No era exactament la seua veu. Era més aviat l’entonació. La manera de parlar. Era una mena de ASMR. Li produïa sensació de pau, de calma, de serenitat durant el temps que passava amb ella. 


La manera de trobar-la no havia sigut la més atractiva. Un curs de protecció de riscos laborals obligatori de l’empresa des que es van implantar els protocols de salut mental específics per a marqueting i vendes. En l’última auditoria havien trobat un excés de clics en el tancament de vendes i això indicava algun tipús d’estrés. 


Ja n’havia fet anteriorment tres cursos de control de la dopamina però este semblava el més dur. El curs de dejú dopamínic era el més novedós, una autèntica tendència dins dels alts directius de l’empresa. Tots els directius de nivell 3 l’havien fet i parlaven meravelles de l’experiència. Ell tenia els seus dubtes com sempre que l’enviaven a fer cursos de neomanagement. 


Tanmateix, allí estava. En una sala grisa. Buida. Sense mobles. Amb només una gran finestra que donava a un jardí zen amb pedres de la plaja a terra i alguns cactus grans suficient per a aportar una llum tènue indirecta que feia més impactant el silenci. En aquell moment va entrar ella. 


Anava vestida d’una manera com no havia vist mai ningú. Portava una tunica grisa amb caputxa. El seu aspecte era certament inquietant perquè portava la cara tapada completament. Tota la seua expressivitat es canalitzava a través de la veu. Parlava guardant evidents pauses entre frase i frase. Com si esperara un ressó que només es produïa als nostres caps. Es passejava entre nosaltres que estàvem sentats a terra amb les cames creuades i el cos en equilibri. Pràcticament tots sabíem que eixa era la posició inicial de tots els cursos de control de la dopamina. Mentre es movia ens anava donant algunes instruccions i poques explicacions. 


  • El taller Zero Dopamina és un curs intens de tres setmanes. En estes tres setmanes només podreu fer servir els vostres aparells electrònics durant huit hores i descansar les altres setze hores restants sense tindre accés a cap pantalla. En eixes setze hores tindreu una experiència exclusivament analògica, sentint els objectes i experimentant la presència en la realitat. 


Es movia lentament per la sala. A pesar del seu aspecte imponent la seua veu indicava que era una dona atractiva. La veu de les dones atractives sóna diferent. De vegades l’indici és erroni però les dreceres cognitives solen ser útil. Per això les mantenim els humans. 

Sergi tancava els ulls sense que ningú li ho haguera demanat. Al cap i a la fi no hi havia res per a mirar en aquella sala. Estava prohibit parlar i la sala era no tenia ni un quadre, ni una làmpara, no tenia res que pugera produir algun tipus de distracció. 


El dejú intermitent de dopamina -va continuar explicant- és una experiència que vos atorgarà el poder de tindre el control de les vostres vides. L’ésser humà es va fer addicte a la dopamina en les primeres èpoques de l’era digital. Des d’aleshores moltes persones han experimentat amb el control de la dopamina però només el dejú intermitent us proporcionarà la força que necessiteu per a obtindre millors resultats professionals. El temps que esteu en el curs no podreu parlar. Podeu obrir els ulls però us aconsellem que els tanqueu per a obtindre una sensació de presència més intensa en el moment instantani en el què viviu. En el temps de la classe només escoltàreu i obeïreu ordres. No es permeten comentaris ni preguntes. Només heu de fer allò que se vos va explicant. 

A l’entrada heu signat un acord de confidencialitat on us comprometeu a no revelar absolutament res del que passe dins del curs. En acabar obtindreu una títol que seria enviat per correu postal. I ara, feu el cos cap arrere i acompanyeu-me en la respiració. 


Els exercicis de respiració són habituals en els cursos de prevenció de riscos. Especialment després de la mort de vint-i-quatre persones l’any passat per patologies relacionades amb l’estrés. La reposició era cada vegada més costosa i formar un altre comercial era una inversió alta de temps i de diners. Es va fer imprescindible algun tipus de prevenció. 


Quan portaven ja vora una hora de respiració els va demanar que pensaren la resposta a una pregunta sense dir-la: per què respirem? Sergi va trobar la pregunta molt òbvia. Respirem per a continuar vius. La resposta no podia ser eixa. Havia de ser una altra. Els estava preguntant per què volen continuar vius? Quin propòsit alimenta la seua supervivència. 


No hi havia cap possibilitat de parlar. No estava permés. Però Sergi sentia una enorme curiositat per saber com era aquella dona que habitava aquella disfressa. La imaginava de mil maneres. Analitzava la pronunciació de les esses sonores massa sonoritzades per a ser de la rodàlia de València, la sonoritat de les ves era quasi impostada i la velarització de la jota de projecte indicava una vocació d’agradar molt alta. Era una dona seductora, d’això no cabia dubte. 


Els primers dies del taller van ser durs. Eren només huit hores. Abans només eixes huit hores eren exclusivament per a treballar. I treballava tot el temps amb aparells electrònics. La venda era multicanal. Per tant, podria entrar per qualsevol vía incloses les quinze xarxes socials per les que havia optat l’empresa. Els communitiy manager feien guàrdies de vint i quatre hores seguides i descans de dos dies. Tenien una sala amb huit pantalles, un llit per a dormir i un vàter per a fer les seues necessitats. 


Conforme passaven les dies i les setmanes estava més encuriosit. Necessitava parlar amb ella. Era cruel eliminar el contacte de la mirada en la comunicació interpersonal. No tenia cap sentit. Era furtar expressió. No entenia res. I a poc a poc es va revelar contra això. 


El parlar era de les comarques del sud Tot i que podia ser fingit. És possible que haguera fet algun curs de locució per a eliminar qualsevol marca dialectal. Però hi havia detalls. Si et fixaves havia detalls del seu valencià que l’anaven situant. Fins que un dia va dir “pinyol”. Això va ser definitiu. 


Sergi havia anat a la universitat amb un amic d’Alcoi. Un dia van estar parlant de paraules tan locals que ningú més les deia a la resta del país. Sergi va aportar “carxata” que només es diu a Sagunt i el seu amic va aportar “Pinyol” que només es diu a Alcoi. Era alcoiana. 


No li pegava ser d’Alcoi va pensar Sergi però les dades són les dades i les emocions ens fan tindre massa biaixos cognitius. 


S’acostava el dia final de curs. Per la pronunciació havia esbrinat que era del sud, pel lèxic devia ser d’Alcoi, pel to de veu tindria uns trenta-quatre anys, menys de quaranta segur perquè encara gastava l’antic “en plan”. Tot això no feia més que alimentar la seua curiositat. Sentia tanta curiositat. Li agradava tant escoltar la seua veu que estava ansiós en acabar les huit hores de taller perquè aplegarà el dia següent i estar escoltar una vegada més eixa veu relaxant, serena però ferma, contundent però tranquila. 


La imaginava vestida amb un vestit negre, cenyit, curt de faldeta i calces negres. Maquillada amb un fort vermell als llavis i un eyeliner contundent. També la imaginava amb leggins i esportives, una dessuadora gran, alguna de les que Sergi tenia per casa. Una blava clareta que era especialment adequada per als leggins. Una que li vinguera ampla per a tapar fins un poc més baix del maluc. 


L’últim dia pràcticament no va escoltar res del que deia. Només la imaginava de mil maneres. A trossos va poder estar present a la sala mentre explicava el per què de la metodologia Zero Dopamine. Explicava que l’absència d’estímuls era molt important i per això ella anava vestida completament tapada. Els estímuls de caràcter visuals són fortament dopamínics i la visió d’una dona en una posició de poder era una font de dependència emocional i sexual bestial. Eixa era la raó del seu vestit: eliminar qualsevol estímul dopamínic. Es va despedir donant-nos les gràcies per la nostra assistència i explicant que el dejú intermitent de dopamina és una pràctica perillosa si s'estén en el temps però controlada i sota la supervisió d’una coach de Zero Dopamine els resultats eren excel·lents i que havien obtingut la titulació de start-up valenciana de l’any 2032 i estaven obrint nous punts d’atenció arreu del món. 


Sergi recorda molt bé com es va acomiadar. Va dir,  “fins sempre”. I ell ho va notar. Va sentir dins seu que això era cert. Ho havia dit per ell. 


En eixir del curs va anar directament al cotxe, va engegar el navegador i va escriure “Alcoi”.