Hi ha lectures a la curta i són importants, però hi ha lectures a la llarga que em semblen més importants. Entre les lectures a la llarga dels processos electorals trobe que les megatendències polítiques són les més importants. Les megatendències són processos de llarg recorregut que mai no acaben d'entrar en l'agenda política que sempre està instal·lada en la realitat efímera. Una megatendència és un procés quasi invisible però evident del que no ens podem ocupar perquè és quasi imparable. Només podem intentar pal·liar els seus efectes. Es pot negar la realitat i les dades però això no ajuda a mantindre la cohesió social. 

Hi ha trens que passen tan ràpid que semblen invisibles

Per tant escric part d'este article amb una certa pena de tot allò que en algun moment va poder ser i ja no podrà ser. Però la meua ment sempre intenta estar a les dades i les dades estan més a prop de la realitat que els desitjos o les propostes. I les dades diuen coses com aquestes: 

  • Demografia. Europa és un continent decadent. Decadent en molts aspectes però sobretot envellit. Ho dic des del cansanci dels 50 i sense reprotxar res a cap generació. Europa és un continent massa vell i això té conseqüències lògiques en la política. Des dels 50 que tinc ara vos dic que el teu pensament es fa més conservador per dos motius. El primer és que no entens les noves modes de pensament i el segon que tens por a perdre tot el que t'ha costat una vida de fer. Això no significa que totes les persones majors voten conservador o reaccionari però sí que -per a mi- vol dir que esperen que la seua tendència política siga més serena, menys revolucionària, més pragmàtica, més centrada en la realitat. Qui sàpia interpretar on està el sentit comú de cada moment en una població tan major guanyarà més eleccions. 
  • Migracions. Un continent envellit i sense capacitat productiva se sosté sobre el sector de serveis, immobiliari i financer. No hi ha molt més a explicar. Per a treballar i mantindre una societat cimentada sobre "l'hospitalitat" com és la valenciana calen moltes mans de currants de baixa formació. Els fills dels natius volen tindre professions on es "puguen autorrealitzar" i algú haurà de fer les faenes que no autorrealitzen ningú. Això -i les guerres climàtiques- farà que apleguen a les nostres terres moltes persones que no li donaran cap importància a "ser valencià" més enllà de les oportunitats vitals que els oferisca el territori on viuen. Cada vegada hi haurà més valencians de condició però menys valencians de convicció. Podeu mirar els resultats en les terres que viuen del turisme i fer sumes. Dins del capítol migracions no oblidem un altre procés de desvalencianització imparable: som el resort d'Europa. Som el lloc on passar la jubilació amb bon oratge, gent simpàtica i un way of life desenfadat. Esta migració d'alt standing també fa pedra en la paret. Per tant, qualsevol moviment polític que intente fonamentar-se sobre els pilars del nativisme ho tindrà dificil. Fins i tot Vox amb el seu nacionalisme espanyol ho té dificil. Una opció política d'agenda valenciana haurà de centrar-se en la gestió autonòmica del territori entenent -i no negant- com és i quines són les seues oportunitats. 
  • Autoritarisme. El pèndul del relat cultural ha canviat. Vinc escrivint i reflexionant sobre este tema des de 2015 perquè el domini de la dreta en el relat juvenil vinculat amb les social media (xarxes socials) era massa evident. La memòria és un exercici personal inconscient. A nivell col·lectiu només es pot fer de manera conscient, deliberada i programada. I no estic parlant de la memòria històrica sinó de la pedagogia democràtica. Per exemple, l'arquitectura institucional d'un país determina bona part de la seua prosperitat. Si deteriores les institucions (sigues independentista o no renovant del CGPJ) camines cap a una democràcia de baixa qualitat i això sempre està molt a prop de l'autoritarisme. La megatendència per la qual la política no és la solució sinó un problema és creixent. Inclou la creença de que els governs tècnics i no ideològics són millors. I finalment, en èpoques de caos cultural la recerca d'autoritats fortes és una constant històrica. Amb caos cultural m'estic referint a les polítiques identitàries que estan instal·lant clavilles en la convivència fins a lo micromoral. En el marc geoestratègic hi ha un conjunt de nacions que han dit prou a l'etnocentrisme occidental. Sense imperialismes han posat un dic de contenció cap a la idea clàssica d'Occident va per davant (primer món) i la resta aplegarà a on està Occident a poc a poc. Eixa concepció lineal, liberal i imperialista americana està caiguent i sembla que la globalització per parts del nou món assentarà la idea. 

  • Automatització. Des del punt de vista laboral afrontem un temps d'automatització i robotització. Simplificant molt les úniques professions que no es poden robotitzar són les basades en la creativitat i l'empatia. Lamentablement a pesar de que els valencians som un poble creatiu hem basat la nostra economia en l'empatia (hospitalitat). Siga com siga, l'automatització expulsa un segment molt ampli de la població que quedarà desemparat. Este segment de població serà prou desagraït amb la política perquè votarà des de la ràbia i no des de la raó. El procés generarà damnificats i a pesar que les forces d'esquerra construixen el relat sobre la idea de compasió la ràbia serà dificil de descanalitzar dels extrems. 
  • Urbanització. Un altre fenomen imparable des de fa dècades és la migració a les grans ciutats. La concentració demogràfica urbana tindrà efectes polítics severs. El primer serà -ja és- que l'agenda política és bàsicament la problemàtica de les grans ciutats. Això desplaça políticament a tota la resta a preocupar-se per problemes que no són seus. Genera pressió urbanística constant per a viure en macrociutats. Les capitals valencianes encara tenen dimensions assequibles però això anirà a més amb el doble procés de gentrificació i suburbis que ja han patit les principals ciutats europees. L'èxode rural tindrà efectes sobre l'alimentació, l'accés a l'aigua i la desertització però difícilment es podrà solucionar amb una població que no vol viure en el camp perquè ningú farà una sèrie de Netflix de la vida en el camp. No sé si s'entén la metàfora. Una vida en el camp no és una vida "plena" en el sentit individualista liberal i anglosaxó que hem comprat al sud d'Europa. 
  • Incertesa. La desaparició de la certesa genera angoixa. I l'angoixa conduix a la por. I la por en política és conservadora. La incertesa prové del passat. Els fills envegen dels pares els itineraris vitals continus que van tindre. No és ja un relat realista; la vida fragmentada ja va començar amb la meua generació. La generació dels divorcis, dels canvis de vida, la generació de l'educació antiautoritària que ha acabat per crear una joventut fràgil mentalment. La vida anirà pegant trompaes per a tots. I no albirar com serà el futur genera incertesa. La incertesa en economia genera oportunitats però sobre una base de desigualtat perquè no tenim un sistema d'igualtat d'oportunitats modern. La incertesa en llenguatge laboral és diu precarietat. Caldrà trobar un altre nom perquè eixe serà el paradigma majoritari: treballar de manera fragmentada, per projectes, per etapes, per territoris. Una situació d'incertesa d'eixe calibre també té conseqüències polítiques: la més important és un individualisme extrem entre els qui es consideraran "fets a sí mateixa"i els que se consideraran "victimes del sistema". Els dos perfils miraran cap a l'extremisme entre les formacions de construcció d'autoestima col·lectiva de tall autoritari i de tall compassiu. 
Totes les megatendències ens porten -baix el meu punt de vista- a una polarització afectivopolítica que correlacionarà amb extremisme amb guanys més importants per a la part reaccionària i autoritària si els progressistes de tarannà més liberal (en el sentit clàssic del terme) no ens posem a treballar prompte i amb els peus plantats a terra. 

Sóc jo una persona conservadora? Crec que no. Tinc marcs conservadors? els propis d'una persona educada en els anys 70 dins d'una familia tradicional valenciana i obrera. De fet em considere una persona progressista que amb el temps ha anat perfilant i concentrant el seu ideari. He anat deixant de banda algunes qüestions que he considerat superficials per anar al rovell de l'ou: la cohesió social. I sense prosperitat econòmica no hi ha cohesió social possible. Després d'estudiar i llegir -especialment sobre les societats escandinaves- un país es fa sobre la confiança, la seguretat personal, la hibridació ideològica, la cooperació econòmica. Com he dit crec que més enllà dels meus desitjos, biaxos i esperances estan les dades. Sense un vehicle polític de centre -sense un Compromís de centre que era el titular de clickbait- viurem sempre condicionats per l'agenda estatal que serà extremista. El sud d'Europa és d'extrems. Per això les persones que ens intentem instal·lar en la racionalitat haurem de fer un esforç personal de sacrifici d'itineraris personals per fer-se càrrec de manera responsable d'este tros de terra on vivim.