Fa temps que venía escrivint sobre un tema que crec que és molt rellevant en una societat respectuosa: no li toques massa les castanyes a l'electorat antagònic. És una frase senzilla i fàcil d'entendre. 



Una part de l'esquerra disfruta provocant i enfadant a les persones de dretes. I ara també, una part de la dreta ha començat a disfrutar de la mateixa metodologia. Tot això conduix a una convivència més complexa. 

Si teoritzem este comportament col·lectiu podríem elaborar la següent hipòtesi: has de gestionar el relat polític per a tindre un nivell baix de rebuig i un nivell alt d'adhesió. 

Partim d'una idea central: la política és com un llençol de 1,40. Si te tapes els peus no te tapes el pit. Has de triar. Ara afegim una altra metàfora: la política ben entesa és una coreografia on un país balla en parella entre progressistes i conservadors. Si un dels dos no sap o no vol ballar no hi ha manera de fer funcionar el país. Molts a això li han dit "estadistas", "política en majúscules" o "pactes d'estat". Me té igual el nom. La qüestió és que un país necessita una coreografia ideològica mínimament pactada on les dues parts fan el seu paper de manera lleial y pactada en els consensos i en els disensos. Eixe pacte no és una concertació sinó una alineació històrica de mirades cap al futur o cap al passat. A Espanya la dreta té tendència a mirar al passat (i ara l'esquerra estranyament també) i l'esquerra li reglota el futur com a construcció ideal. 

Si posem tots els ingredients damunt la taula hem d'entendre que per a gestionar bé el nivell de rebuig i el nivell d'adhesió la ferramenta més important és la gradualitat. 

També dins de l'esquerra parlen de "fer ràpid" perquè la dreta normalment "conserva" molt més que desfa. Eixa sort que tenim -de moment- perquè al món anglosaxó de la "Make América Crazy Again" no tenen tanta sort. 

La gradualitat és la millor coreografia possible. Sí, ara Maria José Català haurà de gestionar la Capital Verda Europea. I haurà de fer tan bé com puga si entén que és una fita històrica per a la ciutat perquè mai havia sigut una ciutat mediterrània. 

Gestionar el nivell d'adhesió és la vessant hipervigilada. De fet, de vegades es vol gestionar amb tanta intensitat que es genera rebuig. La major part de la comunicació política (diria que un 90%) que es fa en social media i mitjans de comunicació va encaminada al nivell d'adhesió. Poca cosa puc afegir jo. 

En canvi, per a mi allò determinant és "no tocar-li les castanyes" a massa gent perquè això mobilitza l'electorat antagònic i el fa "anar a votar" i parlar amb altres persones. Lamentablement gràcies a les social media (xarxes socials) sabem que lo que més activa políticamente a algú és la ràbia. 

No enumeraré ací totes les "provocacions" a l'electorat conservador que s'han llançat per part dels partits d'esquerra. La major part són importades d'estudis de ciències socials americans que han caigut ací com a bombes. M'estic referint a les preocupacions de tercera generació que mai no estan al CIS i són les polítiques divisives de la identitat. Gestionar el nivell de rebuig és fonamental. Vore quins marcs has de respectar per a no soliviantar i activar l'electorat dels "adversaris polítics". I si vols una mobilització general mitjançant una hiperactivació de l'adversari recorda que el llençol te destaparà els peus. Això significa que "els teus" han de ser molt fídels i estar igualment activats i mobilitzats. 

Per això cal saber què molesta als altres i què activa als teus. D'això parlem un altre dia.