Una reflexió sobre la geometria del poder, el valencianisme polític i la rendibilitat estratègica del vot en una democràcia de blocs.

L'aparició d'Agenda Valenciana, impulsada per José Ramón Chirivella, em sembla especialment interessant per una qüestió que transcendeix les persones, les sigles i fins i tot el programa electoral. Té a veure amb la ubicació estratègica d'una organització dins del sistema polític i amb una paradoxa que sovint oblidem: dos partits amb el mateix nombre de diputats poden tindre capacitats d'influència completament diferents. De fet, una força política amb un únic escó pot resultar més decisiva que una altra amb deu, simplement perquè disposa de més alternatives negociadores. I això, en un context de polarització extrema, fragmentació parlamentària i governs de coalició, obliga a reconsiderar què significa realment votar útilment.


La política espanyola ha evolucionat cap a una estructura de fronts en què les posicions ideològiques determinen anticipadament les aliances possibles. Cada partit ocupa un espai, cada espai pertany a un bloc i cada bloc té un candidat pràcticament predeterminat per a governar. La confrontació es presenta com una competició entre models de societat, però en termes estrictament estratègics funciona també com un mecanisme de reducció de les alternatives. Com més clarament et situes en un dels extrems del tauler, més restringit queda el teu perímetre de negociació. La fidelitat ideològica es convertix en una restricció operativa i, paradoxalment, la radicalització de les exigències pot acabar reduint la capacitat efectiva d'aconseguir-les.

Compromís representa un exemple especialment interessant d'esta contradicció. La coalició, que conserva una tradició valencianista i un component identitari propi, ha anat integrant-se progressivament en un entramat d'aliances amb altres forces situades a l'esquerra del PSOE. L'acord electoral amb Podem, Esquerra Unida i Esquerra Republicana del País Valencià aprofundix en eixa dinàmica. Quatre organitzacions amb cultures polítiques diferents, interessos organitzatius propis i connexions amb altres estructures estatals acaben compartint una mateixa candidatura. Cadascuna incorpora les seues prioritats, les seues lleialtats i els seus equilibris interns. Després apareix la necessitat d'encaixar el resultat en la dinàmica parlamentària general de l'esquerra i, finalment, en la negociació amb un PSOE que necessita articular una majoria molt més heterogènia.

El PSOE, al seu torn, ha de negociar amb forces catalanes i basques que ocupen posicions ideològiques molt diferents, incloses organitzacions de centre i centredreta. Això li proporciona una geometria de pactes considerablement més àmplia que la de les formacions situades a la seua esquerra. Pot negociar determinades polítiques econòmiques amb uns, qüestions territorials amb altres i mesures socials amb tercers. Els partits valencianistes integrats en el bloc progressista participen d'eixa negociació des d'una posició molt més estreta. Les seues reivindicacions han de superar successivament les prioritats dels seus socis, les necessitats de cohesió del bloc i les exigències de la majoria parlamentària que el PSOE intenta construir.

Ací és on apareix la qüestió fonamental. Compromís pot tindre autonomia orgànica, autonomia comunicativa i fins i tot autonomia parlamentària, però la seua ubicació ideològica limita severament la seua autonomia estratègica. Pot distanciar-se de determinades decisions, pot criticar el PSOE i pot exigir una major ambició social o territorial. Però, quan arriba el moment de decidir qui governa, les seues alternatives es reduïxen extraordinàriament. Situar-se a l'esquerra de l'esquerra pot servir per a diferenciar-se electoralment, però difícilment proporciona una alternativa creïble d'investidura. L'únic moviment disponible és augmentar o disminuir la pressió sobre el mateix interlocutor, sabent que una ruptura pot acabar facilitant el govern del bloc que considera políticament inacceptable.

És una contradicció que el PSOE coneix perfectament i que condiciona qualsevol negociació. Una organització que mai podrà donar suport a l'adversari té un poder de veto, però també una enorme dificultat per a utilitzar-lo. Pot amenaçar de retirar el seu suport, però el cost d'eixa decisió pot ser encara més elevat per a ella que per al partit amb qui negocia. En teoria de jocs, una alternativa exterior poc creïble debilita la posició negociadora. I en política, com en qualsevol altra negociació, allò que determina el poder d'un actor és també què pot fer si no aconseguix un acord. La paradoxa és contundent: un partit pot proclamar-se radicalment exigent i arribar a una negociació amb una capacitat molt limitada per a fer complir les seues exigències.

Per això em sembla insuficient analitzar els partits exclusivament a través dels seus programes electorals, els seus discursos o les seues disputes internes. La veritat operativa d'una organització està en les seues votacions, especialment en aquelles que determinen investidures, pressupostos i continuïtat dels governs. Naturalment, PSOE, Compromís, Podem i Esquerra Unida mantenen diferències ideològiques i poden votar de manera distinta en nombroses qüestions. Però si observem la seua funció dins de la geometria parlamentària, trobem una elevada coincidència en les decisions que condicionen qui exercix el poder. L'elector pot disposar de quatre paperetes, quatre relats, quatre estètiques i quatre graus diferents d'intensitat ideològica per a acabar contribuint a una mateixa opció de govern. La diversitat comunicativa pot ocultar una homogeneïtat estratègica considerable.

I enmig d'esta teranyina apareix el problema específic del nacionalisme valencià. Compromís conserva vestigis evidents d'una identitat política pròpia, però el seu comportament està cada vegada més condicionat per la seua funció dins del bloc ideològic. La defensa del territori, de la llengua, del finançament o de l'autogovern competix permanentment amb una agenda de conflictes estatals en què el valencianisme ocupa una posició subordinada. A més, la necessitat de mantindre la cohesió interna de les diferents organitzacions introduïx successives capes de negociació, cessió i autocensura. El resultat és que una organització pot continuar definint-se com a nacionalista o valencianista mentre la seua capacitat per a actuar políticament com a tal es reduïx progressivament.

A esta dificultat s'afegix una transformació cultural de gran profunditat. El nacionalisme ha canviat de significat en el debat polític internacional. Durant bona part del segle XX, els moviments d'afirmació nacional podien vincular-se a processos de democratització, emancipació cultural, descentralització i recuperació de drets col·lectius. Hui, una part molt important del discurs sobre la nació, la sobirania, les fronteres i la identitat ha sigut reapropiada per les extremes dretes. El llenguatge nacional ha passat a associar-se cada vegada més amb conflictes migratoris, proteccionisme, seguretat i confrontació cultural. Mentrestant, una part de l'esquerra ha anat abandonant eixe camp conceptual o subordinant-lo a altres categories identitàries i ideològiques. El valencianisme progressista es troba així en una situació especialment incòmoda: necessita afirmar una identitat col·lectiva en un espai polític que ha anat perdent capacitat per a convertir eixa afirmació en una prioritat central.

Per això, el valor potencial d'Agenda Valenciana té més relació amb la seua geometria política que amb la seua capacitat per a representar una nova sensibilitat valencianista. La iniciativa de Chirivella podria introduir una variable estratègica absent en bona part de l'oferta electoral actual: una força territorial que definira les seues prioritats en funció dels interessos valencians i mantinguera obertes diferents alternatives de negociació. Una organització que poguera donar suport a una investidura, facilitar una abstenció, condicionar uns pressupostos o retirar la confiança a un govern en funció d'acords específics, verificables i exigibles. Una organització que no necessitara justificar totes les seues decisions a partir de la coherència amb un bloc ideològic preexistent.

Això té una conseqüència extraordinàriament important. El valor polític d'un escó depén de la seua utilitat marginal per a constituir majories. Si un govern necessita un vot i sap que eixe vot està garantit per la posició ideològica del seu titular, la seua disposició a pagar un preu polític elevat serà limitada. Si, en canvi, eixe vot pot facilitar diferents configuracions de govern o de majoria parlamentària, adquirix un valor potencialment molt superior. Per descomptat, les alternatives han de ser aritmèticament possibles i políticament creïbles. També han de respectar unes línies roges democràtiques. Però la diferència continua sent enorme: el preu d'un vot augmenta quan qui el necessita sap que pot perdre'l i que l'altra part disposa d'alternatives reals.

La política basca i catalana ha proporcionat exemples reiterats d'esta lògica negociadora. Organitzacions amb una representació estatal relativament reduïda han aconseguit condicionar pressupostos, inversions, competències i decisions institucionals perquè els seus escons resultaven necessaris en determinades configuracions parlamentàries. La seua influència ha depés tant del nombre de diputats com de la seua capacitat per a gestionar alternatives, administrar els temps negociadors i imposar costos al govern davant possibles incompliments. Tampoc tots els partits territorials han disposat del mateix marge: quan les seues pròpies restriccions ideològiques han eliminat alternatives, el seu poder negociador també s'ha reduït. Per tant, la variable determinant és una combinació de representació, necessitat parlamentària i llibertat efectiva de decisió.

El problema valencià és que, històricament, hem tingut dificultats per a construir una força territorial amb eixa capacitat. Els interessos valencians s'han canalitzat predominantment a través de partits estatals o de candidatures amb una ubicació ideològica que condicionava els seus pactes. Això ha permés mantindre una presència valenciana en les institucions, però ha limitat la possibilitat d'utilitzar eixa representació com un instrument negociador amb autonomia pròpia. I ací apareix una pregunta que resulta especialment incòmoda: quina utilitat té obtindre més representació valencianista si tots els escons addicionals continuen incorporant-se a la mateixa majoria, amb les mateixes restriccions i una capacitat semblant d'exigir contrapartides?

Una Agenda Valenciana transversal podria modificar eixa estructura d'incentius. Podria negociar amb un govern socialista determinades reformes territorials, però també podria estudiar acords amb un govern conservador que oferira compromisos compatibles amb els seus principis. Podria contribuir a evitar l'entrada de forces extremes en un executiu o afavorir fórmules de governabilitat amb un suport parlamentari més ampli. Podria condicionar polítiques concretes sense assumir una adhesió general a totes les decisions del govern. I podria convertir l'estabilitat institucional en una contrapartida negociable, sempre que eixa estabilitat servira per a abordar els problemes reals de la societat.

Eixe últim aspecte em sembla fonamental. Estem entrant en una etapa històrica en què els grans problemes materials exigiran pactes molt més amplis que les actuals majories ideològiques. La crisi de l'habitatge, l'envelliment de la població, la sostenibilitat de les pensions, la transformació del mercat laboral, la pressió demogràfica, l'adaptació climàtica, la transició energètica i la necessitat d'incrementar la productivitat difícilment podran resoldre's amb polítiques sotmeses a una confrontació permanent. Necessitarem estabilitat normativa, inversions sostingudes, pactes intergeneracionals i una arquitectura institucional capaç d'administrar sacrificis, distribuir costos i garantir resultats. En eixe context, un partit que facilite majories variables per a resoldre problemes estructurals pot proporcionar un valor públic superior al que suggerix la seua representació electoral.

Però convé evitar una interpretació excessivament optimista. La transversalitat, per ella mateixa, no garantix res. Pot convertir-se en oportunisme, en indefinició política o en un simple mercat d'escons. Perquè una estratègia d'este tipus resulte creïble necessita un conjunt de prioritats conegudes, criteris públics de negociació, línies roges consistents i mecanismes de rendició de comptes. Els votants han de poder comprovar què s'ha exigit, què s'ha aconseguit i què s'ha sacrificat. La flexibilitat en les aliances ha d'anar acompanyada d'una elevada exigència en els resultats. A més, una candidatura que aspire a negociar amb governs diferents ha de demostrar que els seus objectius territorials són compatibles amb un model de societat recognoscible. Ningú no pot construir una representació política sòlida únicament sobre la promesa de negociar millor.

També hi ha un obstacle electoral evident. Una força territorial nova necessita superar el llindar de representació abans de poder exercir qualsevol influència parlamentària. En un sistema electoral que penalitza la dispersió del vot, la fragmentació pot acabar beneficiant les organitzacions a les quals es pretén condicionar. I fins i tot aconseguint representació, una candidatura només tindrà un paper determinant si la composició del Parlament proporciona oportunitats reals de negociació. Un diputat que no és necessari per a cap majoria disposa de molta menys capacitat que un diputat imprescindible. La llibertat de maniobra és una condició favorable, però el seu valor depén de l'aritmètica parlamentària. Per tant, Agenda Valenciana hauria d'aconseguir simultàniament representació electoral, credibilitat política i una posició negociadora rellevant. Una combinació extraordinàriament difícil, especialment per a una organització que acaba de nàixer.

Amb tot, la seua aparició permet plantejar una qüestió de fons sobre el futur del valencianisme. Potser hem dedicat massa temps a discutir quin tipus de nacionalisme volem ser, quina intensitat identitària resulta acceptable o en quin punt de l'eix esquerra-dreta hem de situar-nos. Mentrestant, altres forces territorials han desenvolupat estratègies molt més pragmàtiques per a convertir la seua representació en recursos, competències i capacitat institucional. La identitat política té una dimensió emocional, cultural i històrica imprescindible, però necessita també una traducció material. Una llengua necessita parlants i institucions que garantisquen la seua continuïtat. Un territori necessita infraestructures, inversions i finançament. Un autogovern necessita competències efectives. Una societat necessita prosperitat, seguretat i estabilitat. La representació territorial hauria de ser avaluada també per la seua contribució real a tots estos objectius.

Des d'una perspectiva de consultoria política, la principal oportunitat d'Agenda Valenciana seria introduir una nova proposta de valor electoral: transformar el vot valencianista en un actiu polític amb capacitat negociadora pròpia, desvinculat de les lleialtats automàtiques dels grans blocs. És una hipòtesi estratègica interessant, encara pendent de demostrar electoralment i institucionalment. La seua viabilitat dependrà de la capacitat per a construir una organització solvent, atraure un electorat transversal i sostindre una conducta parlamentària coherent davant les pressions inevitables dels dos grans espais polítics.

La política de fronts ens ha acostumat a una paradoxa: com més intensa és la confrontació ideològica, més previsibles resulten les decisions fonamentals de cada actor. Els adversaris saben que no obtindran determinats suports i els aliats saben que difícilment els perdran. D'esta manera, les posicions es radicalitzen mentre les alternatives negociadores es reduïxen. I un sistema polític amb poques alternatives acaba concentrant el poder en aquells actors que encara conserven capacitat per a decidir entre diferents majories.

Potser el valencianisme polític hauria de començar a preocupar-se menys per demostrar a quin bloc pertany i més per determinar què pot aconseguir amb els vots que representa. Perquè una organització política pot ser molt coherent ideològicament, molt reconeixible comunicativament i molt respectable històricament, però haver escollit una ubicació estratègica que reduïx extraordinàriament la seua utilitat negociadora.

El gran valor potencial d'Agenda Valenciana és que qüestiona eixa ubicació. I la seua gran oportunitat consistix a demostrar que la llibertat de maniobra pot convertir-se en progrés material, autogovern efectiu i estabilitat institucional.

En definitiva, en una democràcia parlamentària fragmentada, el valor dels vots no depén únicament de quants en tens, sinó també de quantes decisions diferents pots prendre amb ells. La ideologia determina el perímetre de les aliances possibles. Eixe perímetre condiciona el poder negociador. I el poder negociador determina, en bona part, quina proporció del programa electoral pot arribar a convertir-se en realitat.

Perquè si els altres saben per endavant què faràs amb el teu vot, ja has entregat gratuïtament una part del seu valor. I després pots continuar negociant, però ho faràs amb les mans lligades.