No és fàcil usar el concepte liberal al país dels valencians perquè té alguna maledicció. Esta etiqueta dificil d'evitar té relació amb l'economia. Per tant, haurem d'afrontar directament el tema sense por. 


Durant dècades els partits de dreta han sigut intervencionistes morals (avortament, matrimoni, drogues, sexualitat...) i no intervencionistes en temes econòmics intentant situar el "poder" de la gestió dels recursos d'inversió en la iniciativa privada. D'altra banda, l'esquerra se situava en una intervenció (més o menys intensa) de l'Estat en l'economia mentre a nivell moral se situava en un espai més liberal d'acord amb una construcció individual del comportament personal. Així era fàcil perdonar polítics d'esquerra per qüestions de sexe o drogues i fins i tot en el corpus de l'esquerra els dos temes eren laxes. 


D'un temps cap ací l'intervencionisme moral s'ha fet comú a les dues forces primigènies de la política. Per això parlem de que, d'alguna manera, tota la política s'ha fet conservadora, bàsicament perquè la intervenció econòmica s'ha fet residual mentre la intervenció moral s'ha extés a tot el comportament per minúscul que siga (microagressions i doctrina woke per exemple). 

Per això, recuperar el liberalisme significa (ara i ací) fonamentalment recuperar un relativisme moral de mínims per a garantir la llibertat individual i les diverses opcions sense que cap d'elles puga imposar tot el seu ideari polític sobre el conjunt de la població. Ahí podríem caure en la trampa del totalitarisme que sempre ha sigut beintencionat, fins i tot quan les bones intencions amb el temps ens semblen repugnants. Estalin i Hitler mataven per raons i a persones diferents però amb la finalitat última de mantindre una societat pura. 

Fugint dels tòpic històric, el liberalisme moral és imprescindible en una societat diversa però cohesionada. És precisament eixe equlibri entre la diversitat i la cohesió la que un partit socioliberal ha de saber interpretar. És el seu repte més important en l'existència: interpretar ritmes, moments d'avançar de manera cohesionada sense deixar ningú arrere. 

Però anem al rovell de l'ou: quin és el grau d'intervencionisme acceptable per part de l'estat per a afavorir la cohesió social? No és fàcil respondre a esta pregunta però només la pregunta ja és virtuosa. En principi, hauríem de parlar de que eixe grau ha de basar-se en el principi de necessitat i de mínims. La intervenció ha de ser mínimament suficient per a crear la cohesió social òptima. Això no és poca cosa. La pandèmia ens ha deixat clar que l'Estat és l'únic instrument que tenim al nostre abast per afrontar reptes que són globals com ara el canvi climàtic. Partim de la realitat que tenim i hi ha temes que només podem afrontar des de les estructures que hem pogut crear i sostenir. Ara bé, l'Estat no passa pel seu millor moment com a eix central dels models econòmics. Al contrari té dificultats per a intervindre. Té dificultats associades a la seua situació de balanç de deute públic i de dèficit. No és un Estat fort com era en altres moments. A més a més passem per una situació de disrupció tecnològica on ens jugem el futur i només la iniciativa privada té l'agilitat per a poder resituar un territori com a capdavanter o endarrerit. L'acompanyament institucional és precís però no té liderabilitat. En canvi, qualsevol procés de disrupció tecnològica històric ha generat més desigualtat i això és contrari a la cohesió social. L'Estat només té al seu abast l'últim reducte d'intervenció: la regulació. Efectivament, cada disrupció tecnològica canvia les regles del mercat i ho fa quasi sempre amb destrucció creativa i això significa damnificats. La major dificultat de les administracions, per tant, és regular sense parar la innovació i la creativitat. Garantir que la distància entre el més avançat i l'últim dels "administrats" no és de tal magnitud que distorsiona la cohesió social. 

El concepte de cohesió social és clau perquè el model basat en la "igualtat" genera molts malentesos. És evident que no som iguals, som diferents tots i cadascun de nosaltres. Per això, la recerca de la igualtat és un problema en sí mateixa. L'Estat és la institució que hem creat per a ajudar-nos els uns als altres. Garantir l'accés a oportunitats tan iguals com siga possible és la seua obligació. La cohesió social és basa en la possibilitat d'accés del talent a qualsevol dels espais d'inversió social que ens puguen facilitar el progrés i la prosperitat, en definitiva, el benestar i alguna estona de felicitat. Els models basats en la igualtat han demostrat ser ineficients i els models basats en l'individualisme també. La dificultat sempre està en els equilibris. Els valencians cuinem lentament cada diumenge milers de paelles. Trobar l'equilibri dels ingredients és un costum que tenim interioritzat. No és folklore, és política.