S'està produint una discussió hiperventilada sobre l’accent d’un topònim. Res de nou. És habitual que un símbol siga objecte de debat entre els valencians. Ara bé, hi ha un patró: la concentració simbòlica és un narcòtic d’entreteniment, un canal de dedicació energètica, una cortina de fum que posa en l’ombra el treball més important actual.


El valencià ara té dos reptes: la transmissió generacional en la infància i l’ús digital. I els dos van units. Perquè els infants necessiten (també) referents lingüístics digitals, com es tenen de musicals. Si no hi ha valencià als vídeos, als jocs, als àudios, a les veus que escolten i reconeixen, la llengua no arrela. No es tracta només (que és lo més important) de parlar-la a casa o ensenyar-la a l’escola: es tracta que siga part del seu ecosistema simbòlic.

Eixe hauria de ser el focus. Però el focus és l’accent de Valēncia. El focus és sempre un símbol, mai una estructura. El meu prisma és, i sempre ha sigut, diferent. El valencià en mi és una llengua paterna, però finalment voluntàriament i esforçadament adoptada. Això em permet recordar la mirada de qui està fora i voldria entrar. O de qui es planteja, les barreres d’entrada en una comunitat lingüística per a prendre una decisió de "preu lingüístic". 

I és que les barreres d’entrada a una comunitat lingüística poden ser altes o baixes. És un concepte d’economia lingüística que no es treballa en filologia però que s’hauria de treballar en sociolingüística. Una barrera d’entrada pot ser el grau de conflicte. Una altra, una normativa plena d’excepcions. Una altra més, una acadèmia molt prescriptiva i poc descriptiva.

Una estratègia de màrqueting lingüístic hauria de tindre clar això: rebaixar la barrera d’entrada. No cal ser lingüista ni estratega per entendre-ho. Només cal saber sumar i restar. Si volem guanyar parlants (i no només deixar de perdre’ls), cal trobar complicitats amb els actuals parlants d’altres llengües. Amb eixes persones que ara estan fora de la comunitat lingüística i que podrien entrar. Però com atraure nous parlants? 

La tecnologia ens podria ajudar moltíssim. La IA eliminarà de facto qualsevol problema d’ortografia. En breu tota escriptura serà escriptura assistida. L’esforç de memoritzar normes (convencionals i arbitràries) deixarà de ser requisit. El que importarà serà escriure i entendre. Comunicar. Fer-se present en el món.

De fet, la IA relativitzarà el paper prescriptiu de qualsevol acadèmia molt més enllà de l’efecte que han tingut els blogs o les xarxes socials. El model lingüístic començarà a ser probabilístic més que acadèmic. El que més s’use, serà el que més recomanarà la màquina. I això té un avantatge immens: democratitzar completament els usos i les tries del valencià.

Tindrem nous problemes, sí: els biaixos de la majoria, la invisibilitat de les variants minoritàries, la pressió cap a formes més neutres o centrals. Però d’altres problemes passaran a la història. No caldrà memoritzar accentuacions arbitràries. No caldrà justificar cada elecció amb autoritats. El valencià podrà ser útil, àgil, funcional. Potser, per fi, podrà ser llengua en pau. 

Però per això ens calen més valencians amb nocions bàsiques d’intel·ligència artificial. Cada valencià té un filòleg i un crític gastronòmic dins. Llàstima que no tinga un enginyer en ciència de dades. Encara que siga de primer de carrera.