Crec que una persona és tan intel·ligent com les preguntes interiors que es fa perquè això el conduirà a buscar respostes més diverses i més complexes. La intraconversa que tots tenim és la principal base de la nostra intel·ligència individual. A nivell col·lectiu trobe que passa una cosa semblant; les preguntes que ens fem com a comunitat són determinants i els marcs o creences que s'instal·len en cada moment determinen les preguntes i les respostes.




No som conscients de fins a quin punt el moment històric-ideològic o la tecnologia disponible condicionen el nostre pensament a nivell col·lectiu. Es tracta de la dificultat per a distanciar-te del teu propi context, de la inèrcia gregària, la dificultat per a deixar de respirar el mateix "aire" que respira tot el teu voltant.

Comente això perquè molts dels marcs que -pense- que han deixat en situació d'indefensió al valencià els he compartit jo durant molts anys per inèrcia, per osmosi de context, per gregarisme.

També voldria explicar que sóc partidari de la teoria del caos. No crec en conspiracions conscients i deliberades. No crec que cap grup extens siga capaç d'organitzar-se de manera conscient per a produir uns determinats efectes. Vull dir que no crec que cap grup siga tan intel·ligent ni tan cooperatiu altruista. Crec que els humans i les seues agrupacions cooperen en base a interessos comuns egoistes. Eixe nexe de vegades produeix una certa cooperació entre individus que de cap altra manera voldrien cooperar entre ells perquè individualment tenen interessos contraposats. Així cada banc competeix pel mercat però la banca com a sector s'alinea darrere de coses que li interessen. No els cal reunir-se per a determinar una actuació comuna que puga garantir la seua supervivència, només actuen de manera inconscientment per a sobrevivure.

Dit això tampoc sóc un ingenu. Eixe procés es pot racionalitzar i existeixen organitzacions que ho saben. Saben que cooperant mínimament de manera conscient es pot pressionar de manera eficient al conjunt social si es troben els mecanismes adequats. La història és un joc de minories organitzades o caòticament unides per interessos individuals comuns.

Tanmateix, la idea central a la qual li pegue voltes últimament és la idea de l'intragrup dins de la comunitat lingüística. Està clar que hi ha una pressió forta del castellà. Esta pressió forta té components socials, econòmics, jurídics i polítics però comparada amb altres èpoques esta pressió del "lobby" castellà és menys directa i diria que menys intensa. Vull dir que el valencià ha sobreviscut a prohibicions absolutes en qualsevol àmbit públic. Subratlle absolutes. Ara són relatives. No vull menysprear la força de l'odi cap al diferent que és habitual en l'essència humana i massa visible en l'essència mesetària espanyola inquisidora però estic molt més interessat en aquells factors que la pròpia comunitat lingüística pot gestionar més enllà de la defensa saguntina (versió valenciana de numantina) que es puga fer des de la resistència lingüística monolingüe.

Una llengua és una ferramenta de comunicació. Una ferramenta ha de ser útil. Si perd la seua utilitat deixarà de ser una ferramenta. En canvi alguns marcs profunds actuals de la pròpia comunitat lingüística no contribueixen a reforçar la utilitat de la llengua en reduir la seua capacitat per a trobar nous parlants.

La comunitat lingüística valenciana pot fer-se millors preguntes, pot trobar millors marcs de pensament per a construir una proposta cap a la captació de nous parlants més simple, més eficaç i més accessible. La idea de trobar nous parlants és una idea bàsica de supervivència. Si no trobes nous parlants els actuals aniran morint. És pura matemàtica bàsica.

Per a trobar nous parlants es poden fer moltes coses com ara aplicar algunes regles de marqueting lingüístic bàsiques (en parlarem un altre dia si trobe temps i ganes) però la base de tot és crear marcs de pensaments profunds fèrtils i creences positives.

Ací analitze algunes que crec que hauríem d'evitar en el present i en el futur perquè constitueixen autèntiques barreres d'entrada a la llengua. Una llengua no sobreviu per herois o militància. Sobreviu per utilitat, serenitat, responsabilitat i herència.

El valencià serà d'esquerres o no será.

La vinculació del valencià amb lo polític ja va ser un error però fer-ho només amb una part de la política va ser molt greu perquè converteix el valencià en un arma. Un arma de defensa o un arma d'atac però un arma. La llengua és una ferramenta. Un arma és una ferramenta però seguint la idea de que qui té un martell a la mà només hi veu claus establir que el futur del valencià passa per una sola ideologia política va deixar un espai franc per la part conservadora que va deixar orfes de legitimitat a moltes persones valencianoparlants de bona voluntat. No va ser bona idea establir un pont directe entre valencià i ideologia d'esquerres. Potser fora el producte d'una època on el binarisme (dictadura-democràcia) va esguitar qualsevol proposta però no és bona idea identificar el valencià amb una sola ideologia. Potser algú diga que eixa idea no la va dir ningú (que va ser un altra frase) però el marc subjacent és el mateix.

El que intente explicar és que vincular el valencià amb l'esquerra política vulnera qualsevol principi d'estratègia comercial en renunciar a la meitat del mercat sense guanyar massa a canvi i, a més, és un quadre de doble entrada perquè degrada els usos del valencià quan persones que no el gastarien en la vida es veuen obligades a fer-ho per a representar una ideologia. D'alguna manera i amb molts matisos el valencià ha esdevingut un argot ideològic. Hi ha molts quadres polítics joves que saben que l'han de parlar però no saben exactament per què. Només coneixen que dins de l'esquerra això és important. Mentrestant el valencià ha deixat d'intentar crèixer en el món conservador. Ha cedit tot un espai social enorme. L'ha regalat. No intenta actuar en eixe mercat. Inexplicablement.

El valencià serà culte o no será. Si el reduccionisme de mercat no fora suficient amb una determinada ideologia encara es podia estretar més. És idea constitutiva de l'activisme lingüístic d'herència fusteriana la idea de que el valencià literari és el model de referència. En el meu cas com a guionista aficionat el valencià literari és una referència llunyana i inútil. No em servix. No puc fer parlar un personatge d'una manera que no parla ningú. De fet, si repassem els models lingüístics de qualsevol èxit en valencià vorem com les tries populars són el seu denominador comú. Hi ha un patró de conducta entre Cabra Fotuda, Zoo, Noruega o la Taula Esportiva: el seu model lingüístic està basat en el valencià popular, un valencià identificable amb l'oralitat. Un dia estava en el bar on esmorze habitualment i vaig escoltar un senyor major parlant en valencià de manera inevitable. Inevitable vol dir que li costava expressar-se en castellà. Superant la meua habitual timidesa vaig començar a parlar amb ell perquè possiblement fora l'únic d'aquell bar que li puguera contestar en la seua llengua. En menys d'un minut va notar que jo parlava "valencià normatiu" i es va disculpar per no parlar-lo. Es va disculpar davant de mi una persona que tot el seu pensament està estructurat en la llengua que va heretar dels pares. Era el món al revés. La idea de que el valencià literari (provinent de l'elitisme fabrià) pot ser un model vàlid referencial per a tot és una idea que ha castigat sistemàticament la comunitat lingüística perquè hi ha molt gent sentint que no parla "bé" la seua pròpia llengua i això genera inseguretat constant, dubtes existencials que és la fase prèvia de la deserció lingüística.


El valencià serà català o no será. Abelard Saragossà parla de l'obsessió per la unitat de la llengua com a objectiu quasi únic. Contemplar la comunitat lingüística com un espai compartit no significa res més que això. A Escandinàvia això es viu amb especial singularitat perquè les llengües són mútuament intel·ligibles però no deixen de tindre essència pròpia. El noruec té dos estàndards (un més danés que l'altre). Hi ha una qüestió de noms. L'apropiació del nom de la llengua que fan els catalans durant el segle XIX ha estat sistemàticament rebatuda per la comunitat lingüística valenciana de facto. Els valencians no som catalans i no parlem català però parlem la mateixa llengua que els catalans. No sé si la solució és la doble denominació o anar al diasistema de Llengua d'Oc, Occità o Llemosí però el valencians no som catalans com els danesos no són suecs o els austríacs no són alemanys o els americans no són anglesos. Si esta creença ha de ser defensada o atacada és perquè la pregunta encara es manté dreta davant de nosaltres de manera inexplicable. D'altra banda la unitat entesa com a uniformitat és una idea que no compareix amb la realitat. El castellà és diferent a cada país on es parla, l'anglés també ho és. Eixes són les llengües que conec però pel que he llegit hi ha suecs que parlen tan diferent que els resulta difícil entendre's. Esta idea obsessiva d'assimilar el valencià amb la marca "català" és una idea fallida. No funciona. És una idea postindustrial on la unitat i la uniformitat eren una mateixa cosa perquè la teoria del cost marginal feia més fàcil aplicar economies d'escala a qualsevol producte, inclosa la llengua. És evident que és millor tindre un mercat lingüístic de 10 milions que de dos milions però el mercat assimila productes no uniformes ni homogenis. Jo he escoltat Sau i Antònia Font per gust i qualitat. Ho he fet amb passió si algú em coneix. Però no els considere propis com no considere propi a Manà.

El valencià serà escrit o no será. Amb este reduccionisme binarista em referixc a que existix una autèntica obsessió ortografista. La digitalització ha tingut 20 anys de domini de paradigma escrit i això ha fet que la necessitat d'escriure de les persones s'haja multiplicat per molt. Mos pares calcule que durant tota la meua infància i joventut no van necessitar llegir i escriure tant com ho estan fent ara per culpa dels aparells tecnològics. Això compta i ho entenc però la pressió ortografista del valencià és excessiva. La concentració de forces en escriure bé el valencià és contraproduent. Primer perquè la normativa està massa lluny de la llengua real (alienació elitista que diu Fornés) i per tant, l'esforç que ha de fer un parlant per a reprogramar-se lingüísticament és excessiu. Però si vols incorporar-te a ser un nou parlant has de preparar-te per a un conjunt de trampes gramaticals i ortogràfiques, infinitat d'excepcions, grafies que ningú pronuncia fa segles (con la ela geminada), temps verbals que ningú gasta, pronoms febles que només existeixen en els exàmens. La dificultat de situar tanta pressió en la correcció escrita també s'aplica del conjunt de vigilants lingüístic que controlen la puresa ortogràfica. Quan escric en castellà no repasse res. Publique i au. En Valencià faig dos o tres lectures de correcció ortogràfica per a evitar els que tenen el TOC ortogràfic valencià que són prou. Imagine que esta sensació d'inseguretat (m'he tret totes les titulacions de valencià possibles) té relació amb la síndrome de l'impostor però en les meues converses crec que és un sentiment generalitzat.


El valencià serà analògic o no serà. Circula encara per ahí un moviment de reciprocitat televisiva perquè els valencians puguem vore TV3 per via TDT tradicional. És un moviment que naix fa més d'una dècada quan el PP tanca els repetidors de TV3. No sé quina edat tenen les persones que donen suport a este moviment i no hi estic en contra. Només voldria explicar que hi ha una generació (la boomer) que ha tingut massa pes en la història valenciana i que convé que es retire ràpid de la primera línia escènica. El seu pensament està ja massa lluny de la realitat. No crec que una persona de 25 anys que li agrade l'APM o el Polònia o iCat no sàpiga com fer-ho. Totes les Smart TV tenen ja TV3. Només cal instal·lar-ho. No solament això, és que la televisió de graella ja no la veu ningú per baix de 30. Televisió de graella és una televisió que t'obliga a vore un programa quan a la cadena li rota. La televisió de graella és una cosa de persones majors i per això Los Morancos faran les campanades a TVE mentre molt probablement la major part dels joves les miren per Ibai Llanos. Per tant, hi ha un vector de desactualització tecnològica que afecta a l'anàlisi de la realitat combinat amb la clàssica ressistència al canvi tecnològic de qualsevol societat on la inèrcia és més poderosa que la curiositat. Esta desactualització o falta d'adaptació primerenca és encara més greu en el món intel·lectual del valencià on la tecnofòbia està prestigiada i l'odi a les pantalles té legitimitat política.
Però tot açò no contesta a la pregunta central: és que el valencià no està ben posicionat digitalment? La resposta és sí que ho està. Està dignament representant però la distància entre un windows XP polític sense actualitzar que reclama reciprocitat i el treball de creació de contingut que s'està fent en Internet és massa distància per a un poble menut i allargat. El valencià digital és una oportunitat històrica perquè supera tots els marcs de limitació que estem ací intentant visibilitzar. El valencià digital és oral, és digital, és plural, és accessible, és emotiu, és apolítc en la seua majoria...
El valencià serà estudiat o no serà. Durant dècades hem estat explicant a la comunitat lingüística que no parlava bé perquè no havien estudiat la llengua. Tenien raó, la falta d'educació en llengua pròpia era un problema però no era tota la solució. Per tant, la qüestió era quant de temps es pot sostindre una idea així. Ja hem parlat de la dificultat que suposa dir-li a una comunitat humana que una cosa que fa la fa mal i que necessita reprogramar-se la manera de parlar perquè és defectuosa. La solució era l'escola i els examens i això va ser un altre parany. L'escola és una obsessió filosòfica de la ment progressista. El seu optimisme antropològic li fa pensar que amb l'adequada (in)formació les conclusions seran les correctes. Per tant, tota solució passa per l'educació perquè amb l'educació correcta les decisions del futur seran les "correctes". En l'actualitat qualsevol problema de la humanitat es pot resoldre posant una assignatura amb el nom del problema. No cal dir que quan aquesta creença la fas comparèixer amb la realitat cau per tots els costats perquè no és només l'accés a (in)formació la base del sil·logisme correcte. Siga com siga, l'activisme lingüístic es va concentrar en l'escola. Possiblement també perquè és un espai controlat i dominat per la part progressista de la societat i per tant era "fàcil" gestionar la variable simplificant la interacció. Si controlem l'escola controlem el pensament del futur. Sospite que eixa era la idea. Passen els anys i el mètode no funciona. Les dades indiquen que la competència lingúistica puja (la gent que domina la llengua) però el seu ús social baixa. Per tant, el secret no era la immersió escolar (no lingüística). Esta obsessió ha convertit el valencià en una assignatura o en la llengua de l'escola. Com a marc emocional la llengua de l'escola no és el millor marc. Seria preferible que el valencià fora la llengua de l'amor, de la diversió, de les cerimònies vitals, dels soterrars, dels naixements. Ser la llengua de l'escola ajuda, però com a variable central sobredimensionada no ha funcionat.


El valencià serà una víctima o no serà. La nostra exposició a la ideologia americana és excessiva i patològica. Ens contagiem de malalties que són endèmiques de paisos puritans com ara els USA. Una de les malalties més perilloses que últimament ens està atacant és el victimisme. El victimisme va molt més enllà de les víctimes. Una víctima d'una humiliació lingüística té tot el meu suport, afecte i acompanyament però convertir tota una llengua en una víctima té conseqüències cognitives terribles. Hui en dia el victimisme és constitutiu de legitimitat. Així, per a poder defendre una situació "d'opressió" cal ser una bona víctima. Si fem el silogisme contrari aquelles persones que no són víctimes no poden defendre amb legitimitat una causa. No sé si som conscients de tot lo que significa això en molts sentits. Significa que per a ser militant lingüístic he de ser una víctima i he de sentir-me com a tal. Per a ser una víctima necessite un agent opressor perquè no existix una víctima sense un agressor. Qualsevol persona té dret a defendre els seus drets lingüístics i la quantitat de biaxos que usen els mesetaris castellans per a justificar visions de la vida restrictives i intolerants justifiquen un fum de denúncies però assumim el risc de ser "eixa pobra llengua que algunes persones volen parlar però no els deixen". Crec que l'extensió d'un simple blog no dona per a descriure tot el marc d'emocions que crea el victimisme però l'eix bàsic és la indefensió, la fragilitat, el fet d'estar a punt de desaparèixer. Una víctima és per definició una incapacitat de defensa real, una necessitat d'ajuda, una dependència.



El valencià serà o no serà. He deixat per al final això que segurament t'estàs preguntant. Per què he usat la frase de Fuster i què tè a vore això amb tot plegat. Fuster va ser l'influèncer més decisiu de l'època més decisiva del país dels valencians per a la generació més decisiva de la història (boomers). No restaré mèrits al pensadors valencià però intentaré fer dos reflexions. La seua existència i la seua hipervisibilitat va desdibuixar altres pensadors brillants valencians que podrien haver grans aportacions a l'activisme lingüístic valencià. No deu ser fàcil que te toque l'època de Messi si vols ser un bon jugador de futbol argentí. Els fusterians van fundar el seu propi Apple, un espai restringit de marca que va enlluernar tota una generació i un espai polític. Era un solista sense banda. Qualsevol altra tradició valencianista va ser enviada a la foscor o la invisbilitat històrica.

El segon matís que voldria fer sobre Fuster és que va viure una època molt determinada. En eixa època determinada on el binarisme (d'esquerres o no, política contra nosaltres) era important. El binarisme era útil per a situar-te amb la democràcia o amb la dictadura, amb la modernitat o amb lo reaccionari. El binarisme serveix sempre per a trencar, per a esquinçar alguna cosa, el binarisme és tu o jo, el binarisme es a contra b. Només dues opcions. Fugir o lluitar.

Però el binarisme no és util ara. Qualsevol estudi social o visió panoràmica de la història ajuda a entendre que les nacions que fan servir amb més naturalitat el gradualisme han fet més fortuna que Espanya. El Regne Unit va saber combinar monàrquia i democràcia, l'imperi danés va saber encaixar la pèrdua de territoris. Lo que vull explicar és que el plantejament binarista de Fuster va ser útil en un determinat moment però ja no ho és perquè és massa grandiloqüent. Vivim en una societat més heterogènia i més complexa amb barreges de drets individuals i col·lectius. Hi ha gent que parla valencià però no es parla a sí mateixa en valencià, hi ha gent que sent en valencià però no el sap escriure, hi ha gent que el sap escriure però no el sap parlar, hi ha gent que el voldria parlar però li fa vergonya per les correccions constants, hi ha gent que el parla de manera tan plastificada que dificulta pensar que no està impostant. Tot això és gradual en una infinita gama de grisos que cal afrontar amb comprensió.

Les dades no pinten bé. Crec que la clau és la digitalització. Potser un altre dia parlem d'això i de com la tecnologia marca el futur de les llengües. La imprempta ho va fer impulsant les llengües populars davant el llatí escrit. No es un desgavell pensar que Internet no és una tecnologia neutra lingüísticament. És possible que la digitalització faça més complicada la supervivència de les llengües no massives però també és possible explicar amb raons que, en un mercat madur de llengües digitals, pot passar exactament el contrari. Si els dispositius de traducció simultània continuen millorant la lluita se centrarà en quina llengua interior tens i això depen de la més absoluta intimitat familiar (llengua materna).

Com dic, les dades no pinten bé però encara hi ha partit per jugar. Està clar que anem perdent però la qüestió és: podem guanyar? podem empatar? Com volem perdre? és este l'únic partit que jugarem? Com volem afrontar el present? Volem fer-ho amb creativitat i audàcia? amb reacció i ressistència? Amb inèrcia o amb canvi? Farem el traspàs generacional de protagonismes prompte? Jugarem amb dos línies (binàries) o amb diverses? Cedirem la possessió de baló o volem tindre el control? Què anem a fer. Fer lo mateix que hem fet fins ara no sembla la solució. Jo només he intentat fer una aportació out of the box.