Estaven tan contents, tan feliços. I no només ells sinó tota la familia. El primer fill, el primer nét, el primer nebot. Tota la família estava molt contenta d’haver rebut el nadó. I allò més important, havia nascut sà.
Bon dia - va dir el senyor no massa alt ni massa baix amb ulleres caigudes al nas i un ordinador portàtil a la mà- Vinc.. en fi… donar una mala notícia.
Tota la família el va mirar fixament. No feia pinta de ser metge, per tant, no sabien quina mena de mala notícia els podia transmetre un home tan gris, ni massa alt ni massa baix i amb ulleres caigudes al nas i un portàtil a la mà.
L’home va intentar explicar-se.
Lamente comunicar-los que el nom que havien reservat no s’ha pogut inscriure per un error informàtic.
No ho entenc - va dir Alfons, el pare de la criatura- Estan les taxes pagades i tinc el justificant del tràmit electrònic.
En teoria açò del Blockchain Administratiu és infalible però on hi ha tecnologia hi ha errades. Els algoritmes són com els humans. No sabria explicar-los per què però el nom ja no està disponible, i si em permeten recordar-los tenen obligació d’identificar el xiquet d’una manera absolutament individualitzada abans de les dotze hores posteriors al naixement.
També em permet de fer el recordatori que el sistema anterior de “nom i cognoms” va ser superat per la nova normativa 35/2036 que obliga a usar una identificació d’on s’inferixca de manera inequivoca la individualitat personal i que no faça cap alusió al gènere de la persona fins que aplegue a la majoria d’edat on podrà triar personalment la seua identificació definitiva. Esta identificació personal serà instada per les persones progenitores o bé, cas de no aplegar a cap acord, serà assignada d’ofici per l’administració.
Alfons es va girar i va agafar la mà de Laia que es va posar a plorar. El iaio Andreu va comentar en veu alta que estes “modernades” no les entenia i què de “tota la vida” moltes persones s’havien dit “David” sense que hi haguera cap problema. Ja veus tu -va dir- ara venen els polĺitics a complicar-nos la vida.
El funcionari, senyor no massa alt ni massa baix, amb ulleres al nas i un portàtil a la mà va deixar el seu portàtil damunt de la tauleta de l’habitació i se’n va anar. A poc a poc, la família va trobar adient anar deixant a soles la parella amb la criatura que ja començava a renegar perquè tenia fam.
I ara què fem- va preguntar Laia.
No sé, queden dos hores- va respondre Alfons. Està tot pràcticament agarrat. Tu sempre has sigut més creativa que jo. Ves dient i vaig buscant si està ocupat o no.
Comencem pel que volíem, posa Ferran.
Ferran pillat.
Ferran09 que es el dia del nostre anniversari- Va proposar Laia.
Ferran09 pillat. De fet, està pillat des de Ferran00 fins a Ferran99.
Ferran100?
No pot ser. Només poden ser dos números. En lletres sembla que hi ha més opcions. Imagine que deuen haver tancat totes les opcions de Ferran perquè és nom de xic i això determina massa la identitat de gènere.
Però Alfons hòstia.. !!!
Digues carinyo.
Que totes les paraules en valencià tenen gènere, que sóc filòloga. Però en la majoria el gènere és purament aleatori. Què fem ara?
Ja ho sé vida meua però jo no faig les normes, a vore si anem a acabar renyint tu i jo per una errada.
Prova Pau. Pau potser xic i xica.
Pau tot agarrat excepte Pau69. No voldràs posar-li a la criatura Pau69? Siga xic o siga xica o siga no binari això és un destrellat. Pau69 ni de conya.
Van estar provant noms diversos. La via dels noms propis la van abandonar i van anar buscant les paraules que tenien un gènere ambivalent: vam provar representant23 perquè a Alfons li agradava el bàsquet i 23 era el número de Michael Jordan. Vam provar resilient20 perquè Alfons i Laia es van conèixer en un supermercat durant la pandèmia. Els dos portaven mascareta però Alfons es va enamorar dels seus ulls verds i mirada penetrant de persona intel·ligent. Van anar provant i provant, van provar molts, diria que quasi tots els que es poden imaginar en un moment de crisi com aquell i no hi havia manera. O estaven agarrats, o manifestaven gènere o simplement uno dels dos no volia posar eixe nom a la primera persona nascuda de la parella. El temps passava i Alfons i Laia estaven cada vegada més nerviosos. Els nervis anaven fent camí i van començar una discussió respecte a si Alfons era descuidat i no tenia una segona opció perquè sempre creu que tot eixirà bé i que si Laia era una obsessa de la planificació i que havia de planificar fins i tot el sexe setmanal i així com no anava a tardar tant en qudar-se embarassada. Quan estaven alçant la veu la criatura es va posar a plorar molt intensament, d’una manera insoportable per a un èsser humà. Era com si sabera quin era el problema que existia i reclamarà el seu dret a opinar, el seu dret a sentir-se identificat de manera absolutament inèquivoca i personalitzada fins al punt que qualsevol funcionari ni massa alt ni massa baix amb les ulleres al nas i el portàtil a la mà puguera tindre cap dubte de la seua existència.
Alfons va agafar la criatura amb tota la inexperiència i imperícia un pare primerís i amb absoluta torpesa va aconseguir posar-lo damunt del pit de Laia. No parava de plorar i cridar com si el dolor de la seua inexistència l’impelira a fer-se sentir. Alfons es tapava els oits, Laia l’abraçava amb tot l’amor incondicional d’una mare cap al seu bebé. I de sobte, es va callar. Just en el moment en que un home no massa alt ni massa baix, amb ulleres al nas i un portàtil a la mà va entrar i va preguntar: com està oximoron57?
0 Comentaris