Instalados en el hotel hemos ido a dar una vuelta por Quito. Y me ha invadido una sensación de asfixia. Los dos miradores que hemos visitado me han dado una idea de la dimensión de esta ciudad. No hay edificios altos y viven cerca de tres millones de personas así que se puede imaginar los problemas de movilidad y aglomeración en los cuellos de botella de la ciudad.
Hoy he tenido el contrapunto urbano del Ecuador rural anclado en una época para mi cercana pero lejana en el tiempo. El Ecuador rural que yo he visto es mi infancia. Yo crecí en un pueblo así. Para mi resulta antes de ayer pero son treinta años.
Si el Ecuador rural es una teoria del exceso natural, el Ecuador urbano es todo lo contrario. Una asfixiante ciudad de ruido, humo y gente moviéndose hacia todas partes. La sensación de caos es casi inevitable y resulta un milagro que no pasen más cosas. Para cruzar la calle miro hacia todas partes. Puede que sea una sensación inducida por el bajón de haber tenido ayer un momento emocional tan fuerte con la presentación de nuestro trabajo y las despedidas. En todo caso la sensación de asfixia me acompañaba en todo el trayecto de la ciudad. Eso sí... he podido comer por fin un buen plato de pasta que la necesitaba como el agua. Y hemos utilizado el transporte público -autobús- lo que para dos recién llegados tiene bastante mérito.
Poca cosa más.. tengo ganas de volver a casa. Mañana tenemos un día entero de avión entre transbordos y esas cosas. El domingo llego a casa. Estoy cansado. Incluso de escribir. Me cuentan que llueve en Valencia. Al meu país la pluja no sap ploure.. o plou poc o plou massa.
En tots aquests dies he mencionat al
Rafael com a “el meu company” sense donar més informació per
preservar la seua privacitat. Però crec que ja tenim el grau de
complicitat suficient com perquè puga contar alguna cosa d'ell.
Les autoritats no ho saben però Rafael
viatja amb documentació falsa. Sí, la seua documentació diu que té
una nacionalitat que no té i una edat que no té.
Estar amb Rafael m'ha permés ser com
jo sóc amb les coses bones i dolentes.. en esta ocasió crec que més
de bones que de dolentes. Jo sé que ell torna amb les maletes plenes
de regals i emocions però un poc buides d'una utilitat frustrada.
Amb Rafael he pogut passar tres setmanes fent servir una llengua
comuna que ens agermana. Ell és català catalanista i jo valencià
valencianista. Ell compta amb el respecte dels seus compatriotes i jo
no tant. Però ens hem fet amics i ens hem fet companys.
Rafael compta amb la meua admiració
perquè és d'aquelles persones que no sap que fa coses grans. Un cap
inquiet des de sempre i un precursor anònim de més coses de les que
ell pensa. Voluntari i cooperant amb una edat oficial amb la qual
poca gent s'hi dedica a fer aquestes coses. És una d'aquestes
persones que sap disfrutar del moment i sap que l'està disfrutant.
D'aquelles persones que mai no t'amargaran una nit ni un dia perquè
es mantenen amb elegància sobre qualsevol escenari. Potser li ha
tocat fer un poc de “pare” perquè sóc un despistat per moltes
coses entre elles el protocol i la cortesia. Més aviat que despistat
sóc un desastre.
No hem canviat el món, bàsicament
perquè el món no té massa clar si vol canviar, però hem construÏt
un món de tres setmanes de desesperació gastronòmica a un xines
equatorià, de fotografies comunes, de taxis i autobusos, de camins i
dreceres impossibles, de paraules d'esperança, de persones i llocs
nous per nosaltres, de converses sobre una enorme varietat de temes,
de mirades i somriures complices per no entendre el món que ens
envoltava, de reflexions i sentències assenyades, de companyia en
definitiva.
Rafael torna al seu racó del món, a
passejar i descobrir Barcelona, amb la seua família a la que tant
estima i li porta regals. Jo sempre crec que les coses passen per
alguna cosa.. i si he conegut el Rafael és per aprendre alguna cosa.
I jo ja sé que és... però no ho vaig escriure. Perquè ell també
ho sap.... I serà el nostre petit secret, el secret de dos
desconeguts que han acabat per conèixer-se.
0 Comentaris