Em trobe amb el candidat del Partit Impossible. Arriba vestit de casual. Porta la camisa blanca que és ja l'uniforme de qualsevol candidat polític per a fer comunicació no verbal des que Obama va instaurar la tradició. Aplega i em saluda de manera discreta. No somriu. Té el semblant seriós. Li pregunte si està bé. Em contesta que sí i s'afanya a fer-me vore que comencem l'entrevista. Em sent una mica desconcertat perquè no ha usat cap fòrmula de cortesia ni m'ha preguntat a mi com estic. Ha sigut un simple "a la faena". Per això comence l'entrevista a l'atac. 



¿No li han dit els seus assessors que ha de somriure a les fotos? 

No tinc assessors. La política ha de ser honesta i sincera. Vosté pregunta i jo intente contestar. Si una cosa no la sé li diré que "no ho sé". No és supèrbia, és simplement pragmatisme. En quin moment Albert Rivera o Pablo Iglesias van obtindre el seu millor resultat? Exacte, quan no tenien assessors, quan realment estaven dient el que pensaven sense càlculs estadístics, sense segmentació de població, sense cap "target" ni cap "briefing". La política no pot ser un TFM de Ciències Polítiques. La política és la gestió de tota una arquitectura institucional pública que es la base de la convivència. Si tinguera assessors serien enginyers. Eixos sí que es dediquen a buscar solucions. 

¿El seu partit ha vingut a dividir el valencianisme? 

No, perquè el valencianisme no existix ara mateixa. No es pot dividir. 

¿Vol dir que Compromís no és un partit valencianista o nacionalista? 

Sí, això és el que vull dir. Compromís és un grup polític que dins té persones individuals que provenen del valencianisme polític però Compromís com a artefacte electoral no és valencianista ni nacionalista. Els qui estan dins de bona voluntat no són conscient de que han trencat amb una tradició de pensament centenària. 

¿Per què ha usat l'expressió "artefacte electoral"? 

Compromís és un artefacte. Un partit polític és un instrument social al servei d'una part de la població que pensa d'una determinada manera. Un artefacte electoral és una acumulació de persones que sumen vots i saben presentar-se i guanyar eleccions. La diferència és el substrat polític representatiu. A qui aspires a representar i quin és el mapa que uses quan penses. 

¿Creu vosté que en Compromís compartiran la seua visió? 

No. Tot el món pensa que és coherent i confón desitjos amb realitats. Jo també. Mire vosté, forme part del Partit Impossible. 

¿Per qué li ha posat de nom "Partit Impossible"? 

Era l'únic nom. Tot el món diu que és impossible fer un partit així. Per tant, era el nom més lògic. 

¿I si és impossible per què dedica el seu temps i esforç?

Per què totes les coses són impossibles per ara. La possibilitat sempre és contextual. Ara, és impossible. Demà, no ho saps. 

Abans que vosté ho ha intentat molta gent. 

Sí. I no han pogut. Forme part d'una llarga línia de persones i pensaments minoritaris i idealistes. 

¿Es considera un idealista?

Tinc idees. Per tant, sóc idealista. 

Ja sap a que em referixc

I tant que ho sé. La resposta és no: sóc un pragmàtic gradualista. És una cosa que passa amb l'edat i les experiències. Eixa és la clau: pragmatisme i gradualisme. No trencar mai. No focalitzar en els divisors sinó en els elements comuns. La tecnologia i els mitjans de comunicació basen el seu negoci en els divisors però la política se basa en els multiplicadors. 

¿Per tant, caldria més multiplicar que sumar? 

Sí. Sumar és aglutinar forces per a espentar una roca. Multiplicar és buscar una palanca. La roca es mou més fàcil. 

No sé si he entés la metàfora

En un entorn de polarització amb dos blocs molt definits i molts igualats una força menuda però amb marge de maniobra té una palanca política. Fa temps alguns partits eren definits com a "frontissa" però amb una situació de doble bloc igualat és més convenient parlar de "palanca". Un partit que siga capaç d'influir guanye el bloc que guanye es convertix es un instrument imprescindible per a l'estabilitat política, la seguretat jurídica i la prosperitat econòmica. En eixe ordre. 

¿El seu partit parlaria amb el PP i amb el PSOE sense cap preferència? 

Sí, la preferència de qui més part del nostre programa assumisca. Jo personalment tinc una visió progressista de la vida per característiques mentals. Per exemple, tinc una gran obertura a l'experiència i sóc molt empíric i per tant poc religiós. Però això no m'impedix parlar amb persones religioses o conservadores. Per dir-ho d'una altra manera: nosaltres tenim uns principis i qui més els respecte i assumixca no li anem a mirar el pedigrí. Fins i tot si això significa que alguns tinguem que fer sacrificis personals ideològics. A mi hi ha coses dels conservadors que em semblen coentes però també l'esquerra woke em fa sensació de ridicul. En canvi el partit hauria de ser capaç de parlar amb els dos. 

¿Això és un partit de centre? 

L'eix esquerra dreta no és l'únic eix possible a Espanya. Espanya és un país complicat més que complex. Per a començar és una península i això genera un cert aïllament centrípet. Es nota molt en les notícies. Els espanyols es miren molt el melic. 

Ha parlat vosté dels espanyols en tercera persona ¿No es considera espanyol? 

Sóc espanyol. Ho diu el meu DNI. Espanya és la meua demarcació administrativa i quan viatge per ahí és la meua definició més ràpida. Però  també sóc valencià, europeu, occidental i humà. Però com sé que vosté necessita un titular la resposta és que sí, al Partit Impossible tenim una idea d'Espanya. Com li he dit adés l'eix esquerra dreta no és suficient per a explicar la realitat. Les simplificacions funcionen només en Twitter i en TikTok per la limitació de temps i espai. La realitat és immensament més complicada i requerix més matisos. A Espanya a banda de l'eix esquerra-dreta està el centre-perifèria i el autoritaris-liberals. Has de dominar i situar-te en tres eixos. 

Això sembla molt complicat. 

Per això és impossible el Partit Impossible. Has de saber situar-te en tres eixos de manera central i mantindre una interlocució vàlida possibilista amb tot el diagrama. A Espanya no hi ha tradició de grisos. Només de blanc o negre. 

I vosté creu que té la fòrmula màgica? 

La fòrmula màgica d'aprimar-se és molt fàcil. Cal ingerir més calories de les que consumeixes. Pots reduir la ingesta o augmentar el consum. La fòrmula no és dificil. Lo dificil és fer-ho. 

I com ho faria? 

Un ens polític minoritari que sabera situar-se en l'eix esquerra-dreta dins del centre esquerra, en l'eix liberal- autoritari dins de l'eix liberal i en l'eix centre-periferia dins del model constitucional podria ser decisivament influent en una política de blocs. Però no sé si hi ha un electorat madur que entenga que la polarització ideològica és el govern dels fanàtics de cada costat. Ara no existix eixe electorat. Es pot crear? No ho sé. Potser siga impossible. 

Podria desenvolupar la idea del "model constitucional"? 

Les meues identitats són concèntriques com les de tot el món. Li tinc especial afecte a la identitat valenciana però no és l'única que tinc. En el meu cas influix que no em considere capaç de pensar un país molt més gran que Dinamarca per exemple. A partir de sis o huit milions de persones crec que no sabria pensar una comunitat humana. Les grans nacions escapen a les meues possibilitats. Possiblement per això em vaig integrar dins d'allò que es deia "valencianisme": em resultava accessible. 

Li preguntava pel model constitucional?

Sí, disculpa. No estava evitant la pregunta. Només sóc dispers com molts altres "idealistes". Com li deia sóc valencià i també espanyol. Espanya és un país que li costa reconèixer els seus èxits i quan ho fa radicalitza la seua grandiloqüència de forma imperialment absurda. Un dels seus èxits és la descentralització administrativa que van suposar les Comunitats Autònomes. Era un nom administratiu que no agradava enlloc però al final és un model exitós. De fet són les Comunitats Autònomes la base de sistema de benestar (sanitat i educació) i l'arquitectura institucional ha aconseguit que Espanya recupere tot el temps que va perdre amb el nacionalcatolicisme. 

Això li podríem dir un plantejament "regionalista"? 

La batalla de les etiquetes idiomàtiques no m'interessa. Si vosté mira quin és l'estatus de Illes Feroe vorá que oficialment és una "nació autònoma". Eixes dues paraules juntes a Espanya li petarien el cap a la majoria de la població. La qüestió és que hi ha tres nivells interns i un nivell extern. Els tres nivells interns són central-autonòmic-local. El nivell extern és la Unió Europea. La sobirania ha sigut repartida en competències i cada nivell té una competència. Això Espanya ho va saber fer i aplicar. No veig cap motiu per a canviar un model que funciona raonablement. I això no significa que no siga imprescindible adaptar el model a cada context històric però si algú me diu que hi ha un sistema federal on les parts federades tinguen més competències que les autonomies i eixe model ha situat eixe territori en espais de progrés canviaré d'opinió immediatament. Durant tota la història les paraules nació, regió, país, regne o fins i tot comarca no han tingut un significat estable. A mi personalment m'agrada el terme "comunitat" perquè parla d'allò que tenim en comú. Crec que les persones que fugen de dir "Comunitat Valenciana" ho fan per una espècie de marc cognitiu de l'ús de la paraula "comunitat" per a les propietats en les finques. Era un nom tan administratiu que semblava despersonalitzador però si vas a Itàlia (Comune) o a Llatinomèrica te n'adones de com d'encertat és usar l'expressió "comunitat". 

Del seu discurs sembla que el Partit Impossible no tindrà programa sinó que pactarà amb qui més convinga? 

És graciós. Un dia algú em va dir que més que Convergència Democràtica s'hauria de dir Conveniència Democràtica perquè pactava amb qui més convinga. Però eixe partit va governar Catalunya durant la seua època daurada fins que van entrar en esta espiral de fanatisme actual inexplicable. I eixe partit va donar estabilitat a Espanya durant una època certament complicada. 

No m'ha contestat. 

Li conteste. El Partit Impossible té posicionaments propis basats en el marc comú que ens hem donat els europeus. Un sistema de benestar potent i eficient, liberalisme d'opinions, expressions i actituds i una garantia d'igualtat d'oportunitats amb un estat redistributiu. 

Continua sense contestar-me. 

Perquè vosté vol respostes breus i simples i això ja no existix. Li estic explicant que quan afrontem un tema ho fem amb esta metodologia d'anàlisi-solució. Mirem el problema amb la perspectiva de mantindre la cohesió social màxima, facilitant un marc de lliberats individuals tan ampli com siga possible i garantint que qualsevol persona de qualsevol familia té accés al màxim d'oportunitats possible dins del context històric. 

M'ha semblat que subratllava això de "context històric"? 

Li ha semblat perquè ho he fet. No és igual aplicar el keynessianisme amb un deute públic del 50% que amb un deute públic del 120%. Tampoc és igual el lideratge de l'estat en un context d'empreses nacionals diversificades que en un mercat d'economia d'extracció de dades oligopolístic. Això que explique és que amb la mateixa metodologia aplicada a diversos contextos dona diversos resultats. 

Per tant, el Partit Impossible no té programa?

No té programa perquè és impossible tindre previst en unes quantes planes que és lo que passarà en quatre anys enmig d'una revolució digital, una polarització mundial i una crisi demogràfica com l'actual. 

I què explicaran als seus electors? 

Explicarem una metodologia de treball per passos. Primer pas: quines són les mesures possibles políticament en base als consensos possibles. Els progressistes van a un ritme i els conservadors van a un altre ritme i tarden més en aplegar als llocs (especialment les llibertats individuals cíviques). La nostra missió es que eixos dos ritmes no segreguen dues parts de la població. Per tant, primer contar vots i reunir consensos en base a un objectiu. Segon pas: hi ha dades al respecte, hi ha experiències prèvies, hi ha investigació sobre el tema. En este sentit la Inteligència Artificial té molt a aportar a la política. Tercer pas: Quin tipus d'intervenció política es fa? No intervenció, regulació o intervenció directa. La part més difícil és saber quin és el moment per a regular sense topar la innovació. 

No intervindre es un posicionament liberal? 

No intervindre és un posicionament històric jurídic. El Dret no va per davant de la realitat sinó per darrere. L'ansietat per regular li regala part del sentit comú a les ments més centralistes perquè algunes comunitats autonòmes regulen aspectes que no són de la seua competència simplement per figurar i de vegades ens topetem amb 17 regulacions diferents per pura hiperregulació i supervivència. Sembla que si tens un Parlament estàs obligat a redactar lleis. Com allò del martell que quan el tens a les mans tot són claus per a tu. 

En tot cas, intervindre en el mercat per investigació empírica ha de ser una mesura mínima i temporal. Posem per cas el lloguer. Si tenim 20.000 persones buscant un pis de lloguer i només tenim 10.000 cases en oferta de lloguer el preu puja. Suposem que adoptem la mesura de limitar el preu. En eixe cas les cases que estan en oferta tendiran totes al preu màxim perquè encara tenim 10.000 persones que no troben casa i estaran disposades en molts casos a viure més lluny del centre o a pagar una quantitat en negre. El problema és que falten 10.000 cases i quan mires les xifres comparades resulta que l'oferta privada de lloguer a Espanya és l'habitual al nostre entorn i que és l'oferta pública de vivenda de lloguer la que està per baix de la mitjana europea. És fàcil dir: el lloguer es car i anem a topar el preu. Però és infantil pensar que eixe sistema pot funcionar. 

Li està dient infantil a l'esquerra? 

Sí, ja té vosté el seu titular si vol. L'esquerra s'ha infantilitzat. Tota la política ho ha fet. Mire vosté, a Dinamarca una primera ministra socialdemòcrata es va plantar davant del país i els va dir que anava a eliminar un dia de vacances a tots els danesos i dedicaria l'ingrés d'eixe día a pressupost militar per l'amenaça russa. Vosté s'imagina una cosa així a Espanya? A Alemanya es preveia una dificultat d'accés a energia durant l'hivern de 2023. La primera cosa que va fer el canciller alemany és parlar als seus ciutadans com a persones adultes dient que anaren preparant-se per a una eventual situació. I immediatament després va dedicar l'estiu a buscar nous subministradors. Cal parlar-li a la gent com a adults. És com m'agradaria que em parlaren. 

Sembla que ho haurem de deixar ací ¿Hi ha alguna cosa que voldria que li haguera preguntat i no ho fet? 

Sí, m'agradaria que em preguntara pel model de negoci pel qual han optat els mitjans de comunicació basat en l'alarma però no li haguera agradat la resposta. 

Potser un altre dia? 

No crec que hi hagen moltes més entrevistes; com vosté sap el Partit Impossible és impossible.