El valencià viu una situació paradoxal: és llengua de debat sobre si mateixa, però no sempre de conversa quotidiana sobre la resta. La concentració temàtica en política i qüestions lingüístiques limita la seua funcionalitat social. Obrir el ventall temàtic és un pas imprescindible per a la vitalitat del valencià.


Tot i els avanços en l’ús públic del valencià, una ullada a la producció de continguts revela una realitat persistent: el gruix de publicacions periodístiques en la nostra llengua continua girant al voltant de la política, la cultura institucional i, en gran mesura, el propi valencià com a objecte de debat. A les xarxes socials, en articles d’opinió i a molts mitjans, la llengua apareix més com a tema que com a eina.

Aquesta situació s’ha convertit en un fre invisible. Quan una llengua s’associa principalment a la defensa d’ella mateixa, corre el risc de perdre rellevància funcional. El valencià necessita estar present en converses sobre economia personal, ciència, salut mental, tecnologia, educació familiar, esports amb visió àmplia, disseny d’interiors, benestar emocional i sostenibilitat. Però també, i sobretot, en allò que realment està captant l’atenció de les xarxes socials i dels hàbits de consum digital: viatjar, moda, sèries i cinema, videojocs, vida minimalista, autocura, inversions, relacions, sexe i estils de vida.

Temes que no són accessoris, sinó centrals en la vida quotidiana de milions de persones. I que, paradoxalment, pràcticament no es tracten en valencià. O, si es tracten, ho fan de manera esporàdica, des de l’amateurisme o sense continuïtat. 

Mentrestant, a TikTok, YouTube, Instagram o Spotify, el públic jove —i no només el jove— es forma opinions, descobreix llocs, aprén trucs, planifica les vacances o troba referents en altres llengües. No per falta d’interés pel valencià, sinó perquè l’oferta temàtica és mínima o inexistent. I això contribueix, sense voler, a construir una idea del valencià com una llengua seriosa, institucional, escolar o política, però no útil per a la diversió, la inspiració o el dia a dia.

Aquest desequilibri afecta també als creadors de contingut i als periodistes. N’hi ha amb formació, talent i propostes potents, però que sovint han de canviar de llengua per poder monetitzar, arribar a públic o tindre presència en plataformes. Això erosiona la cadena de transmissió lingüística i cultural d’una manera silenciosa però persistent.

Els mitjans públics haurien de jugar ací un paper fonamental. No n’hi ha prou amb oferir informatius rigorosos o magazines generalistes. És imprescindible obrir franges i formats nous per a parlar en valencià dels temes que la societat realment busca, llig, mira i escolta. No cal triar entre rigor i entreteniment. Es pot fer divulgació en valencià sobre psicologia, fer vídeos atractius sobre finances personals, o cobrir esdeveniments d'eSports i cultura pop sense complexos.

Fer-ho és una qüestió de normalitat. Perquè una llengua no és plena si només serveix per a defensar-se o per a expressar indignació. Ho és quan també pot inspirar, divertir, acompanyar i fer-nos somiar. I perquè, en el fons, parlar de tot és parlar millor. En valencià. Amb naturalitat. Amb tota la vida dins.