianes sense representació o mal representades. 

1) Les persones prudents i moderades. La tecnologia de relació interpersonal facilita l'expressió extrema i per això el silenci i la moderació passen a ser més valuosos. És complicat combinar una estratègia d'autocontrol i slowthinking en un món que demana constantment més alarma i nous "incendis" polítics que puguen "entretindre" al personal, però interpretar la "minoria silenciosa" i tractar de traduir els seus silencis en política és imprescindible per a evitar una escalada de polarització que acabe en violència primer verbal i després física. El risc d'aquesta escalada política és especialment rellevant. No solament per l'obvietat que suposa de violència sinò perquè un entorn polaritzat on els acords i consensos amplis són impossibles genera una inseguretat jurídica que podria deixar qualsevol territori arrere en la història. 

2) La política lenta. El pensament conatraiutiu és el més disruptiu. La política lenta és més important que mai perquè la velocitat és actualment més important que mai. Si la majoria s'ha convertit en una massa urgent és perquè allò valuós és la lentitud o almenys la reducció de la velocitat. La política lenta és dificil de combinar amb un entorn d'urgència en termes d'estratègia política però en la política real és més fàcil que mai. Tenim més dades i més ferramentes de gestió de dades que mai per a prendre decisions però les hem de processar. La política de l'ocurrència o de la hipòtesi ha de deixar pas a la política de les dades. Això té conseqûències cognitives fins i tot. Una política de wait and think és una política lenta en el sentit que ha d'esperar a replegar dades si existeixen. Processar-les, interpretar-les i prendre una decisió. Això no és fa en 24 hores ni en un procés de polarització que implica una política de blocs on necessàriament he d'estar en contra del bloc antagònic. Efectivament, hi ha dades de molts tipus, hi ha estudis contradictoris però el que ja no es pot fer és política mesiànica construïda sobre el desig o la hipòtesi permanent. No és possible tractar un electorat moderar i de política lenta com un adolescent polític que sempre busca l'acceptació del grup i la última moda. 

La política lenta també significa que en un moment de canvi permanent i veloç sumar "revolucions" significa sumar caos i desordre. Si el canvi digital ja està generant un terratrèmol econòmic (i per tant sempre recordem que també polític) no és moment d'afegir urgència. Posem per exemple, les politiques identitàries i anem a deixar al marge com actuen de cortina de fum o entreteniment mediàtic. El moviment de defensa dels drets del col·lectiu de la diversitat sexual té dret a avançar. La qüestió és a quina velocitat. Un partit que diguera "encara no" seria una novetat. Els partits conservadors quan apleguen al poder no solen derogar les lleis "morals". Per tant, actuen en un "encara no" permanent però un partit gradualista (aquesta seria una paraula clau) ha d'interpretar el tema, el calendari i la maduresa del conjunt social que ha de donar cabuda. També és evident que això funciona molt amb l'edat. Parlarem després de demografia però no podem viure com si tota la societat tinguera huitanta anys però tampoc amb les preocupacions d'una societat adolescent. Decidir eixe equilibri és la major dificultat d'un partit polític centrat en la gestió de la realitat existent, ni en el passat ni en el futur, només en el present. És això una renúncia a les utopies? La pregunta és tramposa perquè quines són les utopies que queden dins de la societat occidental? La majoria han deixat de ser utopies perquè estan ahí, a tocar de dits. Mirem les societats escandinaves que ocupen els primers llocs de qualsevol escala de cohesió social i benestar. No son utopies. La història dels països escandinaus està plena de "renúncies" i gradualitat més que revolucions i utopies. Les utopies han sigut el major detonador de destrucció humana durant el segle XX. En tot cas, un partit d'utopies té dret a representar-les però un partit que vulga oferir prosperitat real, directa i immediata a la comunitat política a la qual servix ha de partir de l'anàlisi d'allò realment existent i d'allò immediatament possible de forma gradual i comparativa. 

3) La política avorrida. Sí, avorrida. La política és la gestió de l'aparell burocràtic sobre el qual està assentada la nostra convivència. La immensa majoria del treball que fa un càrrec electe és gestió avorrida. Només l'escenificaciò histriònica de temes minoritaris configura una certa èpica política que explota el periodisme de declaracions davant la gestió real i el treball d'avançar constantment. La major part del peix està venut però cal anar a replegar-lo, transportar-lo i vendre-lo al millor preu. És molt important per a reduir l'índex de desafecció i la polarització parlar exclusivament de gestió diària. I la gestió diària és avorrida perquè parlem de neteja de carrers, de tipus de contractes, de borses laborals. En moltes ocasions la política és la creativitat que permet un Dret Administratiu que es va configurar com una garantia davant del poder i està esdevenint un problema per a la mateixa gestió. Un polític acaba per ser un funcionari amb capacitat per a decidir allò que ningú més s'atrevix a decidir. Això se'n diu una decisió política i és la decisió que fa avançar un territori, una comunitat humana. És especialment important fugir de la política de declaracions i intentar sempre que siga possible matindre una agenda pròpia temàtica que siga tan pròxima als problemes que entren dins de la gestió com siga possible. Els temes divisius reben sempre la lupa dels mitjans perquè capten l'atenció però la realitat és que els temes que ens unixen en la seua solució són molt més important. No cal anar a buscar dades massa lluny. Totes les enquestes situen salut i educació en els primers llocs de les preocupacions ciutadanes. En canvi, no pots construir un informatiu parlant tots els dies de la principal preocupació dels ciutadans perquè l'entreteniment està basat en la novetat i la simplificació. I la política és continuïtat i complexitat. Per això, hem de defendre la importància de la política avorrida. En un món ple de soroll (el soroll del mercat de l'atenció) la política ha de ser resolutiva. 

A Espanya hi ha una tradició de política de discurs i urgent. El Mediterrani té dues cares. Una és la cara de l'excés. A Espanya la cara de l'excés té una línia de continuïtat. La dictadura va ser un excés que va deixar Espanya endarrerida i empobrida. Més enllà de l'existència de les llibertats bàsiques, la dictadura va resultar un fracàs econòmic i social per incomplir pautes bàsiques de prosperitat de qualsevol territori o comunitat política. Després de la dictadura Espanya i el País Valencià van entrar un estat d'anòmia per excés. El pas a la majoria absolutista del PSOE va tindre també l'excés com a denominador comú perquè calia construir un estat de benestar a una velocitat mai coneguda. L'avanç que va bastir Espanya en poques dècades és fruit també de l'excés. Eixe excés està construït sobre una política basada en el discurs d'horitzons. Una persona amb un lideratge fort, una massa acrítica adherida i un discurs amb èpica suficient. Este esquema polític ha sigut el dominant a l'Espanya dels últims 100 anys. Ara bé, no podem viure de manera exagerada permanentment. L'altra cara del Mediterrani, la vitalista, la calmada, la gradual, la transaccional és imprescindible que tinga protagonisme en les pròximes dècades. 

La dieta política mediterrània. La via mediterrània. 

Sentades les bases d'una cosmovisió política basada en el gradualisme davant revolució, de la gestió sobre la paraula, de la lentitud sobre la urgència ens podem mirar a l'espill i reconèixer-nos com a valencians. 

Hi ha tota una tradició històrica valenciana basada en la calma, en l'equilibri, en la faena i en el trellat. Només hem d'entendre-la, explicar-la i aplicar-la amb coneixement. 

Gradualisme com a forma d'existir. Avançar sempre, pam a pam. No parar ni fer un pas arrere. El gradualisme és transacció permanent entre el passat i el futur. El gradualisme és prendre la mesura que tenim més madura i més àmpliament reconeguda en el moment més adequat. Fugir del mesianisme però també dels reaccionaris que no volen que res canvie en un moment on tot canvia. 

Transaccionalitat. La capacitat per a entendre que la política no és un joc de suma zero sinó que és un espai de gestió de la convivència i la cooperació. Totes les societat avancen perquè cooperen interiorment i competixen exteriorment. La cooperació està basada en la capacitat per a comprendre els valors dels altres i acceptar-los com a valuosos. Després construir de manera racional (i no passional) el següent pas. Molta gent és partidària de la idea de tindre un horitzó final per a fer el primer pas. És la frase de cal saber on va o acabaràs a cap lloc. Esta frase no entén un concepte que molt promte serà determinant: la gestió de la incertesa. El món és un espai caòtic sense una direcció clara. Totes les ideologies són una simplificació per a crear un poc d'odre enmig del caos. Una cosa és saber on vols anar i una altra ser conscient que no podem saber on anirem. La gestió de la incertesa serà la gran virtut política del futur. En un món ple de dades com prendre decisins sense dades? Eixa serà la características que diferenciara les grans personalitats de les menudes. 

Centralitat. La centralitat és estar continuament en moviment. La centralitat és un equilibri permanent. La centralitat és un cercle i no un vector. La centralitat és una actitud i una vocació no un espai polític estàtic. Ocupar la centralitat significa encertar en interpretar el següent pas deixant la menor gent arrere i la major gent en un progrés còmode. Per això, la centralitat és escoltar i raonar. La centralitat és una dialèctica. La centralitat és comprensió i acompanyament. 


Els valencians tenim llarga tradició (amagada) de dieta política mediterrània. A diferència dels catalans no construïm la nostra identitat per confrontació. A diferència dels castellans no construïm la nostra identitat sobre la imposició. La forma de ser dels valencians no ha tingut prestigi en els últims segles però ara és més útil que mai. La historiografia actual creix sobre les bases del marxisme i el marxisme és bàsicament una teoria del conflicte. Ara bé, la humanitat no ha avançat gràcies al conflicte sinó a la cooperació. Hi ha altres maneres de mirar la comunitat valenciana que no siguen l'anàlisi del conflicte? Pot un poble prosperar sense conflicte? Entenem per conflicte la confrontació física podríem dir. La construcció de l'èpica nacionalista es fa sobre la confrontació violenta. Les principals estàtues i monuments que hi ha a les ciutats europees estan dedicades a guerrers (per tant assasins d'enemics). En canvi la prosperitat d'un poble està basada en la pau i l'absència de confrontació perquè la seguretat personal és el punt de partida de la creativitat (per exemple). Al sud d'Europa sembla que la confrontació violenta té prestigi (només cal llegir els himnes d'Itàlia, França, Portugal o Catalunya) i en una competició de "defensors" els valencians és dificil que guanyem. Una anàlisi històrica dels valencians partint d'un prisma transaccional (llevat de la dictadura franquista) ens parlaria molt millor i ens donaria molta més auotestima. 

La paraula autoestima és clau. Què és el nacionalisme valencià o el valencianisme polític? La paraula nacionalisme va unida a l'exaltació. Exaltació violenta o excloent en la major part de les ocasions. El valencianisme polític de principis del segle XX tenia un denominador comú: la responsabilitat. Efectivament, la construcció política d'un pensament valencianista no va nàixer contra ningú sinó en un moment on Espanya està "per fer" i el que calia pensar era la manera de "fer-la". En eixe context el valencianisme polític s'entén com a ideologia de construcció, cooperació i transaccionalitat per a evitar com siga la confrontació. I mirant la història tenien raó. Si les idees mixtes, hibrides o impures de molts valencianistes s'hagueren imposat als discursos basats en la imposició contra els altres Espanya ara tindria "noves glòries". 

Per tant, el valencianisme no pot ser  un acte d'exaltació més enllà de les manifestacions festives sinó un acte de responsabilitat. Les persones que vivim i volem viure en una terra i en comunitat política assumim la responsabilitat de gestionar-la tan bé com sabem i podem. En eixe sentit, el valencianisme és només una agenda mental: aquell territori del qual tu te'n fas càrrec en saber que no pots fer-te càrrec de tot el món. El valencianisme és la ideologia de les persones que vivint i volent viure a un tros de planeta exercixen la responsabilitat de fer-se'n càrrec. I la gestionen, la treballen, la pensen i intenten trasmetre-la als seus fills millor de com l'heretaren. 

Per això, la via mediterrània ha de ser cooperativa amb altres països, nacions, estats, comunitats, regions. Hi ha diversos noms per a identificar un mateix concepte: aquell espai polític de persones que són conscients de viure allí. Un valencià és una persona que sap que ho és. Un norÜec o un algerià que viu a una de les nostres ciutats que continua pensant en termes noruecs no serà valencià en tant no es faça responsable del lloc on viu. Bé, ho serà en termes jurídics. Faltaria més. 

La construcció mediatitzada del mediterrani és una construcció passional. En canvi, els valencians tenim una de les institucions de resolució de conflictes de manera racional i argumental més antiga d'Europa. Ens han amagat una part de la història. Necessitem mirar-nos de nou d'una manera nova. Necessitem mirar què hi ha darrere de l'espill per si l'espill ens fa trampa. Necessitem saber que sense ser els millors som bons i aportem al món un poc de trellat. Per això la via mediterrània ha de ser una manera d'estar en política, gradual, transaccional, central, pacificadora, treballadora, cooperativa, moderada, calmada i progressiva.