Corria l'any 1995 i jo acabava de terminar els meus estudis de Dret. Estava decidit a militar políticament. Era la meua manera d'assumir la responsabilitat de gestionar el tros de terra on havia nascut. Crec que és una responsabilitat important. També era una manera de retornar a la societat allò que el model d'Estat de Benestar i igualtat d'oportunitats m'havia proporcionat: poder estudiar una carrera nascut en un poble obrer d'una familia obrera. 


Escric en ideologia antiga perquè parle de l'antigor. En aquella època la paraula "obrer" tenia un sentit ampli de presa de consciència de classe. De fet, podies ser home i oprimit per ser de classe obrera. Era una època en la qual ja havíem començat a renunciar a reconèixer-nos com a "obrers" i ja parlàvem de "classes populars" que després deixaria pas a "classes mitjanes" i finalment a "col·lectius vulnerables" o "oprimits". Sempre hem trobat una manera d'anar reduint el públic objectiu, si més no, anar fraccionant el públic objectiu del relat polític per a sentir que lluitem pels altres i no exclusivament per nosaltres. 

La decisió estava feta i dins de la meua facultat es menejava una part del cotarro. Vivíem una època antiga on cosir el valencianisme era imperatiu. Després de la Batalla de València i totes les seues derivades els joves dels noranta volíem parlar amb els contraris, els complementaris, els diferents a nosaltres. 

Vaig entrar en la primera executiva de Joves d'UPV que volia superar el marc frontista, fins i tot el marc fusterià. No és cap mèrit. En aquella època ningú no volia entrar en partits sense perspectives electorals i marcadament minoritaris. Allí entràvem aquells que volíem treballar debades i sense cap altra expectativa que conéixer bona gent i fer lo que creus que deus de fer. 

Volíem fer alguna cosa on puguérem integrar persones que venien d'altres tradicions. Parlàvem contínuament amb gent que venia d'Unió Valenciana, de Joventut Valencianista i amb qualsevol que tinguera una mínima inquietud identitària on ser valencià fóra una cosa important. 

La idea que vam traçar es deia Bloc Jove Nacionalista Valencianista. Volíem anar per davant dels adults i ens havíem fixat en la idea galega del Bloque Nacionalista Galego. L'obsessió per la unitat és clàssica en els noms de partits fins que va aplegar Podemos a canviar el paradigma. Un bloc volia significar la unitat de tots aquells que tingueren aquell mínim requisit de pensar que ser valencià podria ser alguna cosa important en política. 

Aquells joves intentàrem marcar una agenda que era imminent. El pas d'unir el PVN, Grau Unit de Castelló i la Unitat del Poble Valencià després d'aquella maniobra estranya que es va dir Convergència Valenciana impulsada per Blasco. 

Per què faig context? Perquè amb les xarxes socials hem perdut la traçabilitat i la capacitat d'oferir context polític. Tot té caducitat de tres dies. Tot despareix i els pares ja no parlen amb els fills de política, ni els més majors expliquen res a persones joves que tenen una hipercomunicació intrageneracional. Són batalletes. 

El Bloc Nacionalista Valencià naixia amb la voluntat d'ajuntar tot allò que es movia dins d'un mateix espectre tan ampli i tan estret. 

El Bloc Nacionalista Valencià volia continuar amb un tènue fil de pensament nacionalista valencià o valencianista estricte evitant l'entrisme. Per als nous, l'entrisme és l'estratègia d'intentar entrar en els partits grans per a intentar valencianitzar-los. Este vector és important perquè significava que calia impulsar alguna cosa que fora nova i aliena a qualsevol altre centre de decisió que no fóra valencià. 

Durant un temps la convicció era profunda. Part de la convicció era la gestió de la diversitat. Allí ens "aguantàvem" persones que en altres països com Catalunya o Euskadi estaríem en partits diferents amb ideologies diferents. L'únic referent que havíem trobat era el Bloque. El cas valencià era diferent però no tan diferent. 

La convicció i la determinació van xocar amb el mur electoral del 5% i això va generar una debacle moral. El Bloc va entrar en shock. Una part (el BES) volia clarament disputar l'hegemonia de l'esquerra de l'esquerra a Esquerra Unida. Una altra part del BLOC (la més central) estava formada per una generació cansada de perdre i començava a fabular amb una eixida pragmàtica perquè consideraven que l'electorat del Bloc ja no aguantaria una altra derrota. Després estàvem alguns que pensàvem que es podia tirar avant a soles per diverses raons. Vam perdre i vam desparèixer. 

La necessitat tàctica d'accés als espais de poder i d'influència política passàven per tindre representació mediàtica i en Les Corts. A més, la conjuntura política afavoria una polarització. La corrupció era un eix que dividia el tauler polĺitic i potenciava la idea d'enemic comú. I el 15M importava les estratègies polítiques del partit demòcrata dels Estats Units que feia temps que partia d'una arquitectura d'agregador de minories i màscara de virtut. 

L'artefacte electoral era imprescindible i estava molt ben dissenyat. Iniciativa sabía com elaborar un relat d'estil americà, tenia líders coneguts impulsats per La Sexta que necessitava captar una audiència d'esquerra i això implicava aplegar a les perifèries. La corrupció valenciana era el tema preferit i ells n'eren experts. El Bloc posaria la mà d'obra barata amb tantes ganes de tocar poder i demostrar la seua capacitat de gestió. Una capacitat de gestió demostrada en cada poble. Era la tormenta perfecta. 

Tanmateix en el camí de la tàctica, la supervivència i la higiene democràtica es va perdre el fil. Hi havia un fil tènue que unia diverses tradicions de valencianistes. Era tan tènue que en determinats moments històrics es va reduir a un xicotet grup de persones. Però eren persones que pensaven el país amb una agenda mental valenciana. Una agenda mental és el teu mapa de pensament, fins a on aplegues i de quines coses te'n fas càrrec i de quines ja no perquè no arribes o perquè no les entens. En el meu cas el País Valencià ja em queda gran. El meu cap i els meus coneixements no apleguen per a ocupar-me d'Espanya o Europa. Per a mi és molt important que la realitat que analitze siga abastable. Si em sent desbordat abandone. 

L'artefacte electoral tenia uns creadors de relat contextual que eren tots líders d'Iniciativa i això forma una escola de pensament. En política s'aprén per imitació. La pedagogia no és més que imitació. Per això en Podemos parlen quasi tots igual, amb la mateixa cadència i vocabulari. La ideologia política s'estén per mimetisme. Copiem allò que rep aplaudiments i copiem allò que diuen els qui manen. Molt poca gent és capaç de construir un argumentari propi, una musicalitat discursiva pròpia: la majoria simplement imiten de manera inconscient. 

L'artefacte eletoral era útil. Molt útil. Ajudava a fer neteja democràtica i gestionava amb consistència i treball. Alguns esperàven que l'artefacte puguera produir un canvi profund en el País però obliden l'homeostasi del funcionari. Les coses funcionen per inèrcia. Oposar-se a la inèrcia implica oposar-se a massa coses. Massa coses. 

Gestionar cansa. Cansa tant que ja no et permet pensar. I els que es queden en els òrgans de partit només poden fer argumentaris reactius de gestió. La gestió esdevé tot. Defendre la gestió, posar en valor la gestió. En eixa època és impossible pensar. De fet pensar és absurde perquè la gestió no té temps. Els directors generals i consellers miren la realitat per la finestra, si és que la muntanya d'expedients i reunions encara no l'han tapada. 

En eixe camí perds contacte amb el carrer, perds contacte amb la teua militància a lo que obligues a defendre en converses quotidianes les teues gestions, els teus errors i la teua incapacitat per a fer el canvi profund que havies promés. 

En eixe camí d'enorme utilitat social oblides qui eres, oblides per què fas el que fas i oblides qui vas ser i què volies abans que la tàctica política te segrestara. Volies tocar poder per a canviar coses però és el poder qui t'està canviant a tu; i ho notes. 

En eixe camí et concentres en renovar el poder i la capacitat d'influència. Et fas numèric i quantitatiu. Oblides quan eres menut però qualitativament important. Hi ha càrrecs que s'han quedat sense càrrec. Alguns sense ofici on tornar i uns altres que volen usar les ferramentes més pragmàtiques (surfejar les ones polítiques en tendència) per a tornar al despatx i tornar a mirar la realitat per la finestra. 

En eixe camí has perdut el fil. T'has inundat de departaments de sociologia, antropologia, ciències polítiques i periodisme i ja no recordes què diuen aquells que no tenen temps de parlar. Aquells que tenen vides al líḿit, al límit econòmic o al límit familiar o al límit d'incomprensió de l'escenificació política. 

Fa deu anys que ningú no explica per què el Bloc volia ser el Bloque. Perquè ja no cal. Ja no és precís. Ja no funciona. I fa deu anys que ningú pensa el país, només pensa en com tornar a governar-lo. I probablement eixa siga una visió realista de la política: la política és poder, sense poder no hi ha polítca. Només hi ha converses, paraules. Poca cosa més.