Era un partit important. Podríem dir que era un partit dramàtic. El València i la seua afició es jugaven la categoria i pràcticament l'existència. El Madrid no es jugava res. Venia a una patxanga de final de temporada. 

Mestalla complia 100 anys. L'estadi que ha vist passar les nostres vides complia anys eixe dia. Tot estava preparat per a felicitar el vell Mestalla per ser l'escenari de les nostres alegries, de les nostres llàgrimes, de les presències i les absències. 

Tot això era realment important. Importava. Era trascendent. Ens importava. Fins i tot jo que fa temps que mire de gaidó el futbol estava pendent del partit. Perquè era ser o no ser. Existir o no existir. 

En canvi, esta setmana som notícia per una jugada del partit i uns insults que s'han repetit en molts estadis d'Espanya i al mateix jugador durant esta temporada. Han menyspreat tot això que a nosaltres ens importava per anar a la seua, a lo que a ells els importa: som la perifèria de Vinicius i això és molt important d'entendre. 

En una jugada Vinicius és expulsat per agressió i s'encara al públic indicant la segona divisió com el seu desig per al València. L'afició sap quina és la polèmica que acompanya el jugador durant la temporada i dispara a fer mal: usa la seua raça per a insultar. 

Des de llavors els mitjans mesetaris porten donant la matraca amb el mateix tema. No està de moda aprofundir. Aprofundir dificulta la comprensió. Simplificar és més fàcil. Un periodista de l'actualitat és un venedor de certeses simples. Com ha canviat la professió o la vocació de la professió. Abans la professió de periodista era fer i fer-se preguntes. 

Quines preguntes? 

Per què Vinicius? Per què els insults no passen amb altres jugadors? És una cosa general? Si no és general per què és particular? Té a vore amb el comportament de Vinicius dins del camp? Vinicius incompleix algun codi no escrit dins del camp? Es comporta de manera lleial amb el rival? És educat amb les aficions rivals? Juga d'una manera que intenta humiliar el rival quan no cal? Fingix caigudes? Exagera gestos i moments del joc? 

Més preguntes. Es podria practicar el futbol sense insults? Es pot conduir un cotxe sense insults? Es pot fer política sense insults? Es pot anar a una reunió de comunitat de propietaris sense insults? En teoria sí. Però la pregunta immediata sería: quina utilitat tenen els insults? Per què han aplegat integrats en la llengua quotidiana? 

Fa uns dies vaig vore una entrevista on Salma Hayek deia triar l'espanyol per a enfadar-se amb els seus fills perquè és la llengua de les tres que parla que més li permet delimitar com se sent. El castellà (com el valencià) dedica molta energia a la qualitificació d'estats d'ànim i de característiques de persones. Té moltes paraules dedicades al tema de la qualificació personal. És absurde pensar que l'insult, per tant, no tinga una utilitat social com ho és pensar que el xafardeig no la té. 

És possible i sana una societat sense insults? Quan vaig estudiar criminologia encara estava la Unió Soviètica per ahí. Els índexs de criminalitat soviètics eren molt baixos. Sospitosament baixos. Tots sabíem que mentien però hi ha una pregunta més profunda que la criminologia es feia? És sana i viable una societat sense delictes? Un delicte és una desviació de la moral legalitzada. Per tant, és una desviació més de pensament i obra. Ara una cosa és delicte i en el futur no ho sabem. Pensem en la consideració actual de la pederastia i en obres de ficció i musicals que parlen d'amor cap a menors d'edat. La desviació és desviació contextual. Per tant, no és sana una societat sense desviacions ni delictes. Tota societat inclou el seu dimoni, inclou el bé i el mal dins de la consideració moral de les dues coses. En alguns països l'homosexualitat és delicte. Considerem eixa desviació com a perjudicial? 

Si tornem al tema central, no és possible ni saludable una societat sense insults. L'insult és una institució anímica i lingüística útil per a assenyalar estat d'ànim i també aliats i adversaris socials. L'insult és un arma oral. Com una pistola és un arma material. Difícilment es pot fer alguna cosa bona amb una pistola però les pistoles existeixen i les hem canalitzat cap a les professions adequades. 

Si apleguem a la conclusió que l'insult és "normal" o forma part de la "normalitat" d'una societat sana haurem de decidir si hi ha insults "correctes i incorrectes". En termes de guerra hauríem de vore si hi ha praxi que, fins i tot en temps de guerra, són inassumibles com atacar població civil. En el cas de Vinicius si Mestalla haguera clamat "fill de puta" o "fill de mil putes"  no estaríem parlant ara de res. Hem aplegat a l'absurde que els insults que naixen per a "atacar" una altra persona, per a fer-li mal estiguen dins d'un catàleg d'insultos correctes. 

No he posat l'exemple per casualitat. Si li hagueren dit "fill de mil putes" no tindríem polèmica a pesar que l'insult és masclista i absolutament espuri perquè implica a persones que no són Vinicius. I això que el valencià normalment afina prou bé els insults en característiques pròpies i no alienes. 

Qui fixa el catàleg d'insultos correctes? Està clar que el fixa la correcció política i mediàtica. Però qui són? No queda massa clar qui exercix eixe poder ni com ni per què. A mi em preocupa fonamentalment el per què. Hi ha un aspecte que em sembla rellevant: les classes baixes són sempre les incorrectes. Això significa que la correcció política permet marcar una diferència de jerarquia i estatus que anul·la la voluntat de les classes treballadores. És una pinza perfecta entre l'elitisme conservador i progressista. A més, constituix un divisor dialèctic de primera magnitud. Permet establir debats interminables, animats i engrescadors. I ahí hi ha negoci perquè el programa més barat per a una productora és un debat. Si aconseguixes que això tinga audiència està fent el negoci del segle. 

Però per què som la perifèria de Vinicius? 

Vinicius és Madriz. Madriz és un concepte que va molt més enllà d'una ciutat amb gent diversa situada al centre de la península. Madriz és -seguint la idea d'Antonio Baños- "la corte". Hi ha una mirada assimètrica, una mirada des de dalt. La mirada de qui decidix i des de quina planta ho fa. Sovint els antics grans caps de les empreses triaven els pisos més alts. La mirada fa poder, la mirada fa autoestima. Ho fa la mirada desde baix i també la mirada des de dalt. 

Nosaltres teníem una festa preparada per al nostre Mestalla. No és poca cosa. No és "el teatre dels somnis" però és l'escenari dels nostres somnis. Nosaltres sentíem l'angoixa de qui té por a no ser res. A tornar al pou de la segona divisió. Però nosaltres i els nostres sentiments no importem. Perquè no som res. Som perifèria. La festa de Madriz és una pel·lícula on ells són els protagonistes i nosaltres som attrezzo. No som ni secundaris. 

Fa unes setmanes La Sexta (l'hipotètic canal d'hipnosi progressista) va emetre un programa sobre estereotips regionals. Expectant, em vaig quedar a mirar-lo a vore que deien de nosaltres. No diuen res. No vam aparèixer en tot el programa. No som ningú. Som una falla i una paella. No som gent que fa falles i paelles. Som coses. Som decorat. 

Tan de bo coses com esta contribuixen a fer pensar als valencians de tota llengua i procedència. Si volem ser persones respectades necessitem pensar, parlar bé entre nosaltres, parlar-nos bé i entendre que Vinicius és un símptoma de la nostra insignificància.